¿Per què no s’adonen de la importància de les joies?

Molts quadros socialistes, i alguns militants benintencionats, retreuen aquests dies a la premsa, especialment a la que consideren més pròxima, el tractament de la investigació judicial sobre les activitats de l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero. Aquest cas, dins del món socialista, alguns dies condueix a un tema vergonyós com el d’Ábalos i Cerdán i altres dies condueix a la teoria del lawfare en el qual encasellen les causes judicials de David Sánchez i Begoña Gómez. El PSOE no sap ben bé com processar aquest tema, i l’actitud silent o desafiadora de Zapatero no els ajuda en res. De fet, la seva defensa judicial es basa en l’intent d’anul·lar el germen de la investigació i la seva defensa política consisteix a desafiar la premsa, la policia i l’oposició que presentin proves dels presumptes delictes. Així les coses, ara per ara, la direcció socialista està convençuda que no té altra alternativa que defensar Zapatero, tot i que entre la militància creix la sensació que va ser un "tonto útil" per a una trama corrupta o un envejós dels èxits econòmics de qui va ser el seu secretari d’Organització, Pepiño Blanco.

Una peça clau en l’amnistia

A favor de la teoria del lawfare hi ha molts elements al cap de molts socialistes. Zapatero va ser una figura clau en la campanya electora de fa tres anys. I a ningú se li escapa que ha sigut el maquinador dels acords entre Sánchez i Esquerra, i molt especialment entre Sánchez i Puigdemont. Si, com defensen alguns dirigents socialistes, hi ha una conspiració política judicial (Aznar: "Qui pugui fer, que faci") que vol passar comptes amb els responsables d’aprovar i executar la llei d’amnistia, Zapatero és una peça més gran. La penúltima abans d’arribar al senyor X d’aquesta història que no és cap altre que Pedro Sánchez, al qual consideren autor d’un delicte de lesa pàtria al vendre el Tribunal Suprem davant de la justícia europea per mantenir-se en el poder. Les conspiracions tenen tres virtuts i un gran defecte: tranquil·litzen la consciència sobre les pròpies actuacions, cohesionen davant els adversaris i proporcionen aliats impensables (Rufián o Boye). Però el seu gran defecte és que quasi mai són certes. I en lloc d’ajudar a sortir dels problemes, els allarguen. De manera que el PSOE està ara encallat en Zapatero: no sap si tractar-lo com a Ábalos o com a David Sánchez, per parlar de dos condemnats.

Les joies encara hi són...

Fins i tot acceptant la teoria de la conspiració i del lawfare, la qüestió és que, perquè la policia trobi unes joies al teu despatx, has de tenir-les. I, fins ara, Zapatero no s’ha atrevit a dir que les van posar els agents, com acostumen a al·legar els narcotraficants. I les explicacions que ha donat són inquietants, a més d’inconsistents: si van ser un simple regal personal, ¿per què no les va declarar a Hisenda? I, si van ser una altra cosa, ¿per què no pot explicar-la? Cobrar comissions no és il·legal. El que està penalment castigat és cobrar comissions per canviar decisions dels funcionaris. La falta d’explicacions de Zapatero fa que aquestes joies passin d’anècdota mediàtica a categoria judicial. I tenen més capacitat de penetrar en l’opinió pública. La lluita contra la corrupció fa servir un llenguatge tremendament abstracte per a la majoria de nosaltres: prevaricació, rescat, tràfic d’influències, etc. Però les joies són una cosa que tothom entén, que sap més o menys el que valen i que són un emblema del poder des de temps immemorials. I el PSOE no sap què fer amb les joies de Zapatero.

(José) Luis, sigues fort

La moció de censura que va fer caure Mariano Rajoy es va començar a llaurar el dia que El Mundo va publicar aquell whatsap que Rajoy havia enviat a Bárcenas: "Luis, sigues fort", li va dir. Les paraules del llavors president del Govern i del PP desarmaven la línia argumental del partit en la investigació judicial sobre la trama Gürtel, que consistia a defensar que Bárcenas era un "març negre". Si Rajoy li donava ànims és que era alguna cosa més. Era el tresorer dels sobres de la caixa B, una expressió de la corrupció tan tangible com les joies de Zapatero. Ningú fins llavors implicat en la trama havia rebut el suport del one.

I aquest és el dilema que tenen ara Pedro Sánchez i, especialment, el PSOE. Si col·loquen les joies al costat del David i Begoña, és que Zapatero era alguna cosa més que Ábalos i Cerdán. I si l’abandonen corren el perill que els pugui fer un Aldama, tot i que sigui amb proves falses. Sánchez s’enfada quan se’l compara amb Rajoy en corrupció, però cal ser molt militant, gairebé fanàtic, per no fer-ho.

Subscriu-te per seguir llegint