D’Amèrica per al món

Probablement, Francisco Casavella resumiria el millor que ha donat Amèrica al món en els 3 minuts i 28 segons de l’American Beat 84 dels Fleshtones –ja ho saben: The Fantastic Johnny C, James Brown, Chuck Berry, Elvis Presley, Buddy Holly, The Del Fuegos, MC5, Stooges, George Clinton, The Modern Lovers i tot això–, però el semiquincentenari dels Estats Units és una ocasió immillorable per repassar algunes de les grans fites culturals que han causat sensació a tot el món.

El festival de rock.

Una vegada inventat el rock-and-roll, epítom de la cultura juvenil dels anys 50, alguna cosa calia fer amb aquest estil, així que, després de colonitzar gramoles i tocadiscos i metamorfosar any rere any entre psicodèlia, distorsió i tornades glorioses, algú va tenir la genial idea de construir un temple a l’altura d’una litúrgia com aquesta. Aquest algú van ser el productor Lou Adler i el músic John Phillips (The Mamas & The Papas), ideòlegs i organitzadors del Monterey Pop Festival del 1967, ungit oficialment com el primer festival de rock de la història.

La Gran novel·la americana.

Amb poca història per explicar però molt per dir, els novel·listes americans no van tardar a adonar-se que necessitaven una literatura majestuosa que, com va dir l’inventor del terme, John William De Forest, "pintés l’ànima nord-americana". Gairebé res. Des d’aleshores, mitjans del segle XIX, escriure la Gran Novel·la Americana no és només una obligació per a tot escriptor que es preï, sinó que la seva condició d’inabastable i esmunyedís animal mitològic ha acabat colonitzant i infectant altres literatures. Aquest intent de plasmar la consciència turmentada d’una nació i els detalls del seu teixit social va influir profundament en els autors del boom llatinoamericà i a punt va estar de convertir-se durant una època en la Gran Novel·la de Barcelona. L’alleujament està que ni la barcelonina ni l’americana existeixen, encara que El día del Watusi, d’una banda, i Moby Dick, de l’altra, s’hi acostin bastant.

La residències musicals.

"Bright light city gonna set my soul", que cantava Elvis. Perquè, encara que sembli que la febre de les residències musicals sigui cosa de Bad Bunny o Shakira, la idea de concentrar en un únic recinte i durant un període concentrat de temps un bon nombre d’actuacions d’un mateix artista ara ja té uns quants anyets. Si fa no fa els mateixos que han passat des que el sempre excessiu Liberace es va asseure al piano de l’Hotel Last Frontier per inaugurar el gran truc de màgia dels casinos i hotels de Las Vegas. Va passar el 1944, una època en què "quatre setmanes a Las Vegas et donaven per comprar un país del Tercer Món", com va assegurar amb pèssim gust el còmic Red Buttons, i el principi d’una era que, amb els anys, acabaria inspirant un dels canvis més sonats en la indústria musical.

L’impacte del ‘late night’.

La història de la televisió no seria la mateixa sense la irrupció del late night, format que l’NBC va introduir a finals dels anys 40 com una manera de matar el temps i que va acabar convertit en exemple per seguir arreu del món. The Steve Allen Show i The Tonight Show després van obrir un camí que van seguir grans figures de la petita pantalla com Ed Sullivan, Carol Burnett, Johnny Carson, David Letterman, Jay Leno i Conan O’Brien. La comèdia, un dels ingredients fonamentals d’aquells programes de varietats i entrevistes, va arrelar i va projectar fins a l’infinit un altre fenomen genuïnament nord-americà: l’stand up. Monòlegs humorístics que van saltar d’humejants clubs nocturns a increïbles platós de televisió per obra i gràcia de Richard Pryor, George Carlin, Robin Williams, Eddie Murphy i Jim Carrey.

El Nou Periodisme.

No van inventar res que no haguessin fet abans autors com Ignacio Carral, Gaziel, Josep Pla, Juan Ferragut, César González-Ruano o Josefina Carabias, però sí que van rematar la jugada amb un llaç vistós i un munt d’onomatopeies, exclamacions extemporànies i cròniques servides amb una calculada barreja d’insolència i enginy. "Aquest descobriment, modest al principi, humil, de fet respectuós, podríem dir, consistiria a fer possible un periodisme que... es llegís igual que una novel·la", va escriure Tom Wolfe en El nuevo periodismo.