"La política és d’una deshumanització bestial"

"Va ser un honor, però no sempre un plaer". Així és com resumeix Laura Vilagrà (Santpedor, 1976) el seu pas per la primera línia política, que la va portar a ser, durant el Govern de Pere Aragonès (2021-2024), la dona amb més poder dins de la Generalitat. Després de la voluminosa derrota d’ERC en les últimes eleccions va poder seguir com a diputada al Parlament, però va considerar que era el moment d’obrir una nova etapa. Ens rep al seu despatx, des d’on exerceix com a gerent del Consell Comarcal del Bages i gaudeix de la tornada "a la gestió". "Soc feliç aquí", resumeix.

Estudia un màster en recursos humans, fa esport i dedica a les seves dues filles tot el temps que no va poder en la seva etapa de vicepresidenta. I mira la política des de la barrera: "M’han ofert ser tertuliana, però no em ve de gust. Seria injust que jo ara pontifiqués sobre què s’ha de fer".

Vilagrà va liderar la conselleria de Presidència, que bé podria haver estat batejada, informalment, com la conselleria dels marrons. Per la seva taula van passar les relacions amb el Govern en un moment en què hi havia nou líders independentistes a la presó; va gestionar restriccions per la covid; va lluitar per uns Jocs Olímpics d’Hivern que van resultar fallits, i va intentar sostenir un Govern de coalició amb Junts que va acabar en divorci. "Vaig fer tot allò perquè no sabia que era impossible portar tantes coses", recorda amb ironia.

La seva jornada començava aviat, al cotxe oficial que la portava de Santpedor a Barcelona. S’havien d’aprofitar tots els viatges: "Al principi em marejava llegint al seient posterior, després, per darwinisme, ja no". "Un dia parlava de funció pública, un altre d’esports i, al cap de tres dies, de les inversions de l’Estat. I no podia cometre errors, havia de preparar molt les coses", rememora.

‘Cita’ amb el Rei

Un dels primers encàrrecs que va rebre com a consellera va ser el d’establir contacte amb el Rei durant unes jornades del Cercle d’Economia a Barcelona. Feia només uns dies que estava en el càrrec i era una època en què les relacions entre la Generalitat i la Casa Reial estaven trencades. "Recordo que no volia anar-hi", relata. Una vegada allà, va tenir un apart amb el monarca en un sopar de gala a l’Hotel W. Li va exposar que la situació era "tensa" i que hi havia "3.000 represaliats". Es van parlar en català i recorda bé la conversa: "Em va dir: Passaran coses. Vaig veure que estava al corrent de tot i que, amb més o menys adhesió, estava alineat amb els postulats del Govern [de Pedro Sánchez]".

En els següents mesos i anys arribarien els indults, la derogació del delicte de sedició i l’amnistia. La conversa va acabar perquè els responsables de seguretat van dir que ja n’hi havia prou: "Jo els vaig dir, eh, un moment, que jo no volia venir".

Ni de lluny aquest va ser el moment més complicat, tampoc les difícils relacions amb Sánchez o veure com es trencava el Govern amb el cop de porta de Junts.

El realment dur, exposa, era quan li tocava parlar amb famílies que "havien patit traumes greus". "Recordo una dona que va perdre el seu marit, excursionista, i que a més no trobava el cos. Vaig haver de trucar-li més d’un dia, fer el seguiment, donar-li suport i això era molt dur", exposa. No obstant, assegura que mai es va sentir enganyada pel càrrec que havia decidit assumir. "Jo sabia que havia anat a la Generalitat a fer d’escut del president", conclou. D’aquella etapa recorda amb "orgull" no només els avenços per treure el procés dels tribunals, sinó també la seva aposta per l’esport femení; per reforçar els mitjans de comunicació –públics i privats, recalca– i l’impuls del món local a través de l’Estatut dels Municipis Rurals.

Les xarxes socials

Aquest estiu fa dos anys des que va deixar la vicepresidència. I al desembre farà dos anys des que va deixar l’escó per començar aquesta nova vida. Amb la perspectiva que dona el temps, considera que la política és l’"ofici més noble perquè consisteix sempre a treballar per als altres", però adverteix que la factura que es paga és alta. El nivell de pressió és "molt fort", els descansos són mínims i l’exposició pública és massa elevada. "La vida política, i en aquests moments cada vegada més, és d’una crueltat i una deshumanització bestials", avisa.

Hi ha dos elements per explicar. El primer, las xarxes socials. "Vaig haver de deixar de mirar Twitter i altres xarxes. Insults i atacs cada dia. Ningú ha de viure aquest grau de violència". El segon, els "horaris interminables" que et condueixen a "un burnout total". "No descanses mai. Renúncies a tot, renúncies a la teva vida", diu. No és casualitat que el màster en recursos humans que cursa ara tingui una part dedicada a la salut mental a la feina.

Qui més va patir la seva antiga vida, a part d’ella, és clar, va ser la seva família: "Hi va haver moments en què la meva filla tenia crisis d’ansietat. Quan me n’anava, plorava, m’agafava de les cames i no em volia deixar anar. Algunes vegades me la vaig emportar al Palau [de la Generalitat]. Per sort, tot es treballa i ara està formidable, però és que és normal, tenia set o vuit anys i necessitava la seva mare a prop".

Durant la seva etapa com a alcaldessa de Santpedor (2003-2015), va quedar embarassada de dues filles, però en va perdre una. És inevitable pensar que, amb una altra feina i en un embaràs múltiple, "és molt possible que no hagués tingut tants problemes de salut".