Política turística

La varietat de destinacions turístiques de Catalunya és una riquesa que no tothom pot oferir. Alhora, és un repte com abordar aquesta diversitat. El turisme de platja mou enormes masses de població que amb l’allargament dels mesos de calor i el creixent envelliment de la població permeten allargar la temporada en certes zones de la costa. Però, amb excepcions, es tendeix a oferir uns serveis tot comprès que per un nord europeu són barats i per a un local són cars, si no s’acull a les ofertes d’INSERSO. El personal, però continua essent amb contractes fixos discontinus i de baixa qualificació.

El turisme de ciutat té com a principal referència Barcelona, tot i que creix l’atracció de Tarragona amb creuerisme inclòs i per Port Aventura; i també Girona com a complement de Costa Brava i cicloturisme. En aquests casos, on el que es posa en valor és el patrimoni cultural i la personalitat de les ciutats, la destinació hauria de permetre una oferta al llarg de tot l’any amb personal prou qualificat i ben pagat, però no sempre és així.

El turisme de neu és el que està tenint un impacte més negatiu pel canvi climàtic. Malgrat la bona temporada d’enguany, ja des dels governs d’esquerra nacional fa vint anys vam acordar que calia evolucionar cap a turisme de muntanya, que permetria allargar les temporades d’estiu i d’hivern i donar feina bastant seguida als joves locals per evitar el despoblament.

Finalment, el turisme d’interior viu del patrimoni material i immaterial i està per desenvolupar-se comptant amb el turisme autòcton.

Aquesta varietat de destinacions obligaria a un bon govern en política turística a una mapificació, valenta i flexible, de les zones tensionades i dels seus períodes de saturació, de les zones a estabilitzar tal com estan i de les zones a potenciar decididament.

Aquesta zonificació ha de mostrar dades de l’oferta d’apartaments d’ús turístic que són una crida a la massificació i despersonalització de l’oferta.

Només el negoci immobiliari i la gelosia el sector hoteler, fa vint anys, va impedir legislar a favor d’edificis sencers d’apartaments turístics amb serveis compartits i a favor dels bed&breakfast, comuns a Europa, i que tenen tot a favor: complementen els ingressos d’una unitat familiar humil, faciliten una immersió real del turista en la societat d’acollida i eviten els comportaments incívics i incidents que es produeixen en els apartaments, molts cops barrejats amb habitatges de residència habitual.

La zonificació permetria afinar molt més la política impositiva. És justificable que s’apliqui l’IVA reduït del 10% a qualsevol servei d’hoteleria, allotjament, càmpings i balnearis? És lògic en tots els serveis de restauració, bars, restaurants i càtering? Una política valenta hauria de poder discernir entre un IVA reduït a productes a potenciar com els del turisme interior o socials com els bed&breakfast, si existissin; i en canvi anar cap a l’IVA del 21% en la resta de serveis que és el què paguem quan fem venir el llauner o anem a reparar el cotxe.

El mateix discerniment caldria amb la taxa turística. Apujar-la als llocs sobresaturats i mantenir-la baixa als territoris a potenciar. Fins i tot, és defensable una taxa especial d’accés a punts o monuments singulars que alhora serviria com a peatge i gestió limitada de visites: la Sagrada Família, Montserrat, Cadaqués...Aquesta taxa hauria de revertir en la compensació de les externalitats negatives que produeixen els fluxos abusius.

El problema de l’habitatge va més enllà de la qüestió turística, però és evident que n’és un dels factors detonants. Si a finals del segle XIX, els industrials tèxtils tenien clar que si volien una mà d’obra que aconseguís el salari de reproducció, com diria Marx, calia facilitar-li, al costat d’un salari baix, l’habitatge i el consum diari accessible, com és possible que els empresaris que viuen de donar serveis d’allotjament no entomin l’obligació d’oferir habitatge accessible als seus treballadors? Com és que d’una taxa turística i d’un impost just no surtin els diners per a la construcció d’habitatge accessible als servidors públics (metges, infermeres, mestres....) d’aquestes zones tensionades?

Per altra part, el mar, la muntanya i el clima són factors existents a molts llocs d’Europa, oimés amb el canvi climàtic. Catalunya no és especial en això. I si el que el que es tracta és de competir per preus, estem perduts.

Encara recordo quan vaig arribar a la Conselleria del ram, el 2004, trobar-me uns fulletons de publicitat tòpics: una pàgina de gastronomia, una de Gaudí, una de Montserrat i la resta d’imatges de bany, d’esquiadors i fotos d’idíl·liques cales a la costa o de muntanyes pirinenques. Això tan pobre és Catalunya, em vaig preguntar? Aquests productes de marca blanca són els que cal promoure? Oimés si s’ofereixen esperances, després decebudes, de costes verges que avui com a molt es trobarien a Còrsega? O s’hauria d’oferir la imatge de la costa humanitzada que tenim a Catalunya, de vegades brutalment humanitzada? n