Alejandro Fernández continua ballant ‘breakdance’ a la corda fluixa del PP

Han passat 32 anys des que Alejandro Fernández (Tarragona, 1976), un jove nouvingut a la majoria d’edat, va creuar la porta de la seu del PP tarragoní a la Rambla Nova per afiliar-se a Noves Generacions. No portava padrins, ni avaladors, ni un cognom dels que obren despatxos sense trucar. Portava una cosa bastant més estranya: el somni i la vocació de ser polític. Des de petit. Mentre els seus amics volien ser futbolistes, astronautes o qualsevol cosa raonable, ell ja apuntava maneres de friqui vocacional. Volia la política. I la volia seriosament.

Tres dècades després, Fernández acaba de ser reelegit president del PPC i es disposa a estirar una etapa que ja el situa entre els dirigents més longeus del PP català. Només li queda per davant Alicia Sánchez-Camacho, a poc més d’un any de distància. No ha sigut un passeig. Més aviat una successió d’equilibris impossibles, travetes internes, derrotes, remuntades i matins d’aquests en què un obre el diari i descobreix que "fonts de Gènova" han tornat a esmorzar ganivets. Ell mateix ho resumeix al seu primer llibre, A calzón quitao (La Esfera de los Libros, 2025), amb una imatge difícil de millorar: "Porto ballant breakdance a la corda fluixa des que vaig ser elegit president del PP de Catalunya en primàries". La frase té bastant d’acudit, una mica de tragèdia i molt d’autoretrat.

Fernández va arribar a la presidència del PPC el 2018, impulsat per Pablo Casado, llavors líder nacional del PP i amic seu des dels anys en què van coincidir al Congrés. Però fins i tot aquest padrinatge va tenir truc, ja que Fernández mai s’ha sentit còmode sent "l’home de" ningú. Ni de Casado, ni Feijóo, ni de Génova, ni dels opinants que expliquen Catalunya des d’una sobretaula al Palace. Ha preferit construir-se una figura pròpia, de vegades incòmoda, gairebé sempre indòcil, sostinguda per dos escuders fidels –Daniel Serrano i Eduardo Bolaños– i per un grapat de conviccions que no sol moure ni que bufi tramuntana genovesa.

Una família a dues bandes

La seva història comença bastant abans. El 1994 va entrar nerviós en aquesta seu del PP de Tarragona. No venia d’una família del PP, ni tan sols d’una família de dretes a l’ús. Els seus pares, Ángel i Isolina, havien arribat a Tarragona des de les muntanyes asturianes l’any 1974. A casa es parlava de política com en d’altres cases es parla potser del temps: amb passió, amb sobretaules llargues i amb posicions incompatibles. El seu pare era "molt de dretes". La seva mare, "molt d’esquerres", fins al punt que ell fa broma que vorejava l’extrema esquerra. D’aquell combat domèstic en va sortir un liberal conservador amb accent tarragoní, arrels asturianes i una al·lèrgia prou acreditada a mossegar-se la llengua.

També allà es va forjar el seu caràcter. De la seva mare, diu, va heretar una determinació de ferro; del seu pare, el contacte amb una vida de treball dur, matinades i obres de carretera. Però els seus referents juvenils miraven més lluny. Ronald Reagan li va ensenyar la importància de parlar clar sense incendiar-ho tot. Margaret Thatcher li va ensenyar la fermesa. Al llibre recorda que la Dama de Ferro, filla d’orígens humils i obligada a obrir-se pas en un partit d’homes aristocràtics, va ser per a ell una espècie de manual de supervivència. Quan s’ha sentit aïllat, derrotat o apartat fins i tot dins del seu propi partit, Fernández confessa que s’ha preguntat què hauria fet Thatcher: "Enviar-los a tots a fer punyetes". I així és com ha actuat.