Secrets del desert marroquí

Al Marroc, el termòmetre coqueteja constantment amb els 40 graus. Especialment a l’estiu i a l’interior del país, on moltes vegades supera aquesta barrera. Adaptar-se a aquesta calor és qüestió de supervivència. Fa segles que la societat marroquina utilitza i desenvolupa tècniques ancestrals per afrontar les altes temperatures i una cosa molt més important: salvaguardar l’aigua, el tresor líquid que permet la vida. Trobem exemples d’adaptació en tots els àmbits: l’arquitectura, la manera de vestir i el beure.

El ksar d’Aït-Ben-Haddou, a la regió d’Ouarzazate, es considera que és la porta del desert. És un poble fortificat on les construccions més antigues apunten al segle XVII. S’aixeca a la vora del riu Ounila, sobre un petit turó. Actualment serveix de bonica panoràmica per als milers de turistes que la visiten cada any, però en el passat era clau per poder vigilar. Era una de les parades de les caravanes que segles enrere creuaven el desert des de l’altre extrem del Sàhara, carregades de mercaderies.

És un decorat de pel·lícula que ha servit per a escenes de Gladiator i de Joc de trons. Però també és un refugi climàtic, ancestral, de quan no existia el concepte.

Tova

Tot just entrar pels estrets carrerons o passadissos coberts, la calor se suavitza. La temperatura a l’interior de les cases està molt per sota de la de l’exterior. La resposta està en els espessos murs construïts de tova, terra i palla, que aconsegueixen la inèrcia tèrmica. Durant el dia absorbeixen la calor de l’exterior, tot i que l’interior es manté fresc; de nit, la calor acumulada es transmet a l’interior i els murs es refresquen amb les temperatures nocturnes, que són més baixes.

La tècnica no és exclusiva del Marroc, sinó que es fa servir a molts altres països i continents. Aquesta arquitectura també disposa d’un sistema de ventilació a partir d’un pati central. Fora d’això, hi ha molt poques finestres cap a l’exterior. A les cantonades de les cases hi sol haver una torre, que també fa ombra. El color de les parets és del tot ocre o vermellós, que rebota millor la llum que no pas els colors foscos.

Aït-Ben-Haddou n’és un dels exemples més coneguts, però a la regió n’hi ha centenars. Continuant per la carretera en direcció a l’est hi ha un altre exemple d’una societat adaptada a les condicions climàtiques extremes.

Les palmeres acompanyen el viatger durant quilòmetres. Aquests arbres, que donen els apreciats dàtils marroquins, actuen de parasol. Sota les palmeres se sembren fruiters, i més avall es cultiven verdures i hortalisses. De manera que cada arbre aporta ombra. Tot acompanyat per una xarxa de sèquies que fan circular l’aigua per regar.

Túnels subterranis

Les tècniques per trobar fonts i construir pous també són vitals. També podem trobar les enginyoses khettaras. Són "túnels subterranis de diversos quilòmetres de longitud que extreuen suaument aigua d’àrees geogràfiques ubicades a més grans altituds que els oasis", segons la UNESCO, una tècnica que també s’utilitza a Algèria i a l’Iran.

La vestimenta és un altre element important. La guanyadora per excel·lència és la túnica. Una peça ampla que es porta per sobre de la roba i que transpira, deixa circular l’aire i protegeix la pell del sol abrasador. Normalment blava o blanca, tot i que actualment n’hi ha de tots els colors, majoritàriament clars.

És més que una peça còmoda per a tota mena d’activitats, fins i tot per anar a sobre del dromedari, i també és un símbol d’identitat que no es veu habitualment en altres regions. Un altre element habitual és el turbant, que serveix per protegir del sol però també per a quan hi ha vent o tempestes de sorra, ja que permet tapar-se la cara.

Te amb menta

Finalment, la beguda més popular és el te amb menta. Se serveix calent, cosa que fa augmentar la temperatura corporal.

Encara que sembli contradictori, al reduir la diferència amb la temperatura ambiental es percep menys calor. La menta també és important, té beneficis antiinflamatoris i dona frescor al te, que normalment se serveix en petits vasos amb una abundant capa d’escuma.