La crisi de Ceuta posa en perill la unitat europea davant el caos migratori

La crisi de Ceuta no té precedents a Europa. L’incident ha posat en perill la unitat europea i l’eficàcia d’una política migratòria que depèn en una gran part de la bona voluntat de tercers països. Però la reacció tant dels líders del bloc com de les mateixes institucions ha sigut ben diferent de la d’episodis semblants, i els governs europeus han criticat l’Executiu espanyol per la seva política migratòria, abans de mostrar la seva solidaritat. Analitzem quina va ser la resposta a altres grans crisis migratòries.

LA GRAN CRISI DEL 2015-2016. Al pic de la crisi migratòria del 2015, a Grècia arribaven de mitjana entre 2.000 i 3.000 persones cada dia. Una bona part d’aquestes persones continuaven la ruta cap als Balcans, tot i que molts van acabar bloquejats al territori grec, en camps de refugiats que havien de ser temporals i ja són estructures permanents.

Aquella crisi, provocada per la guerra civil a Síria, va dinamitar completament el sistema d’asil europeu. Aleshores era Itàlia, a través del seu llavors ministre d’Exteriors, Paolo Gentiloni, que reclamava la solidaritat de la resta de socis europeus i advertia que hi havia en joc el futur de l’espai Schengen. "Els migrants no arriben a Grècia, a Itàlia ni a Hongria, sinó a Europa", va assegurar Gentiloni.

La Comissió va reaccionar proposant quotes per ressituar una bona part de les persones que arribaven a Grècia i Itàlia amb l’objectiu d’alleujar la pressió sobre tots dos països. Hi va haver crítiques a la política de portes obertes de la llavors cancellera Angela Merkel, les negociacions van ser extremadament tenses i els compromisos van ser en una gran part ignorats.

L’altra mesura presa com a resposta a la crisi va ser el controvertit acord amb Turquia.

El març del 2016, la UE va pactar amb Ankara ajuts per valor de 6.000 milions d’euros a canvi que el país tanqués les fronteres i es fes càrrec de la majoria de refugiats sirians que arribaven fugint de la guerra. Va ser l’inici del que les oenagés van arribar a batejar com l’"Europa fortalesa".

El col·lapse del sistema d’asil i acollida va provocar, a més, una profunda crisi política. El debat sobre la necessitat de reformar les polítiques migratòries es va allargar durant una dècada i va culminar en un acord sobre el pacte migratori que endureix les normes mentre introdueix models de solidaritat vinculants. El pacte va entrar en vigor el juny passat.

LA GUERRA D’UCRAÏNA. L’èxode més gran a què s’ha enfrontat la UE va tenir lloc a partir del febrer del 2022, després de la invasió russa d’Ucraïna. Des que va començar la guerra, més de 4 milions de persones han arribat a Europa a la recerca de refugi.

Com a resposta a l’arribada massiva de persones fugint de la guerra, els Vint-i-set van activar el març del 2022 el mecanisme de protecció temporal. Una eina que permet donar protecció internacional de manera gairebé automàtica en una situació d’emergència. Creat com a resposta a la guerra dels Balcans, era la primera vegada que s’activava.

El mecanisme s’ha anat estenent progressivament mentre la guerra continua. S’hi han anat introduint, però, certes limitacions. En l’última proposta de la Comissió, se n’exclouen els ciutadans ucraïnesos que puguin tenir obligacions militars.

La UE, a més, va posar en marxa mecanismes per donar suport econòmic i logístic als països en primera línia. En aquest cas, la major part dels ciutadans ucraïnesos que fugien de la guerra es van quedar en països veïns. Gairebé la meitat es va instal·lar entre Alemanya (1.194.900) i Polònia (958.655).

