Una picabaralla entre generals

No ha sigut únicament la discussió entre dos generals de la Guàrdia Civil el que ha cridat l’atenció. Ha sigut, sobretot, la rapidesa amb què la Sala Militar del Tribunal Suprem ha arxivat la denúncia: tot just 48 hores per tancar una causa que la mateixa fiscalia togada considerava mereixedora d’investigació. L’episodi es pot donar per conclòs en el pla judicial; en l’institucional, en canvi, deixa obertes preguntes molt més profundes.

El general destinatari d’aquella ordre va defensar que la Guàrdia Civil s’havia de mantenir al marge de l’enfrontament polític entre administracions i que assistir als actes formava part de les seves obligacions institucionals. A partir d’aquell moment, la conversa va deixar de girar al voltant d’un acte protocol·lari per convertir-se en una discussió sobre la naturalesa mateixa de l’obediència.

Qui impartia la instrucció sostenia, per contra, que un general ha de complir les ordres rebudes sense convertir-les en un debat intern. Aquesta discrepància constitueix precisament l’origen del conflicte.

L’enregistrament

Però el veritable problema no és la rapidesa de l’arxivament de la denúncia. Tampoc l’enregistrament d’una conversa entre dos generals. És el clima institucional que fa pensar a un comandament que necessita enregistrar una conversa amb el seu superior per protegir-se.

El veritablement inquietant no eren les maneres, per impròpies que poguessin semblar, sinó l’intent de fer complir una instrucció política evitant deixar constància escrita del seu origen. L’autoritat institucional necessita assumir la responsabilitat de les ordres que imparteix. Quan aquestes ordres només existeixen de paraula, la confiança comença inevitablement a ressentir-se’n.

No correspon valorar aquí l’encert jurídic d’una resolució que únicament el temps i l’anàlisi doctrinal podran jutjar amb serenitat. Però sí que convé constatar la perplexitat que genera una decisió tan ràpida i allunyada del criteri del mateix ministeri fiscal. Aquesta sorpresa és el punt de partida d’una reflexió que va més enllà de la resolució.

Escenari institucional

Perquè reduir aquest episodi a un enfrontament entre dos generals seria un error. El més rellevant del cas no són els seus protagonistes, sinó l’escenari institucional que revela. La discussió sobre si va estar bé o no gravar una conversa pot distreure’ns de la qüestió essencial: ¿quin clima intern fa que un general arribi a pensar que necessita enregistrar el seu superior per protegir-se?

Les Forces Armades i la Guàrdia Civil descansen sobre una cadena de comandament en la qual l’autoritat no pot confondre’s amb l’obediència política. Quan decisions que haurien de respondre exclusivament a l’interès del servei apareixen associades a l’enfrontament partidista, els que manen perden autoritat i els que obeeixen comencen a desconfiar. La institució deixa llavors de resoldre les seves tensions en l’àmbit intern i acaba traslladant-les als tribunals o a l’opinió pública.

L’enregistrament no és el veritable problema. És el símptoma. En qualsevol organització sana, la lleialtat, la professionalitat i el respecte a la legalitat fan innecessàries aquestes pràctiques. Quan apareixen pressions polítiques o lluites de poder, deixen de ser una excepció per convertir-se en un mecanisme d’autoprotecció. El debat no està en el telèfon, sinó en les raons que obliguen a utilitzar-lo.

En la conversa va aparèixer una expressió reveladora: "No et clavo un parell hòsties perquè no ets al davant". Poc importa aquí el valor penal que els tribunals hagin volgut atribuir a aquesta frase. El més rellevant és que una relació de comandament acabi expressant-se en aquests termes. Quan la intimidació entra en la conversa, l’autoritat deixa de ser present.

Pressió i intimidació

És llavors quan l’autoritat comença a ser substituïda per la pressió. Quan la intimidació substitueix l’autoritat, la por reemplaça la confiança; la condescendència normalitza el que s’hauria de corregir i la paràlisi acaba convertint l’excepció en costum. Així comencen a deteriorar-se les institucions.

Les institucions no entren en crisi quan es produeixen discrepàncies. Entren en crisi quan el comandament necessita intimidar per ser obeït i el subordinat necessita gravar per sentir-se protegit. En aquest moment, l’autoritat conserva el rang, però comença a perdre allò que la fa eficaç: la legitimitat.