Carmen Calvo: "Hem de revisar què ha passat amb tots els expresidents"

El Consell d’Estat opina sobre les normes que l’Executiu aprova. És una institució que fa de la discreció una manera d’exercir la seva autoritat, però és inevitable preguntar a Calvo per l’explosiva situació del Govern espanyol i el PSOE.

Sembla que als expresidents no els atrau gens aquesta institució, en què podrien ser automàticament membres vitalicis.

No ho entenc, sobretot quan observo que molts d’ells intervenen en la política. Si no hi volguessin intervenir, ho entendria, però si hi intervenen, la millor manera seria ser aquí, perquè a través dels dictàmens aportes i ajudes. Jo sento que aquest moment de la meva vida aquí és molt molt ric. Ara tinc tots els temes que abans tenia com a vicepresidenta, però allà buscava arribar als objectius polítics d’un govern i aquí l’objectiu és que tot vagi absolutament ben emparat jurídicament parlant. Els consellers permanents [vitalicis] tenen un bon sou. [El 2022, 119.778 euros l’any; la presidenta, menys, 86.900].

¿Creu que un expresident de Govern hauria de mantenir una certa distància respecte dels negocis o mediacions que puguin generar sospites sobre l’ús de la seva agenda de contactes?

Jo crec que això cal regular-ho. Ho he cregut sempre. Si les persones que tenim un càrrec públic, tenim un règim d’incompatibilitats, de transparència i de límits en el nostre exercici del càrrec, hem de conèixer també quines incompatibilitats hi hauria d’haver [com a expresidents].

¿Com està vivint el que estem coneixent de Zapatero?

Com a presidenta del Consell d’Estat puc opinar poc, perquè és un assumpte que es troba en l’àmbit de la justícia. Des del punt de vista personal, estic molt expectant per veure com desplegarà la seva defensa. A mi em sembla que hem arribat en un punt en el debat de la vida pública d’aquest país bastant poc ben encarrilat. El president Zapatero ha de respondre de tot això. ¿Això significa que revisarem el que han fet tots els presidents? ¿O només respondrà ell? És clar, des del punt de vista processal algú dirà que contra ell hi ha una investigació –i no imputació, que continuem utilitzant el terme incorrecte–. Hem de revisar què ha passat aquí amb tots els expresidents. Seria plausible que ho féssim perquè d’aquesta manera quedaríem tots tranquils de què ha passat i ens conduiria a com regular això a partir d’ara.

¿També caldria regular la figura de la parella del president o presidenta del Govern?

Hem deixat un marge de maniobra molt gran a la interpretació i potser seria millor tenir-ho establert. Perquè hem deixat que els nostres tribunals puguin interpretar la llei i aplicar-la. Jo seria partidària de no deixar aquest marge tan obert. ¿Què penso també? Que hem hagut de fer tantes coses en 48 anys de democràcia... A fora som objecte d’admiració absoluta. Per això solc ser molt comprensiva amb totes les coses que hem fet bé, amb les que hem fet malament o amb les que no hem fet encara.

Però ara vivim un moment de crisi política greu. ¿Quants anys tardarà el PSOE a recuperar-se d’Ábalos, Santos Cerdán, Paco Salazar i Zapatero?

Jo sobre aquests assumptes tinc molts límits per pronunciar-me. Les sigles d’un partit que complirà segle i mig estan bastant per sobre de tota la casuística. Se’n va el qui se n’ha d’anar, ret comptes el qui ho ha de fer. Si no, no hauríem tingut la història que tenim. A mi em fa mal, faltaria més, però les sigles i el projecte estan per sobre. I qui hagi de respondre davant la justícia, que respongui.

¿Li preocupa que les dones donin l’esquena al PSOE després dels casos d’Ábalos i Salazar?

Els comportaments abusius, masclistes o presumptament delictius contra les dones desgraciadament no tenen una sola sigla. Aquests es veuen en totes les capes socials, es veuen en totes les professions, en totes les línies ideològiques. Tant de bo fos problema d’una sigla. I repeteixo el que vaig dir a la porta d’un comitè federal: sense pietat. A retre comptes.

Vostè va participar en la negociació a tres bandes (Joan Carles I, Zarzuela i el Govern) en la qual es va decidir que el rei emèrit visqués fora d’Espanya. ¿Va ser inevitable per protegir la institució?

Algun dia parlaré d’aquestes coses pel bé de la veritat. Per començar, no hi va haver tres bandes. Per al Govern, l’únic Rei que existeix és Felip VI. El que hagués de parlar o fer la Casa Reial en aquell moment, al Govern tampoc l’ocupava. El rei Joan Carles se’n va anar perquè ell se’n va voler anar. Al Govern se li va comunicar que se n’aniria. El Govern no ha de decidir res en una matèria que no afecta el cap de l’Estat, que és Felip VI.

¿I qui l’hi va comunicar al Govern central?

A mi, el cap de la Casa [llavors, Jaime Alfonsín]. Però diré una cosa. Les monarquies parlamentàries tenen futur en democràcia si compleixen dos requisits fonamentals: comportament impol·lut i no ficar-se en política.

¿Felip VI els està complint?

El rei Felip VI està en aquest cànon. Però aquí no hi havia tres bandes. No parlàvem amb ningú que no fos el cap d’Estat. El president, amb el cap d’Estat, i jo, amb el cap de la Casa. Joan Carles I se’n va anar perquè va voler, devia voler anar-se’n, tindria les seves raons i les parlaria amb qui correspongués que les parlés. El rei emèrit ha escrit unes memòries perquè vol explicar la seva versió, i cal respectar-ho. Quan passi un temps, jo també n’explicaré una altra versió.