Recuperar el sentit de la política

Vivim una època en què les sensacions pesen més que els fets. La sobreactuació de minories sorolloses i la hiperfragmentació de l’espai públic han convertit el debat en una successió d’impactes instantanis. Mai havíem disposat de tanta informació i, no obstant, mai havia sigut tan senzill imposar un relat al marge de la realitat.

La indignació relega l’anàlisi, el soroll amaga els arguments i l’emoció suplanta les dades. Tot es consumeix ràpidament i gairebé res fa pòsit. En aquest procés hem anat perdent alguna cosa més important que la qualitat de la conversa: el sentit mateix de la política. Ningú roba per complet el futur d’una societat. El futur també es perd quan una comunitat deixa de reaccionar, s’instal·la en la resignació o converteix la recerca permanent de culpables en un projecte polític. El "i tu més" pot resultar rendible a curt termini, però mai construeix una majoria social ni consolida un projecte de país.

Durant massa temps vam creure que n’hi havia prou amb els fets i una bona gestió. Però els fets no derroten per si sols els relats, ni les evidències neutralitzen la por quan aquesta es converteix en el llenguatge dominant d’una societat. Governar bé continua sent imprescindible; avui, no obstant això, ja no n’hi ha prou. Una societat necessita un relat compartit que doni sentit als canvis que viu. Quan es renuncia a explicar-los, d’altres ocupen aquest espai amb simplificacions, identitats excloents i falses solucions. La política no està perdent perquè gestioni pitjor, està perdent perquè d’altres han après a organitzar millor les emocions col·lectives.

L’acció pública necessita convicció, però també serenitat. Ha de ser passional en els seus ideals, però sòbria en els seus gestos; ferma en els seus principis i pacient en les seves explicacions. Ha de ser capaç de convèncer, però també de perseverar, perquè la confiança no neix d’un instant d’entusiasme, sinó de la coherència mantinguda en el temps. La naturalesa de la gestió pública és transformar a poc a poc, però quan és constant, els seus canvis perduren.

Hi va haver un temps en què una frase va resumir una època: "És l’economia, estúpid". Avui potser caldria reformular-la: "És la por i la incertesa". Perquè la por condiciona bona part de les nostres decisions col·lectives. Alimenta la desconfiança, exagera les diferències i converteix qualsevol dificultat en una amenaça existencial.

El poder sempre ha existit, però avui adopta formes diferents. Els qui controlen la informació, l’atenció, els algoritmes i les plataformes digitals disposen d’una capacitat d’influència que cap generació anterior havia conegut. Ja no només es produeixen béns de consum; també es mercantilitzen les nostres emocions, percepcions i comportaments. La polarització genera més beneficis que l’acord i la ira circula de manera més ràpida que la reflexió.

La socialdemocràcia necessita recuperar la seva massa mare: aquest conjunt de valors, mètodes i cultura política que permeten interpretar la realitat abans de proposar solucions. Sense aquesta fermentació lenta, les idees es converteixen en ocurrències i la política acaba reduïda a una competició d’eslògans. Recuperar aquesta cultura política exigeix paciència, intel·ligència i generositat. Significa tornar a respondre amb honestedat a tres preguntes essencials: què fem, per què ho fem i per a qui. Significa també reconstruir un nosaltres capaç d’integrar una societat diversa.

Sempre hi haurà corrupció i caldrà combatre-la amb fermesa. Però reduir la política a la corrupció significa entregar la victòria als qui desitgen desacreditar el públic. La política no pot definir-se pels seus pitjors exemples, sinó per la seva millor funció: protegir l’interès general i garantir una acció equitativa dels poders públics. El gran problema del nostre temps no és només econòmic. És també cultural. Hem substituït el bé comú per la suma d’interessos particulars.

Cada generació reclama respostes únicament per a la seva franja d’edat i cada individu exigeix solucions a la seva mida. Hem convertit la inseguretat del "jo primer" en una manera d’entendre i organitzar la societat. No obstant, les grans transformacions mai van ser individuals. Cap avenç democràtic va néixer de l’aïllament. La història avança quan una societat és capaç de construir un "nosaltres" compartit.

L’alternativa a la democràcia continua sent l’autoritarisme. No necessàriament amb els rostres del segle XX. Avui adopta formes més subtils: lideratges que arriben embolicats en la promesa de solucions fàcils, en el menyspreu a les institucions o en la idea que deliberar és perdre el temps. Les democràcies rares vegades moren de cop; es buiden lentament quan la ciutadania deixa de confiar en la política. Mentrestant, les nostres ambicions comunitàries s’han eclipsat davant un nou ordre feudal tecnològic. Hem cedit la nostra atenció, les nostres converses i part de la nostra capacitat crítica a plataformes amb un negoci que consisteix a mantenir-nos connectats, governant-nos des d’interessos privats, tractant-nos com a ciutadans lliures. La por s’ha convertit en la gran multinacional d’avui. No cotitza a la borsa, però obté beneficis extraordinaris. Converteix la incertesa en resignació i la resignació en immobilisme. No obstant, el malestar social no neix de les grans xifres macroeconòmiques. Germina en la frustració d’afrontar la vida quotidiana: del difícil accés a l’habitatge, de la precarietat, de la soledat i de la incapacitat d’imaginar un futur millor que el present.

És allà on la política de progrés ha de tornar a demostrar la seva utilitat. Construir sempre ha sigut més difícil que destruir. El progrés mai ha pertangut al mercat de la immediatesa; exigeix temps, acords i la voluntat de pensar més enllà de tan sols un mateix. Necessitem reconstruir una hegemonia cultural que torni a situar el bé comú en el centre. No per negar les diferències, sinó per articular interessos compartits i recordar que cap societat prospera quan cadascú camina únicament en defensa del que és propi.

Defensar la política implica recuperar la confiança i tornar a imaginar un horitzó compartit. La política no pot limitar-se a administrar problemes; ha de tornar a construir futur. Perquè les societats progressen quan creuen que el demà pot ser millor que el present i quan perceben que l’esforç col·lectiu val la pena. El poder mai desapareix. Quan la política retrocedeix, d’altres ocupen el seu lloc: els mercats sense regles, els monopolis tecnològics, els interessos particulars o els líders que prometen solucions senzilles per a problemes complexos. La diferència és que aquests poders no responen davant la ciutadania ni estan sotmesos al control democràtic. Per això, defensar la política continua sent, avui més que mai, defensar la democràcia.