Sánchez encara una trobadamarcada per les amenaces de Trump

Els Estats Units van tardar pocs mesos a derrotar Espanya en la guerra de Cuba de 1898. Al Tractat de París, Espanya va renunciar a Cuba (que va quedar sota tutela nord-americana) i a Puerto Rico, les Filipines i Guam. Aquell episodi va suposar el final de l’imperi espanyol i l’ascens dels Estats Units com a potència. També va crear un trauma nacional que va perdurar en el temps i va donar lloc a la generació del 98, un grup de pensadors espanyols marcats per la crisi moral i política provocada per aquella derrota.

Dimecres passat, Donald Trump va ficar el dit en aquella nafra per atacar Espanya. En un discurs en el marc dels 250 anys del naixement dels EUA, el president nord-americà va fer referència a aquesta victòria sobre Espanya per atacar Madrid per no comprometre’s a gastar un 5% del PIB en defensa i seguretat abans del 2035.

"La victòria dels Rough Riders (un regiment de cavalleria nord-americana de finals del segle XIX) a San Juan de Cuba va conduir directament a l’ensorrament del front espanyol. ¡Ah, els espanyols! Els espanyols són membres de l’OTAN, però no gaire bons membres de l’OTAN. Diuen: ‘No, no volem ajudar altres persones’. No s’estan portant bé, però n’aprendran", va dir el president, per afegir: "Poc després [de l’episodi dels Rough Riders], van renunciar al seu control sobre Cuba, Guam, les Filipines i Puerto Rico".

És l’enèsima vegada que el republicà ataca i amenaça verbalment Espanya des que, fa ara un any, Pedro Sánchez va anunciar que no es comprometia a complir l’objectiu de despesa militar fixat per l’Aliança Atlàntica. No obstant, en tot aquest temps, no s’ha produït cap represàlia, almenys de manera visible. Hi ha qui a la Moncloa (com la ministra Diana Morant) apunta que una de les represàlies podria haver sigut l’entrega d’informació per part dels Estats Units al jutge José Luis Calama per encausar l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero.

La cimera de l’OTAN de la Haia de l’any passat va arrencar el compromís dels 32 aliats d’incrementar la despesa en defensa fins al 3,5% i la de seguretat (per exemple, en infraestructures vitals) fins a l’1,5% en una dècada. La xifra era més del doble de la fixada a Gal·les fa una dècada, del 2% del PIB.

Espanya va recolzar la declaració final, cosa que molts interpreten com un compromís que ara estaria dient obertament que no complirà. No així en el Govern, on recorden que hi va haver un intercanvi oficial de cartes entre Pedro Sánchez i el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, els dies previs. Sánchez hi va plantejar que Espanya no fixés el seu objectiu en un percentatge del PIB, sinó a arribar als objectius de capacitat militar acordats, amb l’argument que pot aconseguir-los gastant el 2,1%. Rutte li va respondre reconeixent que entenia la convicció espanyola de poder complir una trajectòria de despesa inferior al 5%, i va confirmar que l’acord donaria a Espanya "la flexibilitat de determinar el seu propi camí sobirà" per arribar als objectius de capacitat i presentar els seus propis plans anuals, amb una revisió prevista el 2029.

Pressions públiques

Amb aquest context, és molt possible que Espanya pateixi pressions públiques i privades en la cimera de l’OTAN que se celebra a Ankara (Turquia) demà i dimecres, perquè modifiqui la seva actitud. La pregunta és, ¿com es prepara el Govern i el president Sánchez per a aquesta situació? ¿Hi ha una estratègia política preparada per esmorteir el cop?

Fonts de la Moncloa rebutgen parlar sobre aquest assumpte, però recorden que el president ja ha reiterat que el debat no s’ha de reduir únicament a quant es gasta, sinó a si aquest esforç es tradueix en capacitats reals i útils per a la seguretat col·lectiva. "Espanya compleix els seus objectius d’inversió, amb els seus compromisos i amb les seves capacitats", afirmen les mateixes fonts. "En vuit anys, Espanya ha triplicat la inversió en defensa i ha duplicat el nombre de soldats desplegats en missions de l’OTAN. A més, som un dels aliats que més van incrementar la seva inversió en defensa entre el 2024 i el 2025: 10.896 milions d’euros".

Erdogan com a aliat

Una altra de les preguntes en l’aire és el to que utilitzarà Trump en la roda de premsa per parlar d’aquest tema. O si hi haurà, qui sap, algun tipus de reunió o contacte bilateral directe entre les delegacions nord-americana i espanyola a les sales del Complex Presidencial de Beştepe (Külliye), la residència oficial del president Recep Tayyip Erdogan, on se celebra l’esdeveniment.

Erdogan pot ser un aliat que ajudi Sánchez a llimar asprors amb els americans. Turquia valora molt el paper polític que ha tingut Espanya en contra de les guerres de Gaza i l’Iran, oposant-se al genocidi a la Franja i als atacs il·legals contra el país persa. Erdogan ha agraït a més a Sánchez que hagi mantingut tots aquests anys una bateria defensiva de míssils Patriot en territori turc. Està operada per un contingent d’uns 150 militars basat en l’aeroport d’Incirlik. Ha participat en la protecció de l’espai aeri turc de míssils llançats des de l’Iran durant la guerra que va començar al febrer. En almenys un incident confirmat (el 4 de març del 2026), aquestes defenses van interceptar un míssil balístic iranià dirigit a l’espai aeri turc, en una zona on opera precisament el destacament espanyol.

Aquesta mateixa setmana, l’ambaixador dels EUA davant l’OTAN, Matthew Whitaker, va advertir Espanya que "no hi ha dubte que el president Trump està decebut amb Espanya" per negar l’ús de les bases de Rota i Morón i el sobrevol de l’espai aeri espanyol durant l’operació contra l’Iran, i per la qüestió del 5% del PIB en defensa.

No obstant, també ha volgut rebaixar el to de l’enfrontament. Whitaker descarta que la cimera d’Ankara es converteixi en un enfrontament personal entre Trump i Sánchez. Diu que les tensions per la guerra de l’Iran "ja han quedat enrere", i admet que "el més important són les capacitats, no només gastar diners", cosa que suposa un reconeixement parcial de la tesi espanyola.

Hi ha un altre punt a favor de pensar que aquesta 36a cimera de caps d’Estat i de Govern de l’Aliança no s’acabi convertint en un Trump contra Sánchez. Malgrat que Espanya va ser el país que primer i amb més contundència va desafiar Trump a Gaza o l’Iran, després d’altres han seguit la seva estela. I el president nord-americà ha sigut, de fet, molt més dur i menyspreador en les seves declaracions contra Keir Starmer, el primer ministre del Regne Unit; Giorgia Meloni, la primera ministra italiana; o el president francès, Emmanuel Macron. A tots tres els ha insultat directament per la seva falta de col·laboració contra l’Iran.