Barcelona completa el mosaic de candidats a les eleccions municipals amb la incògnita de Vox

A les portes de l’estiu, a Barcelona ja es respira un aire de precampanya. De fet, després del descans estival, el curs polític es reprendrà ja en ple context electoral. És per això que els partits s’han afanyat a tancar l’elenc d’alcaldables per estar preparats per a uns mesos decisius i donar-se a conèixer entre els votants. En aquests moments, els principals candidats que provaran de disputar l’alcaldia a Jaume Collboni han sigut ja designats, tret del de Vox i el de formacions que no tenen representació a l’Ajuntament.

Si una cosa tenen clara a esquerra i a dreta és que els pactes seran clau en un consistori cada vegada més fragmentat on en els últims anys s’ha posat de manifest que teixir majories per governar és cada vegada més complex, especialment des de la irrupció de partits d’extrema dreta. A continuació, els rostres que protagonitzaran la batalla barcelonina del 2027.

Jaume Collboni.

Per primera vegada des que es va presentar com a candidat el 2015, al PSC no està en dubte que Jaume Collboni serà de nou el cap de cartell. El fet que el 2023 aconseguís l’alcaldia amb els vots dels Comuns i del PP l’ha blindat internament i ha apaivagat el debat que en conteses anteriors es va obrir sobre la seva capacitat per aconseguir la vara de la capital catalana. Fa tres anys, fins i tot es van encarregar enquestes amb un ventall de dirigents per valorar una alternativa, però Salvador Illa en va ser el principal valedor perquè tingués una tercera oportunitat. En la direcció del PSC ningú dubta que ho té tot a favor per continuar sent alcalde. Això sí, formalment no serà proclamat candidat fins al març de l’any que ve, quan faltin dos mesos per a les eleccions.

Jordi Martí.

Jordi Martí és, des d’aquest passat diumenge, el candidat de Junts a Barcelona. Ho és després d’haver aconseguit imposar-se en unes primàries, que la direcció no volia celebrar, amb un 40,29% dels vots. Els militants postconvergents a la capital catalana van apostar per l’ opció continuista i van premiar l’experiència de Martí, que és regidor a l’Ajuntament des del 2011, i que comptava amb el recolzament explícit de l’exalcalde Xavier Trias. La seva victòria suposa un toc d’atenció al líder de la formació, Carles Puigdemont, que volia una cara nova per a la capital catalana i que va mirar d’evitar – sense èxit – que Martí fos l’alcaldable.

Gerardo Pisarello

ElsComuns van decidir tancar el debat de la successió d ’Ada Colau al febrer amb unes primàries en les quals es va imposar el diputat al Congrés Gerardo Pisarelloal costat de la regidora Carol Recio, que serà la número dos de la llista. L’alcaldable és un dels fundadors de l’espai polític i ja va ser tinenta d’alcaldia durant el mandat en què Barcelona en Comú va irrompre a l’ajuntament. Contra pronòstic, va tenir rival, el comunicador i escriptor Bob Pop, que es va quedar amb el 27% dels recolzaments però que va agitar el debat intern sobre com revitalitzar el partit per tornar a aspirar a l’alcaldia. Tot i que Pisarello va manifestar estar disposat a explorar un front d ’esquerres amb partits com ERC o la CUP, per ara la seva proclama ha caigut en sac foradat.

Elisenda Alamany

Elisenda Alamany té set anys d’experiència a l ’Ajuntament de Barcelona, però les municipals del 2027 seran les primeres com a cap de llista. El gran objectiu d’ERC és fer oblidar l’amarga nit electoral del 2023, quan va caure amb estrèpit a la ciutat, amb un lideratge renovat i femení. Les enquestes indiquen una tendència a l’alça, però la carrera és llarga. La primera meta d’Alamany ha sigut arribar abans que ningú a la graella de sortida: ja fa mesos que va començar la precampanya a les xarxes amb vídeos que, alguna vegada, han agitat la polèmica. És la secretària general d’ERC, per la qual cosa el partit s’hi bolcarà.

Daniel Sirera

Daniel Sirera tornarà a ser el candidat del PP a Barcelona. De fet, ja va manifestar fa un any, just a l’equador del mandat, que tenia la intenció de mantenir-se al capdavant de la representació del partit a la capital catalana. Home de confiança de la direcció del carrer Génova, no ha tingut rival que s’interposi en aquest camí, tot i que això no significa que no tingui detractors en el partit liderat per Alejandro Fernández. A principios de juniopresentó ya su programa, basado en facilitar el acceso a la vivienda, recuperar la seguridad y velar por el comercio local. El 2023 els seus vots van ser decisius perquè Collboni fos alcalde, una cosa que no s’ha traduït en una cooperació amb el PSC.

Vox, a l’espera

Vox no ha designat oficialment el seu candidat i, de fet, no està garantida la continuïtat de Gonzalo de Oro, el líder actual del partit al consistori barceloní. Tot i que ell va manifestar l’any passat la seva voluntat de tornar a ser el cap de cartell, el seu nom està qüestionat i ja han començat a valorar alternatives, una cosa que ha generat tensions internes en la formació a Catalunya. La seva continuïtat està en aquests moments en mans de la direcció. El que sí que apunten les enquestes, amb independència de qui assumeixi el paper d’alcaldable, és que la seva tendència electoral serà a l’alça.

Jordi Aragonès.

Aliança Catalanaha acabado recurriendo a Jordi Aragonès, uno de sus ideólogos y miembro de su núcleo duro, para afrontar el reto de lograr representación en Barcelona. Van sonar abans altres noms, com el de Jaume Giró i Jaume Alonso Cuevillas, vinculats a Junts, el publicista Lluís Carrasco o l’expresident del Barça Sandro Rosell, però cap d’aquestes opcions va fructificar. Així que Sílvia Orriols diposita aquesta missió en un dels seus homes de confiança, encarregat fins ara de teixir entre bambolines el discurs islamòfob i a favor de la via unilateral per aconseguir la independència. L’últim baròmetre municipal de l ’ajuntament va situar el partit d’extrema dreta quarta posició, amb un 3,9% d’intenció de vot.

Hi ha dos partits més que han manifestat la seva voluntat de presentar-se a les eleccions municipals a Barcelona però que ara per ara no han designat candidat. D’una banda, hi ha la CUP, que va perdre la representació el 2019 i que caldrà veure si ho torna a intentar. De l’altra, hi ha Podem Catalunya, que ha expressat la seva intenció de presentar-se amb les seves pròpies sigles a Barcelona sense que, ara per ara, hagin arribat a cap acord amb els Comuns.