Els gerros xinesos

Va ser Felipe González el que, quan va deixar la Moncloa el 1996, es va referir als expresidents del Govern com a grans gerros xinesos, aquests objectes de porcellana de la dinastia Ming que "tots saben que són molt valuosos però ningú sap on posar-los". En els últims dies hem vist els dos principals gerros, el mateix González i el seu successor en el càrrec, José María Aznar, esmenar-los la plana als líders socialista i popular. Cada un al seu.

A González, que va patir en la seva última legislatura, del 93 al 96, un assetjament politicojudicial similar al que suporta ara Pedro Sánchez, li sembla que l’actual cap del Govern només té dues sortides, o dimitir o convocar eleccions. No sembla que aquesta advertència sorgeixi d’una reflexió sobre el que ell va fer llavors. Més aviat sembla que la seva animadversió a la política de Sánchez, a qui ja ha confessat que no votarà, té molt a veure, tot i que no només, amb la concessió de l’amnistia a Carles Puigdemont.

I allà és on connecten els dos vells gerros xinesos, aquests que quan un era president del Govern i l’altre líder de l’oposició es detestaven tant que fins i tot evitaven saludar-se. Després sí, en la seva qualitat d’ex, han anat passant de l’odi al que més que amor sembla pur interès. Alberto Núñez Feijóo, temorós que no li surtin els comptes en les pròximes eleccions, ha fet un gest d’acostament a Junts que no li ha agradat a Aznar.

Per una vegada que Feijóo admet que les coses a Catalunya han canviat des del 2017, surt Aznar i el commina a armar una majoria nacional, allunyada dels independentistes, perquè, diu, el que està en risc és el sistema. Ni més ni menys que el sistema. Amb la unitat d’Espanya no es juga, coincideixen González i Aznar, que no es resignen a retirar-se. Ells estan aquí per salvar la pàtria, ancorats en una visió d’Espanya que, més enllà de càlculs electorals, molts creuen superada.