Comerç tradicional i emblemàtic en busca de relleu

La realitat comercial actual ha anat canviant, com és natural, en el temps. D’unes dècades ençà hem vist la irrupció dels grans centres comercials multiproducte o monotemàtics, com també cadenes i franquícies a les nostres ciutats. Observem un canvi en la tipologia del comerç en conjunt. Fins ara, dins d’aquest panorama, les botigues tradicionals, habitualment situades al centre urbà, amb els seus propietaris al capdavant, s’han mantingut fortes i, a poc a poc, han anat definint millor allò que les ha fet mínimament rendibles: tracte diferenciat i personal amb el client, especialització del producte, servei ràpid i, en el cas del ram alimentari, millor qualitat, amb una base de caràcter artesanal que no es pot trobar en altres punts..

Realment, tots hem viscut amb uns referents, amb marques comercials locals que han format part del nostre univers ciutadà. Però aquest panorama presenta a curt i mitjà termini una gran feblesa: la jubilació dels seus responsables, normalment treballadors autònoms, que no troben continuïtat generacional. Ara mateix el degoteig de tancaments no és pas fruit d’una feblesa econòmica o estructural del negoci, sinó del fet de no trobar-hi relleu.

Lamentablement, la feina de botiguer no gaudeix de prou glamur entre les noves generacions i, entre tots, hem estigmatitzat alguns aspectes com poden ser la poca capacitat d’adaptació als horaris d’obertura del personal que hi treballa, generalment més amplis que en altres sectors. Tampoc, més enllà d’algun copet a l’esquena de suport, valorant el paper que hi juga l’establiment emblemàtic, per part d’alguns clients i de la classe política en general, la veritat és que no hi ha grans estímuls i facilitats per continuar endavant o bé fer un traspàs amb garanties.

Això fa que el retrocés del comerç tradicional sigui un fet innegable, la qual cosa tampoc vol dir que hi hagi una davallada irreversible. De fet, als últims anys s’han perdut merceries, drogueries, peixateries, sabateries, carnisseries… De tota manera, els que aguanten mantenen vius uns eixos comercials prou potents i atractius i les anàlisis fets ho demostren prou bé. El problema pot venir, com hem dit, quan es jubilin els seus propietaris.

Per altra banda, estem en un moment en què els petits empresaris del comerç necessitem tenir un cert volum de compra als proveïdors per gaudir d’uns marges mínimament correctes. Per això, davant d’una globalització creixent i l’aparició de grans companyies de distribució, és indispensable crear dinàmiques que permetin continuar sent competitius.

Naturalment, el futur no està del tot escrit i si considerem que la xarxa de botigues de sempre formen part d’un paisatge cultural i cívic, convé que tota la societat en sigui consicent i es generin els recursos i el clima adient per aconseguir la seva continuïtat i adaptació als nous temps.

S’ha parlat de crear una llei d’usos de determinats carrers, de regular els lloguers i, fins i tot, de crear un fons per comprar els locals de botigues emblemàtiques en risc. Però, a banda de mesures econòmiques que, si es fan amb criteri, poden ser benvingudes, cal flexibilitzar la normativa municipal per obrir nous comerços i reduir significativament taxes i impostos, proporcionalment alts per al compte de resultats d’aquesta classe de petites i mitjanes empreses. D’aquí a mig any els partits que es presentaran a les eleccions municipals ens començaran a explicar el seu programa. I cal que, en el nostre àmbit, hi hagi mesures de xoc concretes. La bona voluntat de tots i les paraules de suport genèric ja les donem per descomptades.

Cal, doncs, sense més dilacions, començar a treballar en aquesta línia.