¿Ruptura o només bronca?

F an gala de la seva profunda amistat i dels sòlids vincles que uneixen els seus països. Comparteixen una visió il·luminada sobre la seva condició de salvadors, un per revertir el declivi nord-americà i l’altre per fer d’Israel una superpotència. També comparteixen un obert menyspreu pel dret internacional i una pèssima imatge judicial, el primer assenyalat com a convicte per impulsar l’assalt al Congrés i el segon amb una ordre de detenció emesa pel Tribunal Penal Internacional, mentre el Tribunal Suprem israelià el jutja per tres delictes greus. I són corresponsables de l’absolut fracàs obtingut contra l’Iran, sense haver aconseguit ni un sol dels seus objectius.

Són molts els factors que cimenten la seva interessada col·laboració. Però ara mateix, després de la firma del pacte entre Washington i Teheran, assistim a un desacord que alguns entenen que pot acabar en la ruptura del vincle que des de fa més de mig segle explica que els EUA, sigui republicà o demòcrata l’inquilí de la Casa Blanca, estan disposats a recolzar diplomàticament, econòmicament i militarment Israel en qualsevol circumstància.

Trump està desesperat per sortir com més aviat millor de l’encallament iranià. Necessita frenar la sagnia que el desastre d’aquesta guerra està provocant en el seu moviment MAGA i girar full abans que el seu impacte a les butxaques dels votants que s’acostin a les urnes al novembre li clavi un càstig que limiti la resta de la seva presidència. Per aconseguir-ho, ja que l’Iran ha aconseguit no només resistir l’envestida, sinó imposar condicions per posar en marxa un procés de negociacions per arribar a un acord –especialment, que Israel es retiri del Líban–, Trump necessita que Netanyahu renunciï als seus plans.

Uns plans que es resumeixen a eliminar els enemics de Tel-Aviv, a redibuixar el mapa del Pròxim Orient reservant el territori entre el riu Jordà i el Mediterrani per als israelians i a reocupar el territori dels seus veïns que consideri necessari per a la seva seguretat (Síria i el Líban, especialment). Netanyahu té pressa per acabar aquestes tasques i tem que Trump li impedeixi seguir endavant per acontentar Teheran. Si se sotmet a Washington posa en perill la seva situació personal, perquè serà acusat de feble pels seus rivals en les pròximes eleccions legislatives, i perdrà la seva principal carta per renovar el càrrec. Però si no ho fa corre el perill que Trump acabi per decidir-se a replantejar una relació que continua sent vital per a Israel, per molt que pretengui considerar-se omnipotent.

Queda per veure si pesaran més les emocions i la supèrbia de tots dos o els càlculs geopolítics. En el segon cas, n’hi hauria prou que Netanyahu moderi la seva agressivitat perquè Trump pugui mostrar als iranians que controla el seu aliat, i asseguri així que el procés de negociació iniciat a Suïssa continua. Tot i que això no sigui la pau.

Subscriu-te per seguir llegint