El ‘boom’ del registre de partits polítics per al nou cicle electoral a la recerca d’escletxes entre els blocs

A menys d’un any per als comicis municipals i autonòmics, el registre de partits al Ministeri de l’Interior floreix a tall de primavera electoral. En els dos últims mesos són un total de 25 les sigles noves registrades. Formacions independents, veïnals o fruit d’escissions, des de Melilla fins a Langreo. D’altres busquen federar candidatures per fer el salt a les institucions autonòmiques, com 942 Cantàbria, o supramunicipals, com la Federació d’Entitats Independents Municipals (FEIM) a les Balears o Juntos por Lanzarote.

N’hi ha també amb vocació de presentar-se a les pròximes eleccions generals, com Democràcia 21, liderada per l’advocada Miriam González i hereva de la seva plataforma Espanya Millor. Altres figures que han tingut càrrecs institucionals com Marta Higueras, l’extinenta d’alcaldessa de l’Ajuntament de Madrid amb Manuela Carmena al capdavant del consistori, han manifestat la seva pretensió de presentar-se als pròxims comicis a la capital amb Independents per Madrid. A Vox, per la seva banda, miren de reüll els passos del ‘think tank’ Atenea liderat per Iván Espinosa de los Monteros per si fa algun pas. Més a l’extrem del bloc de la dreta es va registrar ja fa gairebé cinc mesos el partit ultra Noviembre Nacional.

La majoria dels nous partits registrats durant les últimes setmanes, no obstant, tenen en comú un intent d’ocupar espais transversals. Per tal de desplegar una mena de tercera via per col·locar-se per les escletxes entre els dos grans blocs. Un ‘boom’ que sol ser tradicional abans dels cicles electorals però que no garanteix la seva arribada a les urnes ni, molt menys, el seu èxit.

«El Registre de Partits és un cementiri de bones intencions, sigles donades d’alta que mai van trepitjar una urna. Cada cicle genera la seva collita d’il·lusionats, i la immensa majoria es queda en pur voluntarisme, en emoció de sobretaula sense estratègia darrere», reflexiona César Calderón, director de la consultora política Red Lines. Per això distingeix entre dos fenòmens per anticipar el recorregut que puguin acabar tenint aquestes noves formacions: «Una cosa és el localista amb ancoratge territorial de veritat, i una altra de ben diferent el rampell nacional de qui confon la seva indignació amb un programa. El sistema és implacable amb els segons i sorprenentment generós amb els primers».

«Una cosa és el localista amb ancoratge territorial de veritat, i una altra de ben diferent el rampell nacional de qui confon la seva indignació amb un programa»

César Calderón

— Director de la consultora política Red Lines

L’escletxa per on aquest consultor entén que poden colar-se és la de les eleccions municipals, on «la proximitat es premia i el càstig al partit petit se suavitza». Això sí, el també autor de l’acabat de publicar ‘Cómo ganar unas elecciones’ (Catarata) recepta quatre elements necessaris per obrir-se camí: «Un càrrec amb resultat provat, algú que ja guanyi on es presenta. Un greuge concret que els grans hagin desatès, un buit real i no somiat. Estructura capil·lar, gent al territori i no un logo bonic» i, finalment, «diners i afany per resistir més d’un cicle, perquè aquests projectes quallen en la segona elecció i gairebé mai en la primera».

La tercera via municipalista

Un exemple d’èxit i mirall per a algunes candidatures municipalistes és Unió per Leganés (ULEG). Nascuda el 2003, ha exercit com bisagra i ara cogoverna amb el PP. Es tracta d’una de les impulsores del Congrés Nacional de Partits Independents, de la qual és hereva Tercera Via i que en ocasions ha discutit el seu salt a unes generals.

Sobre aquestes bases s’estan impulsant candidatures com la referida 942 Cantàbria. El seu promotor, Javier Fernández Soberón, alcalde d’El Astillero, compliria alguns dels ingredients necessaris que destaca Calderón: «Treu 15 regidors de 17 al seu municipi, té relat i arma una coalició transversal d’alcaldes sota l’ensenya del ‘sentit comú’ per saltar al Parlament càntabre el 2027». Per passar la prova del cotó fluix autonòmic necessitarà uns quinze mil vots amb què irrompre al Parlament.

De l’operació Roca a Democràcia 21

Les possibilitats d’èxit dels nous partits amb vocació estatal són encara menors tant per la llei electoral, la necessària maquinària territorial o financera, així com el reconeixement dels seus lideratges entre l’opinió pública. S’hi suma, segons considera el director de la consultora política Red Lines, l’obstacle afegit que «les pròximes generals seran un plebiscit sobre Sánchez», on el votant de la tercera via es veuria arrossegat a triar quedant sense oxigen el centre reformista. A més, apunta que l’espai moderat és més propens a l’abstenció.

Com a avís a l’operació de Miriam González amb Democràcia 21 recorda l’intent fallit de Miquel Roca el 1986 amb el Partit Reformista Democràtic. «Una candidatura brillant sobre el paper que va acabar estavellada a les urnes», apunta. Per això resumeix les claus per poder tenir recorregut en unes generals a comptar amb «un líder amb reconeixement previ de masses, un tema falca que et doni aire propi, esquivar el plebiscit aliè i una implantació territorial que no s’improvisa en uns mesos».