Calaveres i túnels secrets, els subsols del Congrés

Amb el rei emèrit només hi compartia el nom, però el seu paper en la història del Congrés, tot i que completament desconegut, també mereix quedar registrat. En Juan Carlos era un dels treballadors que l’hivern de l’any 2009 tenien l’encàrrec de sanejar els soterranis de la Cambra baixa. A pocs metres sota el lloc on solia seure el seu homònim durant les sessions d’obertura de les legislatures, en Juan Carlos hi va fer una descoberta del tot inesperada. Al costat d’una columna, sota terra, van aparèixer dos cranis i uns quants ossos més. ¿Què havia passat al subsol del Congrés?

Al principi, es va intentar mantenir la notícia en secret. Sobre els membres de la Mesa de la Cambra planejava un dubte: ¿eren recents aquelles restes òssies? Una cinta policial amb la inscripció "No passeu" es va penjar als accessos a les anomenades catacumbes situades sota l’hemicicle. Només hi va haver enrenou. Els dies posteriors, cap diputat va esmentar aquells ossos, ni en les sessions plenàries ni en les comissions. Les preguntes es mantenien obertes.

La policia va paralitzar les obres i va trucar a un equip forense. Els especialistes es van emportar els cranis i les altres restes –més tard identificades com a tíbies i peronés– per sotmetre’ls a una anàlisi minuciosa. Abans fins i tot de saber-ne el resultat, però, ja havien ofert un primer motiu per a la calma: eren ossos molt antics. Un informe posterior de l’Institut Nacional de Toxicologia ho va confirmar, i el cas, que havia recaigut en el Jutjat d’Instrucció número 10 de Madrid, va quedar sobresegut.

Monjos i escriptors

I, com sol passar, és molt fàcil parlar a misses dites. L’explicació més lògica no va trigar a imposar-se. El Congrés es va aixecar en la dècada de 1840 sobre les restes de l’antic convent de l’Esperit Sant, que havia servit de seu a les Corts després de quedar abandonat arran d’un incendi. El mal estat de l’edifici, però, va fer que Isabel II ordenés la construcció de l’actual palau del Congrés, inaugurat el 1850.

L’empresa que estava encarregada de vetllar per la preservació del patrimoni històric –obligada per la singularitat del lloc on es feien les obres– va concloure que els ossos dataven del segle XVII, a jutjar pels altres materials trobats. Les restes es van atribuir a monjos que havien sigut enterrats al mateix convent.

A més, al costat dels ossos trobats hi va aparèixer una gerra gran, completament intacta, que va oferir noves pistes als treballadors.

Aquella no va ser, però, la més gran de les troballes. Al mateix temps que se sanejaven els soterranis del Congrés, es va ampliar l’aparcament de la Cambra baixa, que s’estén sota la plaça de les Corts, situada davant els dos grans lleons. Allà veu passar el temps una estàtua de Miguel de Cervantes.

Peces d’El Quixot

Quan van començar els treballs, es va localitzar l’antic emplaçament de la figura. Sota aquell pedestal va aparèixer una càpsula del temps, segellada el 1834, que guardava, entre altres coses, quatre volums d’una edició de 1819 d’El Quixot, un exemplar del Diario de Avisos de Madrid de 1834 i diversos números de la Gaceta de Madrid, el BOE de l’època.

De l’època del convent de l’Esperit Sant procedeix la llegenda d’un passadís subterrani que comunicava amb l’església de Santa Anna, situada a l’actual plaça de Santa Anna, a uns centenars de metres. Més tard, amb la construcció del Congrés actual, van proliferar els rumors sobre corredors secrets que portaven des de la Cambra baixa a l’hotel Palace, situat a la mateixa plaça de las Cortes, a l’Ateneo de Madrid, a uns 200 metres de distància; i fins al Palau Reial, a un quilòmetre de distància.

Vies per evacuar

Es deia que, al principi, permetien a Isabel II desplaçar-se en secret per la ciutat i que, amb el temps, van quedar com a possibles vies d’evacuació per als parlamentaris. No hi ha plànols ni cap tipus d’imatges que confirmin aquests túnels, però, si es demana als diputats que fa més que acudeixen al Congrés, asseguren que l’últim a resistir va ser el que conduïa cap a l’hotel Palace.

Segons indiquen aquests testimonis, va quedar definitivament clausurat durant l’etapa d’Ignacio Astarloa com a secretari d’Estat de Seguretat, entre el 2002 i el 2004. Era l’últim que era obert.

Almenys, d’aquells, perquè des de l’any 2005 hi ha un altre passadís subterrani que connecta l’edifici annex al palau del Congrés amb els situats a l’altre costat del carrer, on se situen els despatxos d’alguns grups parlamentaris. Aquest túnel, que travessa la Carrera de San Jerónimo, està decorat amb retrats de desenes de reis visigots i desemboca al subsol de l’antiga seu del Banc Exterior d’Espanya. Allà continua desafiant el pas del temps la seva cambra cuirassada, amb una porta blindada de gairebé mig metre de gruix.