Un ‘runner’ per la frontera i molta feina per fer

Un runner corrent per l’antic accés fronterer al penyal era una imatge improbable fins ahir. Si abans s’havia corregut per la frontera és perquè s’estava fugint del control policial perquè es portava a sobre més tabac del compte. Improbable, sens dubte, era també veure un president del Govern espanyol abraçat al principal dirigent de Gibraltar, aquest tros de terra que Espanya reclama com a propi des de fa tres segles.

I infreqüent era, de nou, contemplar diversos centenars de persones arremolinades a l’altre costat del pas, a La Línea, com si algú hagués tornat a passar el forrellat al reixat que va separar famílies senceres entre 1969 i 1982. Durant una hora i mitja, l’avinguda d’accés va quedar tancada al pas de persones i cotxes. Les tres estampes es van donar el mateix matí.

El reixat que separa Gibraltar d’Espanya ha sigut durant més d’un segle el símbol de la separació entre la colònia britànica i el circumdant Camp de Gibraltar, servint fins i tot de tancament literal en època franquista; però des d’ahir s’ha convertit en història en virtut de l’acord segellat entre el Regne Unit i la Unió Europea per facilitar la relació del penyal amb el bloc després del Brexit.

La morbositat de la jornada i la pregunta de tota la premsa era si el president espanyol trepitjaria sòl llanito: "Seria un error", compartia un alcalde de la comarca. "No guanyaria res i li donarien més garrotades de les que ja li donen". "Som de la mateixa família socialista, entenc que aquesta fotografia s’hauria de donar", apuntava l’entorn del ministre principal, Fabián Picardo. "De cap manera. Rotundament no", traslladaven amb fermesa des del gabinet del ministre Albares a Exteriors.

Flors a Picardo

Sánchez no va trepitjar terra gibraltareny però va llançar totes les flors possibles al polític llanito. Picardo va acudir a la invitació de la Moncloa per escoltar a primera fila el discurs del president espanyol i va disfrutar al veure’l davant la Roca, alta i majestuosa, on habiten les mones de Barbaria i oneja la bandera gibraltarenya.

Per a Picardo, el reixat no és només una infraestructura. Era també memòria familiar i política. La seva àvia materna, Isabel, es va escapar de Los Barrios amb 17 anys de la repressió franquista i va acabar lligada per sempre a la Roca. Republicana, vinculada al moviment sindical gibraltareny, va brodar la bandera tricolor que va onejar al destructor José Luis Díez, vaixell de la Marina republicana reparat clandestinament a les drassanes del penyal durant la Guerra Civil.

Aquesta bandera es conserva avui al Museu de Gibraltar i és una de les peces més estimades per al ministre principal. Potser per això Picardo no es va guardar ahir la frase més aspra de la jornada: "Hem tret aquesta tanca de Franco, que li agradava tant i que la va tancar, i l’hauríem de posar a sobre de la seva tomba per assegurar-nos que mai s’aixeca ni ell ni ningú com ell".

S’ha acabat. O gairebé. Perquè el reixat, com tantes coses a Gibraltar, no desapareix de cop: es desmunta per trams, es negocia per centímetres i s’enterra entre discursos, abraçades, recels i fotografies mesurades al mil·límetre. Ara, queden els serrells de l’acord, tot allò que té a veure amb l’aterratge pràctic del dia a dia dels veïns de La Línea i Gibraltar, dos pobles condemnats a entendre’s. Sobretot queda donar certesa als treballadors transfronterers, 15.500 persones, el 70% de la massa laboral del penyal i també als que al seu dia van treballar per aixecar la vida diària del penyal i avui clamen per una pensió digna.

Darren Cerrisola, portaveu del principal sindicat a Gibraltar, sap que "ara comença la feina de veritat". Aquest és el repte: "Coordinar les reclamacions i qüestions d’una manera àgil", com demanava Paco Mena, un dels activistes socials que des de la plataforma Alternatives contra la Droga més ha lluitat per dotar d’oportunitats a aquesta terra que es nega a ser només escenari de fotografies històriques d’un dia.