Governar en nom del pare

Als 51 anys, i després de diverses temptatives que no van arribar a bon port, Keiko Fujimori comença a governar el Perú. El cognom, tant temps repudiat, torna a ocupar el centre del poder. Va haver de passar més d’un quart de segle perquè se li obrissin una altra vegada les portes del palau Pizarro. A Alberto Fujimori li deien el Chino, malgrat el seu origen japonès. Va derrotar el 1990 Mario Vargas Llosa. Al cap de dos anys va donar un autocop.

L’autocràcia es va estendre durant vuit anys, part dels quals Keiko els va exercir com a primera dama. El pare va fugir al Japó el novembre del 2000, enmig de mobilitzacions en contra seu. Va ser extradit des de Xile set anys més tard. El van condemnar a 25 anys de presó el 2009 per la responsabilitat que va tenir en dues matances. Va sortir de la presó el 6 de desembre del 2023. Va morir al cap d’un any, i la filla va prometre que el reivindicaria des del cim institucional. Governar en nom del pare i l’esperit d’un fujimorisme que no va ser mai sant, sinó tan sols considerat un mal menor. L’elit econòmica ho ha preferit en lloc d’un experiment de centreesquerra. Així i tot, va vèncer Roberto Sánchez per uns quants milers de vots.

La China, com l’anomenen, assaboreix durant la vigília el moment del seu jurament, demà. Té gust de revenja. S’havia presentat sense èxit a les eleccions presidencials del 2011, 2016 i 2021. La van derrotar en la segona volta Ollanta Humala, Pedro Pablo Kuczynski i Pedro Castillo.

A la presó o mort

Només Humala va poder completar el seu mandat i és a la presó. Kuczynski va abandonar la presidència abans de ser destituït per un Congrés dominat per Força Popular. Alejandro Toledo, el gran desafiador del seu pare i primer president de la transició, és a la mateixa presó on hi va haver el Chino com a reclús juntament amb Humala i Castillo. Alan García, que va governar entre el 2006 i el 2011, va evitar aquest destí perquè es va disparar a la templa. El temps ha sigut implacable amb les versions de l’antifujimorisme, i ara es mostra propici per al retorn dels vilipendiats.

Keiko, més enllà dels homenatges al fundador del llinatge, no pot repetir el model polític patern. Aquell Perú dels anys 90 ja no existeix. El seu desafiament serà demostrar als que la rebutgen i la van elegir amb el nas tapat que és capaç de dotar de governabilitat un país que ha saltat de crisi en crisi institucional des del 2018.

Igual que els seus antecessors, governarà sense hegemonia parlamentària. Però Força Popular sap com ha de controlar el poder legislatiu. Ho ha fet i ha propiciat les remocions presidencials. Comptarà al Senat i a la Cambra de Diputats amb homes i dones de provada lleialtat.

"Això d’emular el pare va de debò", assegura Eloy Marchán al portal Hildebrandt. El seu director, César Hildebrandt, està convençut que Keiko s’encamina cap al "control total" dels ressorts institucionals. "Força Popular treballa per obtenir els vots que li donin prou majoria a les dues cambres". La possibilitat que retornin les velles pràctiques és latent. "Mentre la senyora somriu i reparteix benaurances, els trols inunden les xarxes amb calúmnies i empastifen els que van lluitar contra el que ella representava", explica.

Els desafiaments

"És important recordar d’on venim: una dècada perduda, un sever deteriorament del capital polític en tota l’extensió del terme, presidències breus i dependents del legislatiu, burocràcies febles i proclius al favor polític, actors polítics indolents o distrets per usufructuar del poder o per defensar-se d’envestides judicials, justificades o no", va assenyalar l’analista polític José Carlos Requena en relació amb tot el que espera a Fujimori.

Entre el 2018 i el present, l’economia peruana ha tingut una expansió pròxima als 15 punts, una prova que els negocis i la política podien anar per camins diferents. Keiko vol unificar aquestes dues línies en un país en què el PIB creixerà un 3% el 2026. Els beneficis es reparteixen d’una manera asimètrica en un país amb gairebé nou milions de persones. El 10% més ric acumula prop del 60% dels ingressos, mentre que l’1% controla més del 20% de la riquesa total. El Govern entrant es proposa, amb el recolzament d’un gabinet de tecnòcrates, mantenir controlada la inflació i expandir la producció minera, que continua sent un dels principals motors de creixement del país. Fujimori vol reactivar la inversió. Les reparacions socials hauran d’esperar, i això pot ser una font de conflictes entre Lima i el sud del país, que va recolzar majoritàriament Roberto Sánchez en el segon torn.

La seguretat com a prioritat

La China va guanyar la contesa enarborant la bandera de la seguretat urbana. Les extorsions, l’aparició de sicaris, el narcotràfic i, en particular, l’expansió de la mineria il·legal han modificat el mapa del crim. Com el seu pare, la presidenta vol recolzar-se en les Forces Armades i la policia. Ja ha obtingut del Congrés una llei que els blinda davant denúncies de violacions dels drets humans.

"Hi ha un germen autoritari. No estic parlant de coses genètiques sinó d’antecedents concrets que tots hem vist. Hi ha les lleis procrim. Si tu fas lleis amb l’únic propòsit que la policia pugui matar a qui li doni la gana i que els militars puguin matar a qui els doni la gana, ¿d’això com se’n diu? No hi ha enlloc que se’n digui democràcia", va apuntar l’escriptor Marco Cifuentes.

Des que va iniciar la carrera cap al palau Pizarro, Keiko Fujimori va parlar de manera molt abstracta sobre una "reconciliació" amb els antics adversaris. Els sectors que es van oposar a la corrupció i les violacions de drets perpetrades pel seu pare no es van sentir al·ludits. El futur Govern no ha donat senyals que vulgui modificar aquesta posició. "El seu projecte parla d’unitat, però ho fa sobre la base de desconèixer conflictes i demandes socials que continuen oberts", afirma el politòleg Fabián Calla Suárez.

Fujimori s’enfronta a un dilema sense resolució a la vista. S’espera un alineament automàtic amb els Estats Units. Però, alhora, el Perú és part important de l’estratègia econòmica de la Xina a la regió a partir de la construcció del megaport de Chancai, que ha costat 3.500 milions de dòlars. Per a la Xina és la principal porta d’entrada del comerç entre Sud-amèrica i Àsia sobre el Pacífic. n