Carmen Calvo: «Hem de revisar què ha passat amb tots els expresidents. Ens quedaríem tots tranquils»

Carmen Calvo (Cabra, Còrdova, 68 anys) és la presidenta del Consell d’Estat, el principal òrgan consultiu del Govern, que compleix 500 anys. El Consell opina sobre les normes que l’Executiu aprova i, en general, tot i que no hi està obligat, segueix les seves recomanacions. És una institució que fa de la discreció una manera d’exercir la seva autoritat, però és inevitable preguntar a Calvo, que va ser ministra de Cultura amb José Luis Rodríguez Zapatero (2004-2007) i companya de Gabinet de José Luis Ábalos (2018-2021), per l’explosiva situació que viuen el Govern i el PSOE.

-Sembla que als expresidents no els atrau gens aquesta institució, on podrien ser automàticament membres vitalicis al sortir de la Moncloa.

-No ho entenc, sobretot quan observo que molts intervenen en la política. Si no volguessin intervenir, ho entendria, però si hi intervenen doncs la millor manera seria ser aquí, perquè a través dels dictàmens tu aportes i ajudes. Jo sento que aquest moment de la meva vida aquí és molt, molt ric. Ara tinc tots els temes que abans tenia com a vicepresidenta, però allà buscava arribar als objectius polítics d’un govern i aquí l’objectiu és que tot vagi absolutament ben proveït jurídicament parlant. Els consellers permanents [vitalicis] tenen un bon sou. [El 2022, 119.778 euros a l’any; la presidenta, menys, 86.900 euros].

S’ha de regular la figura de l’expresident per saber quines incompatibilitats hi hauria d’haver

-¿Creu que un expresident de Govern hauria de mantenir una certa distància respecte dels negocis, mediacions o activitats que puguin generar sospites sobre l’ús de la seva agenda de contactes?

-Jo crec que això cal regular-ho. Ho he cregut sempre. Està bé fer-ho perquè, si els que tenim un càrrec públic tenim un règim d’incompatibilitats, de transparència i de límits al nostre exercici del càrrec, hem de conèixer també quines incompatibilitats hi hauria d’haver [com a expresident].

-¿Com està vivint el que estem coneixent de Zapatero?

-Com a presidenta del Consell d’Estat puc opinar poc, perquè és un assumpte que està en l’àmbit de la justícia. Des del punt de vista personal, perquè vaig ser ministra seva, estic molt expectant per veure com desplegarà la seva defensa. Potser els que el coneixem tenim encara molt més interès a saber quina és l’explicació que ell dona. A mi em sembla que hem arribat a un punt en el debat de la vida pública d’aquest país bastant poc ben encarrilat. ¿I per què ho dic? El president Zapatero ha de respondre de tot això. ¿Això significa que revisarem el que han fet tots els presidents? ¿O només respondrà ell? És clar, des del punt de vista processal algú dirà que contra ell hi ha una investigació, que no hi ha imputació, que continuem utilitzant el terme incorrecte. Hi ha una investigació. Hem de revisar què ha passat aquí amb tots els expresidents. Seria plausible que ho féssim perquè d’aquesta manera quedaríem tots tranquils de què ha passat i ens conduiria a com regular això a partir d’ara.

-¿També caldria regular la figura de la parella del president o presidenta del Govern?

-Com que hem deixat un marge de maniobra molt gran a la interpretació, més valdria tenir també una cosa establerta. Perquè hem deixat que els nostres tribunals puguin interpretar la llei i aplicar-la. Jo seria partidària de no deixar aquest marge tan obert. ¿Què penso també? Que hem hagut de fer tantes coses en 48 anys de democràcia... A fora som un lloc d’admiració absolut. Per això solc ser molt comprensiva amb totes les coses que hem fet bé, amb les que hem fet malament o amb les que no hem fet encara.

Hem deixat un marge de maniobra molt gran a la interpretació, més valdria tenir també alguna cosa regulada [de la figura del consort a la Moncloa]

-Però ara vivim un moment de crisi política greu. ¿Quants anys tardarà el PSOE a recuperar-se de José Luis Ábalos, Santos Cerdán, Paco Salazar i Zapatero?

-A veure, jo sobre aquests assumptes tinc molts límits per pronunciar-me. Les sigles d’un partit que complirà un segle i mig estan bastant per sobre de tota la casuística. Se’n va el que se n’ha d’anar, ret comptes el que els ha de retre. Si no, no hauríem tingut la història que tenim. A mi em fa mal, com és lògic, faltaria més, però les sigles i el projecte estan per sobre. I qui hagi de respondre davant la justícia, que respongui.

-¿Li preocupa que les dones donin l’esquena al PSOE després dels casos d’Ábalos i Salazar?

-Els comportaments abusius, masclistes o presumptament delictius contra les dones desgraciadament no tenen una sola sigla. Es veuen en totes les capes socials, en totes les professions, en totes les línies ideològiques. Tant de bo fos problema d’una sigla. I repeteixo el que vaig dir a la porta d’un comitè federal: ‘Sense pietat’. A retre comptes.

Joan Carles I se’n va anar perquè se’n va voler anar. Al Govern se li va comunicar així, no hi va haver negociació a tres bandes»

-Vostè va participar en la negociació a tres bandes (Joan Carles I, Zarzuela i el Govern) en la qual es va decidir que el rei emèrit visqués fora d’Espanya. ¿Va ser inevitable per protegir la institució?

-Algun dia, que no avui, entre altres raons per les limitacions que tinc, parlaré d’aquestes coses pel bé de la veritat. Per començar, no hi va haver tres bandes. Per nosaltres, per al Govern, l’únic Rei que existeix és Felip VI. El que hagués de parlar o fer la Casa Reial en aquell moment al Govern tampoc l’ocupava. No era la nostra responsabilitat. El rei Joan Carles se’n va anar perquè ell se’n va voler anar. Al Govern se li va comunicar que se n’aniria. El Govern no ha de decidir res en una matèria que no afecta el cap de l’Estat, que és Felip VI.

-¿I qui ho va comunicar al Govern?

-A mi el cap de la Casa [llavors Jaime Alfonsín]. Però diré una cosa: les monarquies parlamentàries tenen futur en democràcia si compleixen dos requisits fonamentals: comportament impol·lut i no ficar-se en política.

-¿Felip VI els està complint tots dos?

-Sí, però he vist un llibre del rei emèrit parlant de política sobre el qual no parlaré perquè no toca. El rei Felip VI està en aquest cànon. Però aquí no hi havia tres bandes. No parlàvem amb ningú que no fos el cap d’Estat. El president, amb el cap d’Estat, i jo, amb el cap de la Casa. Joan Carles I se’n va anar perquè volia, voldria anar-se’n, tindria les seves raons i les parlaria amb qui correspongués que les parlés. Si el rei emèrit ha escrit unes memòries, perquè vol explicar la seva versió i cal respectar-lo, quan passi un temps, i no és aquest el moment, jo també explicaré una altra versió.