Els pantans del Berguedà i Solsonès retenen cada any més de 400.000 tones de sediments

Els tres pantans de la conca del Llobregat situats a la Catalunya Central retenen cada any més de 400.000 tones de sediments. Són sorres i graves que es deixen de transportar cada any cap als seus trams baixos i les platges. Parlem de l’embassament de la Baells (Berguedà), i dels de la Llosa del Cavall i Sant Ponç (Solsonès), aquests dius situats al vessant del Cardener.

En el conjunt de Catalunya, els rius de les conques internes de Catalunya deixen de transportar cada any cap als seus trams baixos més d’un milió de tones de sorres i graves a conseqüència de la intervenció humana, bàsicament per l’efecte dels pantans.

És l’estimació d’un informe encarregat per l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) al qual ha tingut accés EL PERIÓDICO (del mateix grup editorial que Regió7), que analitza fins a quin punt les preses, els assuts, les canalitzacions i altres transformacions interrompen el moviment natural dels sediments.

El document compara la quantitat de fangs que actualment arriba al litoral des de cada riu amb la que es transportaria en absència de les infraestructures i l’activitat humana. "En els treballs s’hi va incloure una estimació feta amb càlculs matemàtics dels sediments que arriben des de cada conca a la costa", explica Albert Rovira, tècnic de l’ACA. La suma dels principals sistemes estudiats puja a 1.064.705 tones anuals, cosa que equivaldria al pes d’un milió de cotxes.

La conca del Llobregat és precisament la que encapçala la llista, amb 426.380 tones retingudes cada any, seguida molt de prop per la del Ter, amb 424.257. A més distància, se situa la de la Muga, amb 131.186 tones. Les xifres no procedeixen únicament del material acumulat al fons dels grans pantans. Per elaborar les aproximacions, els autors van estudiar la bibliografia existent, van analitzar fotografies aèries i van localitzar les zones més sensibles a l’erosió i els principals punts d’aportació de materials i algunes pedreres.

Pèrdua de capacitat

De fet, un informe publicat per la mateixa Agència Catalana de l’Aigua ara fa poc més de mig any detallava que els embassaments del Berguedà i el Solsonès que fan reserva a les capçaleres del Llobregat i el Cardener han perdut en conjunt gairebé un 7% de la seva capacitat en relació amb el moment en el qual es van construir i posar en servei. El motiu és la progressiva acumulació al llarg dels anys de sediments en el seu fons, la qual cosa fa que, a efectes pràctics, els hagi restat volum d’emmagatzematge.

En aquell informe, el de la Llosa del Cavall i el de la Baells eren dos dels embassaments que havien experimentat una reducció més elevada de capacitat en termes relatius. En el cas de la Llosa, havia perdut una desena part del seu volum inicial, ja que en origen (el 1999) era de 79,6 hm³ i en aquell informe era de 71,5 hm³ (8,07 menys). Pel que fa a la Baells, la pèrdua de capacitat era de prop del 6%. El 1976, quan es va construir i començar a omplir, tenia un volum d'11,4 hm³, que s’havien ressituat en 108,7 (6,7 menys). El tercer pantà de l’àrea central, el de Sant Ponç (Solsonès), que és el més petit, es mantenia pràcticament igual que en els orígens (1957) amb un total de 24,4 hm³ de capacitat màxima.

Casos singulars

La posició dels pantans és clau per determinar el grau d’afectació sobre la falta de sediments. Al Ter i al Llobregat, els grans embassaments es troben principalment a la capçalera, i per això nombrosos afluents continuen aportant materials un cop superades les preses. Això no impedeix que totes dues conques concentrin, per la seva mida, les quantitats més altes de sediments retinguts.

En proporció, destaca la situació de dos rius, el Foix (12.342 tones de sediments bloquejats l’any) i el Gaià (4.790), amb uns embassaments que es troben a prop dels trams últims dels rius i tallen el recorregut dels materials cap a la desembocadura. Tot i que es tracta de conques més aviat petites, la ubicació de les preses fa que aquests dos casos siguin sensibles. "Al Foix, es van fer batimetries i també un estudi sobre l’acumulació de sediments", exposa Rovira. Al Gaià, es va portar a terme un treball similar i s’han impulsat actuacions ambientals per restaurar el tram baix del riu i la seva desembocadura. A la Tordera, un riu que no té una presència destacada d’embassaments, es retenen unes 25.850 tones de sediments cada any.

Els embassaments, tanmateix, no són l’única causa que frena el transport sedimentari. "També hi influeix el canvi en els usos del sòl", adverteix Rovira. L’abandonament dels camps de conreu i l’augment de la superfície forestal han estès la cobertura vegetal, que protegeix el sòl de l’erosió i impedeix que una part de les sorres arribin, primer, a les lleres i, després, a la desembocadura. A aquesta transformació s’hi sumen els canvis en el règim de precipitacions. La pluja pot caure d’una manera més intensa i concentrada, però les crescudes són més curtes i presenten una dinàmica diferent de la de dècades enrere, exposa l’informe. Això modifica l’erosió del terreny, però també la capacitat que tenen els rius per arrossegar i distribuir els materials aigües avall.

Per conèixer millor tots aquests processos, l’ACA preveu crear una xarxa de seguiment de la morfodinàmica dels rius. "Volem posar en marxa un sistema per fer un control més detallat dels sediments", sosté Rovira. L’objectiu serà mesurar quant material circula en suspensió, identificar els punts on queda retingut i comprovar si les mesures adoptades permeten recuperar una part del seu trànsit natural.

La recuperació dels sediments també implica canviar la manera com s’han canalitzat els rius. L’ACA estudia rebaixar o retirar algunes motes (dics de terra construïts al costat de la llera per contenir l’aigua i evitar que es desbordi cap a terrenys adjacents). La idea d’aquestes actuacions basades en la natura i que ja s’apliquen en punts de l’Ebre és que les lleres puguin expandir-se lateralment durant una crescuda, reduint la velocitat de l’aigua i dipositant materials de manera natural.

Però aquest tipus d’actuacions encara són difícils d’aplicar. ¿Quin és l’argument per eliminar motes? Quan una avinguda supera una mota, l’aigua pot inundar els terrenys situats al darrere i trobar després dificultats per tornar a la llera, cosa que empitjora la inundació. En canvi, si no hi ha mota, l’aigua inunda els camps, però torna més ràpidament a la llera, al no tenir obstacles. Malgrat aquests motius, els agricultors no solen veure clares aquestes intervencions. Mònica Bardina, de l’ACA, aposta per fer "petits exemples demostratius".

Subscriu-te per seguir llegint