Ábalos, la pena més gran per corrupció a un exministre: els juristes analitzen la sentència del Suprem

La primera sentència del conegut com a cas Koldo es veu com a històrica entre els penalistes per molts motius. No només perquè és la primera condemna al Govern que presideix Pedro Sánchez. El valencià José Luis Ábalos ha rebut la condemna més implacable per delictes de corrupció d’un exministre, també de qualsevol polític valencià com l’expresident de la Generalitat i exministre Eduardo Zaplana (10 anys i cinc mesos pel cas Erial), l’exconsellera de Turisme Milagrosa Martínez (nou anys per la Gürtel), el set vegades conseller Rafael Blasco (sis anys pel cas Cooperació), o l’expresident de la Diputació de València Alfonso Rus (cinc anys pels ‘zombis’ d’Imelsa).

L’exministre de Transports i exsecretari d’Organització del PSOE, que havia llaurat fins no fa gaire una família al si del socialisme valencià, va seguir per videoconferència des de la presó la lectura de la sentència que el condemna a 24 anys i tres mesos per organització criminal, tres delictes de suborn, tràfic d’influències i malversació de cabals públics. Una voluminosa pena que pot semblar «elevada però no és atípica en casos de corrupció de certa rellevància», segons el magistrat Joaquim Bosch, que recorda els 51 i 33 anys respectivament de Francisco Correa i Luis Bárcenas, el capo de la Gürtel i l’extresorer del PP, i que es justifiquen en la concurrència de «moltes conductes» paral·leles i «diversos delictes que es consideren continuats», cosa que fa que la pena «vagi a la part més alta de la forquilla». Això, sumat a la provada «capacitat d’influència d’un ministre en la maquinària administrativa», explica la voluminosa pena de presó per al valencià. El magistrat afirma que, finalment, s’ha aplicat el codi penal «amb tot el rigor».

En aquest cas, sobre la taula hi ha la duresa de la legislació, que José Luis González Cussac, doctor en Dret per la Universitat de València (UV), considera «sistèmica» i que no només afecta aquestes conductes. «El resultat són penes molt altes que criden molt l’atenció per a qui no està acostumat a la severitat del codi penal espanyol, que segueix la direcció contrària a la resta d’Europa», assegura. I tot i que reconeix que els delictes en qüestió «són greus», considera que en general les penes són «altes» tant en casos de corrupció com en un altre tipus de delictes amb violència. «Per la regla de les sumes, les penes es disparen», explica, malgrat que el compliment efectiu està topat al triple d’anys del delicte més greu, que en el cas d’Ábalos és el de malversació, per la qual cosa haurà de complir 16 anys.

El catedràtic en Dret Processal per la UV Josep Bonet en responsabilitza el legislador: «No és qüestió del Suprem, que no fa política i es dedica a aplicar les lleis dins del marge que té». Així, si bé considera que la pena és «una quantitat exagerada sense treure-li gravetat als fets», assenyala que «si cal atribuir alguna cosa a algú, és al legislador», que ha portat a terme un augment de penes al seu judici desproporcionat. Tot i que un altre especialista, Joan Carles Carbonell, catedràtic de Dret Penal per la UV, insisteix que el codi penal «es pot aplicar d’una manera o una altra» i creu que «sí que hi ha alguna cosa d’exemplaritat» en el cas d’Ábalos perquè la sentència ha aplicat «màxims» i «es dirigeix a la classe política amb poder per corrompre’s».

Repercussió en futurs judicis

La sentència considera provat l’influent paper d’Ábalos no només en el Ministeri de Transports sinó també en altres àrees del Govern d’Espanya, així com la permanència d’una estructura al costat de la seva mà dreta, Koldo García, i a l’empresari corruptor que fins i tot «tenia accés permanent, sense control» a la zona reservada del ministre. Una dinàmica que podria no haver operat només en adjudicar contractes de mascaretes i enxufar dones en empreses públiques, que és el que es jutjava ara, sinó també en altres casos que «són objecte d’instrucció judicial en altres òrgans», tal com reconeix la sentència. ¿Quina repercussió podria tenir la sentència per a altres causes vinculades?

