L’OTAN i el ‘made in Europe’

Els Estats Units i el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, han aprofitat la cimera atlàntica a Ankara per intentar limitar la iniciativa de la Unió Europea (UE) per desenvolupar una indústria militar pròpia i independent amb l’establiment de la preferència europea en les inversions militars finançades amb fons comunitaris. Els EUA i Rutte promouen un Made in OTAN com a alternativa al Made in Europe establert en el fons de defensa europeu SAFE de 150.000 milions d’euros, el Programa per a la Indústria Europea de Defensa (EDIP) i el projecte del futur marc pressupostari europeu 2028-2034. La reglamentació de la UE condiciona l’accés als fons al fet que almenys el 65% del cost total dels components utilitzats als productes de defensa adquirits procedeixi de la UE, Ucraïna o dels membres de l’Espai Econòmic Europeu i l’Associació Europea de Lliure Comerç. Rutte va insistir que el que cal són capacitats militars que siguin "realment made in OTAN", fruit d’una estreta col·laboració entre les indústries dels Estats Units i Europa.

Els Estats Units volen que la despesa més elevada en inversió militar europea es destini prioritàriament a comprar armament nord-americà, com fins ara. El 58% de les compres anuals d’armament dels membres europeus de l’OTAN procedeixen dels Estats Units des del 2016, indica l’informe Tendències en transferències internacionals d’armament 2025, de l’Institut Internacional d’Estudis per a la Pau d’Estocolm (SIPRI).

El volum total de les importacions s’ha multiplicat per 2,4 els últims cinc anys en comparació amb el període 2016-2020, tot i que el percentatge s’ha mantingut estable, precisa el SIPRI. Europa també és per als EUA el seu principal mercat mundial d’exportació d’armament (38% del total) i el seu volum s’ha multiplicat per 3,2 respecte al període 2016-2020. Rutte va reconèixer en una entrevista al Financial Times que l’actual rearmament d’Europa es tradueix en 195.000 llocs de treball en la indústria militar nord-americana.

Els Estats Units, a més de la riquesa que aporta la venda d’armament a Europa, s’oposen a la normativa de la UE de la preferència europea per poder continuar controlant políticament l’actuació dels seus aliats europeus, primer, prolongant la seva dependència de l’armament nord-americà i, segon, controlant l’ús concret d’aquests armaments.

Per això, el reglament del programa SAFE de la UE estableix que l’ús dels fons en la compra d’armament sofisticat queda restringit al fet que l’estat adquiridor, entre altres coses, pugui modificar l’equip adquirit sense restriccions alienes a la UE en una àmplia gamma d’equips: sistemes de defensa aèria i antimíssils, capacitats marítimes superficials i submarines, drons, intel·ligència artificial, guerra electrònica i elements de suport estratègic (transport aeri, proveïment aeri, proveïment en vol, comandament i control i actius i serveis espacials).

Mesos de crítiques

Els ambaixadors nord-americans davant la UE i l’OTAN, Andrew Puzder i Matthew Whitaker, fa mesos que critiquen amb duresa la UE pel fet de restringir l’accés de les companyies nord-americanes als programes de compra d’armament finançats amb els fons europeus a causa del made in Europe i les exigències que els països de la UE mantinguin el control sobre el disseny, la configuració i la futura modificació de l’armament adquirit. Els Estats Units asseguren que aquesta normativa afeblirà la capacitat defensiva de l’OTAN i dificultarà els subministraments militars a Europa.

Els Estats Units i Rutte van aconseguir incloure en la Declaració de la Cimera una referència a treballar per "eliminar les barreres comercials en defensa entre els aliats" i per "maximitzar la cooperació industrial en defensa" dins de l’OTAN. Per crear fonts de finançament alternatives als fons de la UE i del Banc Europeu d’Inversions (BEI) perquè els estats i la indústria militar europea puguin adquirir armament i components nord-americans sense restriccions, l’OTAN promou la creació del Defence, Security & Resilience Bank (DSRB). La cimera d’Ankara també va aprovar la posada en marxa d’una nova Estratègia per a la Cooperació Indústria-OTAN, que sembla un altre mecanisme per intentar esquivar i limitar l’abast de la normativa de la UE sobre la preferència europea.