La urgència per reobrir Ormuz amenaça de deixar sense resoldre la qüestió nuclear iraniana

La urgència per reobrir l’estret d’Ormuz pot tenir un cost per a la pau a l’Iran. «[Els Estats Units] prometen que aquest és el final del conflicte, però no ha resolt res. Els problemes que van portar a les hostilitats segueixen», adverteix John Erath, director del Centre per al Control d’Armes i la No Proliferació (CNAP), a Washington D. C. «Qualsevol acord potencial ha d’abordar la qüestió nuclear. Altrament, podríem estar una altra vegada en la mateixa situació d’aquí a un o dos anys», afegeix, en una entrevista amb EL PERIÓDICO.

«La prioritat sembla gestionar les conseqüències. Fins ara no s’aprecia gaire esforç per abordar les causes reals del conflicte», afirma Erath, que va treballar durant 30 anys per al Govern nord-americà i, en la seva etapa més recent, per al Consell de Seguretat Nacional dels EUA. El problema és que, per aturar la crisi energètica i econòmica autoinfligida pels EUA, el pacte deixa per a la fase tècnica les qüestions decisives: què passa amb l’urani enriquit, quin accés tindrà l’Agència Internacional d’Energia Atòmica (AIEA), quins límits s’imposen a les centrifugadores i quin alleujament de sancions rep l’Iran.

Allà hi ha la contradicció: la pressa per contenir les conseqüències de la guerra s’ha imposat a la necessitat d’abordar les causes invocades per Trump per justificar l’ofensiva: impedir que l’Iran desenvolupi la bomba atòmica. El risc també és tècnic: la negociació entra ara en el terreny dels materials fissibles,les inspeccions i la verificació. A Erath també li preocupa qui estarà a càrrec d’aquesta fase: «Quan es tracten qüestions específiques sobre armes nuclears, urani enriquit o materials fissibles, es necessita gent que sàpiga realment el que està fent», afirma.

Promeses incomplertes

L’anomenat «acord preliminar» queda curt i no ofereix garanties. «Fins ara, sembla que l’Iran ha reafirmat sobretot compromisos anteriors, més que oferir noves concessions», explica a aquest diari Chen Kane, cap del Programa per a l’Orient Mitjà del Centre d’Estudis sobre No Proliferació (CNS), el centre més gran d’investigació i formació del món dedicat a frenar la proliferació d’armes de destrucció massiva, establert a Monterrey, Califòrnia.

La promesa iraniana de no desenvolupar ni adquirir armes nuclears no és nova: ja estava recollida al Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP) i en l’acord nuclear del 2015, tancat durant la presidència de Barack Obama. Llavors no va complir la seva paraula i, ara, l’Iran sembla enrocat en el mateix principi: Teheran continua defensant que l’enriquiment d’urani és un dret nacional. No obstant, els experts matisen que el dret internacional no recull aquest supòsit, però que Teheran s’empara en l’absència d’una prohibició expressa a enriquir urani.

La qüestió clau no és només que l’Iran accepti no fabricar una bomba, sinó que permeti comprovar que no conserva els mitjans per acostar-s’hi de manera ràpida i opaca. «Un veritable avenç requeriria transparència completa i la retirada de tot l’estoc d’urani enriquit, en tots els nivells, no només de l’urani altament enriquit al 60%», assenyala Kane, especialista en armes de destrucció massiva i terrorisme a l’Orient Mitjà.

Això implicaria desmantellar infraestructura subterrània, limitar la investigació, el desenvolupament i la producció de centrifugadores, restringir els passos cap a la militarització i tancar la via del plutoni. També exigiria acabar amb l’opacitat. «Un veritable avenç ha de començar per tancar la bretxa d’informació sobre les capacitats de l’Iran», adverteix Kane. L’experta recorda que l’AIEA –l’agència de l’ONU encarregada d’aquesta supervisió– no ha tingut accés a instal·lacions iranianes en més d’un any, ni a tallers de centrifugadores des del 2022.

Incentius al revés

L’alleujament de sancions també pot tenir un efecte contrari al desitjat. «El risc és que l’estructura d’incentius estigui funcionant al revés», resumeix Kane. El perill és que, amb la pressa per obrir Ormuz, els EUA entreguin eines que permetrien a la comunitat internacional exercir pressió sobre l’Iran abans d’assegurar concessions verificables en matèria nuclear.

«L’alleujament de sancions hauria d’estar lligat al compliment fita per fita, no concedir-se per endavant», defensa Kane, una lògica que l’Administració Trump no està incorporant. Si es desbloquegen fons o s’aixequen sancions quan l’Iran faci passos per obrir l’estret, afegeix, pot desaparèixer «el principal incentiu» per tancar «un acord nuclear creïble».

La pressió militar tampoc garanteix el resultat buscat. Els atacs poden haver degradat capacitats, però també poden reforçar a l’Iran la idea que la vulnerabilitat només es compensa amb dissuasió. «Després d’haver sigut atacat dues vegades, l’Iran pot concloure ara que les armes nuclears són essencials per a la supervivència del règim i per protegir-se de futurs atacs», adverteix Kane.

El test de Trump

Durant anys, Trumpva desacreditar el seu predecessor per haver sigut tou amb l’Iran. Ara, aquesta crisi es presenta com una prova. «Trump ha dit que l’acord nuclear d’Obama amb l’Iran va ser un dels pitjors acords de la història». Així que ara ha de fer-ho millor. La seva pròpia credibilitat està en joc», afirma Erath.

La Casa Blanca ha definit el breu text de 14 punts del preacord com «un índex de continguts», però Erath ho veu més com «una llista de desitjos». Prefereix ser caut: «¿Quantes vegades has llegit un llibre l’índex del qual semblava molt interessant i després el llibre no era bo? La part difícil continua sent fer que aquest preacord sigui de carn i ossos», conclou.