LA CRISI DE L’EST. Conscient de la tensió que provoca la migració, el règim d’Aleksandr Lukaixenko va provocar "una crisi migratòria artificialment", segons Frontex, per facilitar els visats a ciutadans de tercers països que després empenyia a la frontera de Bielorússia. El 2021, l’agència va registrar un augment de les arribades irregulars a través de la frontera oriental de més de 10 vegades respecte a l’any anterior.

En les conclusions d’octubre, el Consell Europeu va assegurar que no toleraria "cap intent de tercers països d’instrumentalitzar els migrants amb finalitats polítiques". Els líders del bloc van condemnar "els atacs híbrids a les fronteres de la UE" i van advertir que respondrien.

En resposta, Frontex va reforçar la seva presència a la zona. La Comissió va proposar una reforma de les normes comunitàries que reconeixia la instrumentalització de les persones migrants com una situació de "força major" que permet relaxar certes regles relatives a l’accés a l’asil i al dret a ajuts.

Polònia fins i tot va arribar a suspendre el dret a l’asil per a les persones que arribessin al país de manera irregular. Malgrat les mesures, el 2024 es va registrar un rècord d’arribades.

CEUTA 2021. El maig del 2021, el Marroc va permetre l’entrada d’entre 8.000 i 10.000 persones a Ceuta. Ho va fer després que Espanya hagués acollit Brahim Ghali, líder del Front Polisario, el moviment que defensa la independència del Sàhara Occidental, per tractar-se les complicacions derivades de la covid. Llavors, la majoria també va tornar al Marroc en qüestió de dies.

En un debat al Parlament Europeu, la llavors comissària europea de Migració, Ylva Johansson, va instar el Marroc a "evitar les sortides irregulars del seu territori" i accelerar els retorns. També el que va ser president del Consell Europeu, Charles Michel, va donar un toc d’atenció a Rabat.

Entre el 2015 i el 2021, la UE havia concedit al Marroc ajudes per valor de 231 milions d’euros en el marc de la cooperació en política migratòria. El 2022, el bloc va concedir 150 milions més, almenys 10 destinats a lluitar contra la immigració irregular i 60 per fomentar la readmissió i la reintegració.

CRISI DE LAMPEDUSA. El setembre del 2023, en tot just tres dies, més de 10.000 persones van arribar a Itàlia a través de la ruta de la Mediterrània central. Lampedusa, a l’epicentre de la crisi, es va veure desbordada. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, es va traslladar a l’illa per mostrar suport al Govern italià. "He vingut a Lampedusa per dir que la immigració il·legal és un desafiament europeu i requereix una resposta europea", va assegurar durant una compareixença juntament amb la primera ministra, Giorgia Meloni. Von der Leyen va anunciar un pla per abordar la crisi, que incloïa un mecanisme per ressituar algunes de les persones en altres països de la UE.

Uns mesos abans, davant l’augment de les arribades des de Tunísia, la UE havia signat un acord amb el Govern del país. També en aquest cas, Brussel·les va optar per estrènyer les relacions econòmiques i polítiques amb el país nord-africà, a canvi de més control migratori.

NOVA CRISI DELS CAYUCOS. També el 2023, les Canàries van viure la crisi migratòria més gran des del 2006. Només a l’octubre van arribar a través de la ruta atlàntica més de 15.000 persones. En total, gairebé 40.000 persones van optar aquell any pel que es considera la ruta més mortífera cap a Europa. La crisi es va allargar tot el 2024.

El desembre del 2023, Johansson va viatjar a les Canàries a mostrar suport a les autoritats. La Comissió va atorgar al llarg del 2024 diversos paquets d’ajuda a Espanya per millorar l’acollida.

El febrer del 2024, Von der Leyen va viatjar a Mauritània, principal país del qual surten els cayucos, i la Comissió va anunciar poc després un nou acord migratori amb el país amb un pressupost de 210 milions d’euros. Aquests diners haurien de servir per millorar "la gestió de la migració, inclosa la lluita contra el tràfic il·lícit de migrants", però també contribuir a l’acollida de refugiats al país.

Subscriu-te per seguir llegint