Els quatre juristes consultats coincideixen en el principi essencial que no es pot jutjar la mateixa cosa dues vegades. Pensar que si algú ha comès uns fets, és probable que n’hagi comès d’altres de similars, «pot operar en l’opinió pública però no és un raonament jurídic», defensa Cussac: «Penalment no es pot utilitzar. En cada cas cal provar suficientment un acte il·lícit i que hagi tingut una disposició de fons públics, una resolució arbitrària, etcètera». D’altres sí que creuen que la manera de funcionar provada a escala general podria aportar força argumententiva en futures sentències. «Si hi ha fets que s’han provat, no s’han de provar de nou, per la qual cosa si entren en coherència amb altres que es jutgin més endavant, poden ser útils», opina Bonet. Per la seva banda, tot i que Carbonell insisteix que «no es poden anticipar consideracions sobre altres casos que es veuran més endavant», sí que «s’han declarat coses provades que es reiteraran» perquè «una altra sala no anirà contra això». «Si arriben altres judicis, això pot perjudicar-lo [a Ábalos]», apunta Bosch.

El precedent «perillós» d’Aldama

Potser una de les controvèrsies més grans de la sentència és la pena adjudicada al corruptor, Víctor d’Aldama, conemnat a quatre anys de presó però que no trepitjarà la presó ja que cap de les penes per separat supera els dos anys. Per Carbonell, «crida moltíssim l’atenció», especialment que no hagi de tornar «una multa equivalent als diners sostrets». En aquest sentit, considera que la sentència és «pionera perquè pretén animar la gent que digui el que la sala vol sentir», cosa que «és perillós» en casos com aquest on, apunta, s’han barrejat dades reals amb informació falsa.

El magistrat Bosch destaca el canvi que suposa en la jurisprudència perquè, fins ara, l’atenuant molt qualificat s’aplicava quan la col·laboració fos determinant, una cosa que sembla que no està clara aquí. «No s’ha exigit que s’hagi destapat la trama sinó que n’hi ha hagut prou amb una col·laboració que s’ha produït quan ja hi havia una incriminació», exposa contundent: «Això estableix un precedent» per a la figura dels col·laboradors. Bonet recorda que aquesta figura «forma part de la política criminal des de Ciceró» i recorda que «sempre s’ha premiat els que han cantat, perquè aquestes estructures són molt opaques i, si no és des de dins, és molt difícil aconseguir proves».

En aquest sentit, defensa que l’Estat «no fa valoracions morals», sinó que considera la «utilitat». «No se’ls fa sants, però si són útils, se’ls compensa, forma part de l’absoluta normalitat», afirma, i ell sí que considera que Aldama ha sigut «molt útil» fins al punt que «potser, sense la seva col·laboració, hi hagués hagut absolucions», per la qual cosa creu que ha sigut «determinant». Cussac, que reconeix la «nova» jurisprudència que estableix el Suprem, no obstant, qüestiona la resolució: «No queda tan clar que la contribució d’Aldama hagi sigut tan important com requeria fins ara la jurisprudència». A més, posa l’accent en el fet que se l’eximeixi de la presó malgrat reconèixer la sentència la seva participació en fets delictius i sense pagar una multa. «No s’acaba d’entendre que suspenguin l’ingrés a la presó si no has pagat la responsabilitat civil», insisteix.

En aquest sentit, alerta sobre l’«ús massiu d’aquest tipus d’atenuants» i recorda l’experiència de la Itàlia moderna en el cas del terrorisme o la màfia. «Es van utilitzar moltíssim aquests atenuants i va donar lloc a unes situacions altament sospitoses i contraproduents, de manera que Itàlia va haver de rectificar i limitar moltíssim el valor probatori de les declaracions d’un acusat quan és l’única referència probatòria», afirma, per la qual cosa creu que cal fer ús d’aquests atenuants «amb molt de tacte i prudència». Si no, diu, «pot ser altament contraproduent».