Els països del Golf busquen vies alternatives a l’estret d’Ormuz

L’amenaça sempre havia estat allà. L’Iran, en els últims anys, havia esmentat reiteradament la possibilitat de tancar l’estret d’Ormuz, atacar-lo o bloquejar-lo si patia algun atac dels seus dos enemics històrics, Israel i els EUA. I el 28 de febrer, quan Washington i Tel-Aviv van bombardejar per sorpresa Teheran, la República Islàmica va prémer el botó nuclear particular. Ormuz –sota atacs, amenaces, drons, i bombardejos constants– va tancar. I amb aquest, el 20% del comerç mundial de petroli i gas, que passava abans per aquesta via, una de les més transitades del món.

Ormuz separa el golf Pèrsic del golf d’Oman, i allotja alguns dels països amb més reserves de cru i gas de tot el món. Les exportacions d’alguns d’aquests països –com ara Qatar, Bahrain, Kuwait i l’Iraq– es van reduir pràcticament a zero.

Ara, Ormuz ha reobert, tot i que el fantasma d’una tornada al conflicte, ja sigui la setmana que ve, el mes que ve o d’aquí a uns anys, es manté. Les monarquies de la regió han entrat en una carrera contra el rellotge per trobar alternatives. Serà difícil i, sobretot, gens barat.

Una sola alternativa

En l’actualitat, de tots els països del Golf, únicament l’Aràbia Saudita disposa d’una alternativa a l’estret i els perills de la costa pròxima a l’Iran. Riad té un oleoducte que li permet passar petroli i gas cap al mar Roig, des d’on és carregat en petroliers. Aquest oleoducte, no obstant, és tan sols capaç de transportar la meitat de totes les exportacions saudites de cru d’abans de la guerra.

Els Emirats Àrabs Units (EAU) estan estudiant un nou oleoducte que connecti l’est amb l’oest del país, fora ja del golf Pèrsic, i Qatar ha obert negociacions amb Ankara per crear un enorme oleoducte internacional que connecti la petita monarquia del Golf amb el seu aliat internacional més gran, Turquia, passant per l’Aràbia Saudita, Jordània i Síria.

Amb això, el Govern turc –el ministre d’Energia del qual ha visitat el Golf en diverses ocasions durant els últims dos mesos– espera convertir-se en un nou punt neuràlgic de l’arribada d’energia cap a Europa. Turquia ja és la porta d’entrada de gas i cru azerbaidjanès i iraquià, a més de rus a través del Türkstream, un oleoducte que travessa el mar Negre.

"Les possibilitats d’un oleoducte des de Qatar cap a Turquia semblen bastant altes, ja que seria econòmicament viable. En el passat, Qatar sempre va veure amb mals ulls la inversió en infraestructures d’aquest tipus, sobretot perquè Europa va expandir les seves capacitats d’emmagatzematge en ports. Però el tancament d’Ormuz ha canviat els càlculs. Ara els exportadors de petroli de la regió s’han adonat que necessiten diversificar les seves vies d’exportació", assenyala l’expert del think tank internacional Atlantic Council Ömer Özkizilcik.

Les converses no són només entre Qatar i Turquia. Kuwait, els Emirats i l’Aràbia Saudita mantenen suposadament diàlegs amb l’objectiu d’unir les seves exportacions i enviar-les cap a l’oest, en direcció a Egipte. L’Iraq ja va anunciar a principis de juny la multiplicació per tres del volum de les seves exportacions cap al nord, a través del Kurdistan iraquià. Els punts cardinals apunten tots en les direccions contràries a un mateix eix: l’Iran i els perills que acull l’estret d’Ormuz.

Noves instal·lacions

"Estem en diàleg amb molts països veïns. Abans, molts ens deien que ¿per què construir oleoductes si ningú els utilitzaria? Però ara els veiem un ús i raó clars", va declarar la setmana passada en una trobada d’inversors Khaled Ahmad al-Sabah, membre de l’equip directiu de la Corporació de Petroli Kuwaitià.

"La lliçó més gran de la guerra a l’Iran, en termes energètics, és la constatació de com de dependents són els països del Golf de la seguretat a Ormuz, i com de fàcil és per a l’Iran crear disrupcions en aquest sentit. Fins avui, aquests països van dependre dels Estats Units en matèria de seguretat per seguir amb la producció i exportació d’energia. Però la guerra ha demostrat que per a Washington els interessos d’Israel són més importants que els dels països del Golf", continua Özkizilcik.

"La guerra ha evidenciat que la protecció política i militar de Washington ha sigut fútil –indica l’expert–. Els Estats Units no van avisar els països del Golf que atacaria, ni van demostrar tenir en consideració la seva seguretat. I, més encara, Washington es va mostrar incapaç de proveir protecció militar contra els atacs iranians".

Subscriu-te per seguir llegint