Les esquerdes del sistema anticorrupció evidencien buits normatius i poc control

Els presumptes casos de corrupció que han sacsejat la política espanyola en els últims anys han tornat a posar el focus en una pregunta: ¿fallen els controls o, senzillament, no existeixen? Al marge de les responsabilitats que determinin els tribunals, les investigacions han revelat buits normatius, zones grises i mecanismes de supervisió insuficients. ¿S’han de tapar aquests forats?

El recorregut de Koldo García, assessor de José Luis Ábalos i després consellera de Renfe Mercancías, o el nomenament de Juan Manuel Serrano, antic cap de gabinet de Pedro Sánchez al PSOE, com a president de Correus, han reobert el debat sobre els nomenaments discrecionals a l’Administració i les empreses públiques.

María Garrote de Marcos, doctora en Dret Constitucional i professora de la Universitat Complutense de Madrid, considera legítim que un Govern nomeni persones de confiança, però creu que s’haurien de fixar límits més estrictes. "És normal que hi hagi càrrecs de confiança, però això no treu que aquesta persona elegida tingui un mínim d’experiència". Altrament, adverteix, "només li queda la lleialtat a la persona que el nomena". També proposa posar un límit al nombre d’assessors.

Joan Ridao, professor de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona, coincideix en la necessitat de "posar un límit al personal eventual" i planteja que els màxims responsables dels organismes públics hagin de sotmetre’s a audiències públiques en què acreditin la seva idoneïtat.

Menys ideologia

José María Peredo Pombo, catedràtic de Comunicació i Política Internacional de la Universitat Europea de Madrid, defensa una "tecnocràcia formada, menys ideològica i més competent", integrada per professionals de l’Administració, i no per persones l’únic mèrit de les quals sigui la proximitat política.

Entre les normes que podrien reformar-se hi ha la llei de Govern, la de règim del sector públic, l’estatut de l’empleat públic, la llei reguladora de l’exercici de l’alt càrrec i la de transparència.

La investigació sobre els pagaments en metàl·lic realitzats pel PSOE entre 2017 i 2024 ha tornat a posar el focus en el finançament dels partits. La causa haurà de determinar si hi va haver diners sense declarar, blanqueig o finançament irregular, però ha reobert el debat sobre si el sistema ofereix prou garanties o necessita una reforma per evitar nous casos, des de Filesa (PSOE), el 1991, fins a Gürtel (PP), el 2018.

Garrote defensa mantenir el model actual, basat en subvencions públiques i quotes de militants, perquè garanteix "la igualtat d’oportunitats" entre partits. "Jo no obriria el model a la participació de les empreses", afirma davant el temor que només rebessin donacions les formacions més grans. Segons el seu parer, el problema és la pèrdua d’afiliats i apunta que les formacions estan també en procés de canvi per l’impacte de les xarxes socials. "Ja no necessiten els mitjans de comunicació ni tants mítings per arribar als ciutadans", assenyala.

Ridao comparteix parcialment aquesta posició i aposta per controlar la despesa. "¿És necessari fer cada cap de setmana un acte?", es pregunta, al·ludint a l’elevat diner que suposa. Recomana "autocontenció".

La visió més heterodoxa l’aporta Peredo, convençut que un finançament privat, com ocorre als EUA, reduiria els incentius per buscar vies opaques. "Les empreses haurien de poder finançar campanyes o partits de manera transparent", defensa.

Els expresidents

Els expresidents del Govern conserven despatx, personal de suport i la possibilitat d’incorporar-se al Consell d’Estat. No obstant, les investigacions a José Luis Rodríguez Zapatero per presumpta corrupció ha reobert el debat sobre si l’estatut necessita actualitzar-se. Ridao considera que l’estatut actual "és clarament insuficient" perquè "no aclareix què pot fer i què no quan deixa el càrrec". Segons el seu parer, Espanya necessita una llei que delimiti aquestes activitats, reguli els grups de pressió (lobbies) i estableixi un règim sancionador.

Peredo proposa aprofitar l’experiència dels qui han dirigit el país. "L’Estat hauria d’articular altres fórmules [a més de la del Consell d’Estat] perquè aquest capital que tenen els expresidents ho puguin aprofitar", afirma. Garrote, considera que poden incorporar-se incompatibilitats addicionals, tot i que adverteix que tampoc s’ha de restringir en excés l’activitat professional posterior de qui ha ocupat la Presidència. El cas de Begoña Gómez ha obert un altre debat. Els experts consideren que no és necessària una norma per fixar incompatibilitats.

Subscriu-te per seguir llegint