Redefinir el cens

Hi ha decisions que pertanyen a la política quotidiana i d’altres que afecten l’arquitectura mateixa de la democràcia. Entre aquestes últimes n’hi ha una que poques vegades acaba ocupant els titulars, però de la qual depenen tots els altres debats: qui forma part del cos electoral, és a dir, el conjunt de ciutadans d’un país amb dret al sufragi. Perquè abans de decidir qui governa una nació, aquesta ha de decidir qui té dret a elegir-lo.

El cens és l’expressió jurídica de la sobirania nacional. El cos electoral no pertany al Govern, ni tan sols a la majoria parlamentària que el sosté. Pertany a la nació.

En tot just uns mesos han coincidit dues decisions d’enorme abast: una regularització extraordinària d’immigrants i una ampliació sense precedents de l’accés a la nacionalitat mitjançant l’anomenada llei de nets. Els seus efectes sobre el cos electoral, no obstant, no són idèntics. L’ampliació de l’accés a la nacionalitat produeix conseqüències pràcticament immediates una vegada culminada la inscripció registral i censal, mentre que la regularització extraordinària actua de manera diferida a l’obrir el camí cap a futures adquisicions de la nacionalitat per residència.

Efecte acumulatiu

Considerades per separat, totes dues poden respondre a fonaments diferents. Considerades conjuntament, produeixen un efecte acumulatiu sobre la composició futura del cos electoral que transcendeix el debat administratiu per situar-se en el terreny constitucional. No es tracta de discutir la legitimitat d’integrar els qui ja formen part de la nostra societat ni de negar la reparació històrica als qui puguin tenir-hi dret. La qüestió és una altra: si decisions d’aquesta transcendència es poden adoptar sense un debat parlamentari suficient, sense una memòria pública dels seus efectes i sense el màxim consens possible entre les principals forces polítiques.

Les decisions que afecten la composició futura de l’electorat s’han adoptat amb una rapidesa que contrasta amb l’escassa deliberació pública que les ha acompanyades. Com més gran és la transcendència d’una mesura, més gran hauria de ser també el temps dedicat a discutir-la.

No és irrellevant que el mateix Tribunal Suprem estudiï l’eventual encaix d’una part d’aquest procés amb el dret de la Unió Europea. A banda de quin serà el desenllaç judicial, el simple fet que aquesta qüestió es plantegi revela l’extraordinària transcendència institucional d’aquest debat. Quan els jutges es demanen si una decisió pot afectar l’equilibri jurídic europeu, la discussió deixa de ser una simple controvèrsia parlamentària.

No es tracta únicament de reconèixer drets o de reparar unes injustícies històriques. Tota ampliació significativa del cos electoral produeix uns efectes permanents sobre la representació política, el finançament dels serveis públics i la mateixa organització territorial de l’Estat. És per això que les democràcies acostumen a envoltar aquestes decisions de deliberació parlamentària, estudis d’impacte i recerca de consensos. No perquè desconfiïn dels qui arriben, sinó perquè respecten la transcendència de les regles que determinen qui decideix el futur de tots.

Regularitzar significa molt més que expedir un document: implica incorporar persones al conjunt d’estructures sobre les quals descansa l’Estat. Cap d’aquestes conseqüències es pot improvisar. La regularització no incorpora automàticament nous electors, però inicia per a molts l’itinerari jurídic que pot culminar, anys després, en l’adquisició de la nacionalitat i, amb aquesta, del dret de sufragi.

Perquè la nacionalitat no és únicament un document administratiu: implica pertinença política, drets, deures i capacitat de decidir sobre el futur comú.

Resulta legítim demanar-se si l’Estat ha calculat els recursos necessaris per absorbir aquest increment de demanda en la sanitat, l’educació, l’habitatge, la seguretat o el mercat de treball.

La confiança ciutadana comença sempre per la claredat de les regles i per la transparència de la seva aplicació. Una democràcia pot modificar moltes lleis. Però hauria d’extremar la cautela quan modifica, directament o indirectament, la composició del subjecte sobirà. Les democràcies no s’afebleixen únicament quan es vulneren les lleis. També quan una part creixent de la societat deixa de confiar en la neutralitat de les regles que determinen qui les pot canviar.

Les majories canvien; el cos electoral es manté. Precisament per això cap majoria s’hauria de sentir propietària de les regles que determinen qui en formarà part. Perquè el cens no pertany al Govern de torn. Pertany, des d’abans de qualsevol elecció i també després, a la nació.

El cens constitueix el perímetre de la casa comuna. Un Govern pot reformar lleis, modificar polítiques públiques o impulsar nous projectes. El que exigeix una cautela diferent és eixamplar els límits d’aquesta casa, perquè els que travessen aquest llindar definitivament passen a formar part del subjecte sobirà que decidirà el futur de tots.

Si modificar els impostos exigeix llargues discussions parlamentàries, ¿com no les ha d’exigir una decisió que modifica, directament o indirectament, el mateix subjecte de la sobirania? Precisament per això el cens electoral no hauria de ser mai un instrument d’oportunitat política.

És, per sobre de qualsevol altra consideració, una qüestió d’Estat. Perquè, en democràcia, el poder neix del poble i no pot redefinir el poble del qual neix.