El front d’esquerres de Rufián no troba aliats, però impulsa la seva imatge pública

Al juliol es va complir el primer aniversari de la proposta del líder d’ERC a Madrid, Gabriel Rufián, de crear un front «plurinacional i d’esquerres» per a les pròximes eleccions generals. La iniciativa va sacsejar diversos partits –fins i tot el seu–, va obrir un intens debat i va il·lusionar votants desconcertats davant l’auge de l’extrema dreta. Un any després, la iniciativa no té aliats clars.

Fidel al seu estil, aquell dia de juliol Rufián va agitar el debat sense avisar, amb una declaració des dels passadissos del Congrés: «Si no ens posem d’acord, ens mataran per separat». El seu argument era llavors –i continua sent– que els partits a l’esquerra del PSOE haurien d’estar més units perquè, com es presenten sempre tan fragmentats, això acaba beneficiant el PP i Vox a l’hora de repartir els escons. La idea té la seva lògica en algunes províncies, sobretot en les més petites. En d’altres, no tant. Es tracta, segons ell, d’unir aquestes esquerres amb alguna fórmula que mai ha acabat de quedar clara.

La idea ha obligat tots els partits interpel·lats a posicionar-se, però pocs li han donat suport. Des de les esquerres sobiranistes, com la mateixa ERC, la CUP, EH Bildu i el BNG, es rebutja de ple. No veuen amb bons ulls diluir-se en altres sigles. «ERC es presentarà com ERC a tot arreu», ha dit una vegada i una altra el líder dels republicans, Oriol Junqueras. Bascos i gallecs tampoc volen saber res, sobretot ara que les seves marques electorals gaudeixen de bona salut i travessen un cicle electoral a l’alça després d’encadenar diversos bons resultats.

La proposta tampoc suscita entusiasme a Sumar ni en els seus homòlegs catalans, els Comuns. De fet, com va publicar EL PERIÓDICO, el partit d ’Ada Colau ja ha donat per inviable el projecte. Des de Sumar, en plena recerca d’un líder, van una mica més enllà: «[Rufián] Està utilitzant la seva candidatura per fer-se fort a ERC». L’únic partit que ha donat marge al tema ha sigut Podem, que va arribar a celebrar un acte conjunt amb el mateix Rufiánl’abril passat a Barcelona. No obstant això, mai han arribat les concrecions.

Un canvi de tendència

El fracàs del front, no obstant, no ha desgastat la imatge de Rufián. Al contrari, aquesta proposta l’ha situat sota el focus mediàtic i ha contribuït a millorar la seva percepció entre una part de l’electorat. Hi ha xifres de les enquestes del Centre d’Investigacions Sociològiques que així ho testifiquen (CIS). Per exemple, abans de llançar la seva idea, Rufián rares vegades apareixia en les respostes dels enquestats quan se’ls preguntava per la seva opció preferida com a futur president del Govern. Des del juliol del 2025, en canvi, va començar a ser citat de manera recurrent. El seu límit va arribar el març del 2026, quan el 5,8% el va elegir com el seu preferit per liderar la Moncloa, a només quatre punts del líder popular Alberto Núñez Feijóo (PP). A més, el desembre del 2025 es va produir un ‘sorpasso’ singular: des d’aleshores figura sempre per davant de la vicepresidenta Yolanda Díaz.

Hi ha una altra dada del CIS a tenir en compte. Des de fa alguns mesos, l’institut demoscòpic ha introduït l’etiqueta ‘coalició d’esquerres’ quan pregunta als enquestats a quin partit votarien si ara hi hagués eleccions. Ho va fer per recollir «les respostes espontànies» de la gent que, en part, citen «la iniciativa de Gabriel Rufián».

Les enquestes són enquestes, però a Catalunya també hi ha números que reforcen aquesta tendència. En els tres últims baròmetres del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) el seu nom apareix en la llista de preferits per a la presidència de la Generalitat. Només surten quatre noms més: el del president Salvador Illa (PSC), Oriol Junqueras (ERC), Carles Puigdemont (Junts) i Sílvia Orriols (AC). Finalment, a l’últim baròmetre municipal de l’Ajuntament de Barcelona, un 2% dels enquestats l’estimava com a alcalde de la ciutat. Pot semblar poc, però això el situava en la quarta posició del rànquing.

El dubte és si aquestes dades es traduiran en escons quan arribi el moment de votar. És a dir, si aquells que veuen amb bons ulls el front d’esquerres optaran per la papereta d’ERC quan vegin que no hi ha cap front per votar. La demoscòpia indica que ERC torna a créixer, però part dels pitjors resultats –juliol del 2023– des que Rufián és el líder a Madrid.

El contrast intern

Fonts de l’entorn de Rufián expliquen que noten que la seva «popularitat ha crescut». «Es veu a Madrid i a Barcelona», asseguren, pels «ànims» que rep, les peticions de fotos que atén i l’afluència als actes que celebra. Ho atribueixen, en gran mesura, al fet que «molta gent ha valorat» la proposta del front d’esquerres. «El que ha fet és obrir un debat que interessava a moltes persones», exposen les mateixes fonts.

La popularitat de Rufián contrasta amb el fet que mai abans havia tingut tanta contestació dins d’ERC. És veritat que hi ha membres que ho veuen amb entusiasme, com el seu excompany i mentor Joan Tardà. «En la vida un afiliat d’ERC havia tingut la popularitat que té a l’Estat i a Catalunya», va dir fa uns mesos. Però n’hi ha d’altres, en canvi, que el viuen amb recel: «Tota aquesta moguda del front d’esquerres l’ha situat al centre i, en el fons, ha sigut per garantir-se tornar a ser candidat», apunta un veterà de l’organització.

La prova d’aquesta contestació interna és el grup parlamentari al Congrés, que porta tota la legislatura sumit en una tensió latent. Un diputat del grup, Jordi Salvadó, va airejar les seves discrepàncies en públic i el va acusar de faltar el respecte als seus companys. «No hi ha el millor ambient», reconeix una veu autoritzada. La direcció del partit intenta apaivagar els ànims perquè una cosa té clara: no hi haurà front d’esquerres, però Rufián serà el pròxim candidat. Si ell vol i res es torça.