Una altra víctima dels seus

Alguna cosa fa pudor de podrit. A Espanya, a la Unió Europea, als Estats Units, al Regne Unit... en qualsevol lloc de referència habitual de l’edifici democràtic que s’enfonsa. La frase del guàrdia Marcel·lus a la Dinamarca del Hamlet de Shakespeare ja no es pot deslligar de la conclusió ètica i moral que s’imposa en el nostre ampli entorn, malgrat el clam del Papa.

Va venir Prevost per denunciar-ho, el van aplaudir durant més de set minuts, va marxar i es van oblidar de les mans adolorides per la dissimulació de fer-li creure que assumien el seu missatge de pur evangeli en defensa dels principis i les persones. I no.

Les variades imatges del Pontífex abraçant nens, consolant famílies i confortant presos avui ja només són el complement visual d’un moment. Sense ampliar-lo al seu context, sense importar la raó, sense commoure consciències més enllà del que dura un impacte. Ben poca cosa. Si fos altrament, alguna cosa hauria canviat. Però no ha estat així.

Creuen a la Moncloa que la corrupció socialista està delimitada i no tan estesa com l’oposició i els mitjans fan creure. Com si això els redimís de res. I manen atacar els seus rivals pel seu passat o el seu present, que tampoc estan nets de culpa. Per això cap pedra llançada aconsegueix canviar un paisatge polític tan deteriorat com impassible. De moment.

Mentre Espanya aclamava el nou líder internacional, la Comissió Europea, d’ineludible arrel cristiana i de la qual el nostre Estat és membre destacat, aprovava un nou reglament de retorns que permet acords amb tercers països per traslladar migrants. Perquè es rebutja la seva sol·licitud d’asil o per haver-los detingut estant en situació irregular. Aquesta finestra oberta al món que odien l’han aprofitat els talibans afganesos per volar a Brussel·les convertits en interlocutors legítims. Poc importa que al seu país hagin expandit el terror general i aplicat un despietat apartheid de gènere a les dones.

A Washington, l’aspirant a emperador global amaga la seva capitulació davant altres intolerants, els aiatol·làs, inaugurant les celebracions pels 250 anys dels Estats Units. I ho fa en honor i glòria propis com si ell fos el faedor de la gesta històrica. De vegades, és inevitable recordar que el patriotisme és l’últim refugi d’un canalla. La frase és de Samuel Johnson. Un erudit tan anglès com Keir Rodney Starmer (Southwark, Londres, 2 de setembre de 1962).

Descontrol del Brexit

Plorós i desconsolat, a l’encara primer ministre britànic, ara en funcions, no li va quedar cap altra opció que acceptar que els seus ja no el volen. El sisè resident en deu anys al 10 de Downing Street ha sigut l’enèsima víctima del descontrol del Brexit. Un engany colossal que, en canvi, ha convertit un dels seus ordidors, Nigel Farage, en el favorit d’un poble que va a la recerca del seu destí.

Per intentar evitar-ho, els laboristes modelen un nou lideratge que els renovi la força que Starmer va dilapidar en dos anys desastrosos. A l’espera de les primàries que podria guanyar l’alcalde de Manchester, ben poc consola el dirigent caigut haver-se convertit en un referent al Parlament espanyol. Allà, Junts presenta a Sánchez com un Moisès que li assenyala el camí si vol recuperar la seva confiança. Com si Madrid fos Londres i el PSOE, el Labour.

Ja ho advertia Samuel Johnson: "Per poder ensenyar a dir la veritat, primer cal aprendre a escoltar-la".

Subscriu-te per seguir llegint