¿‘Bye, bye’, Mr. Marshall?

¿ Recorden quan rèiem veient la pel·lícula Bienvenido Mr. Marshall i sentint allò d’"Americansssssssss....Us rebem amb alegriiaa"... no com ara... o sí? El 250è aniversari de la independència de les colònies britàniques a Amèrica, gènesi dels EUA, és un esdeveniment transcendental es miri com es miri. Aquest país sempre ens ha fascinat, per a bé i per a mal. És l’únic amb què Espanya va estar formalment en guerra en els últims segles. Va ser l’únic aliat internacional i rescatador de l’Espanya franquista. Segur que molt nostàlgic cañí de la guerra freda pensa que amb això n’hi ha prou i sobra per odiar a mort el Tío Sam. Ianquis, go home. Quan resulta que tothom –Carrillo inclòs– que va ser algú en la Transició ho va ser amb el vistiplau dels EUA. Digui el que digui la llegenda negra, si no arriben a tenir ells un ull posat, potser ens l’hauríem hagut de menjar amb patates. La Transició, dic.

Perquè no ens falti de res en aquest popurri d’amors i odis: el detallet de ser EUA, una potència mundial creada a partir d’un procés d’independència inflama, i com, les fantasies humides dels indepes d’aquí i d’alguns dels seus ingenus admiradors d’allà. Els he conegut que es creien que Puigdemont era com els seus pares fundadors. Oh, my god.

En fi. Ha volgut la providència que el 250è aniversari del nostre objecte de desig més gran/odi hagi caigut en ple trumpat, per tant, ser anti-EUA amb fanfarroneria torna a estar de moda. Que si fora bases, que si ens ho volem gastar en birres i no a l’OTAN, etc. Que divertit, tot, ¿eh? ¿Bye, Mr. Marshall?

Cooperació.

Com que aquest és un país gairebé lliure on gairebé tothom pot opinar de tot, faré l’acte de fe d’incloure’m en aquest gairebé i proclamar: no fa falta estar profundament enamorat de cada president dels EUA, però abjurar del vincle transatlàntic (i hemisfèric, considerant la nostra influència a l’Amèrica Llatina) és una estupidesa. A més d’una hipocresia. ¿Decebut pel joier de Zapatero? Doncs preparin-se a donar un cop d’ull als missatges que ell i el seu ministre Moratinos enviaven als americans suplicant caset i atenció, mentre públicament tot eren escopinades i plantades...

Els EUA han tingut paciència amb el nostre doble discurs en part per interès, i en part perquè ens coneixen. La part dolenta és que així no s’aconsegueix que et tinguin respecte. La part bona és que, en els pitjors moments d’antiamericanisme institucional, s’ha mantingut incòlume la cooperació, per exemple a escala policial i militar. On no arribaven els governants –o desgovernants– hi arribava el sentit comú dels implicats en assumptes seriosos. Però ¿i si, ara amb Trump, se’ls acaba la paciència o la corda, i viren cap al Marroc, per començar a parlar? ¿Qui serà llavors el xulo aquí.

Subscriu-te per seguir llegint