Cuba 'celebra' els 100 anys de Fidel Castro entre la indiferència i la supervivència

El centenari del naixement de Fidel Castro troba aquest dijous els cubans sense llum ni aigua i amb poc espai per a les celebracions. Sota l’assetjament de l’Administració de Donald Trump, que ha aguditzat la deriva política interna, es veuen obligats a viure un present que només admet urgències. Una part de la població el recorda. Diu que les penes no haurien succeït si "Ell" hi fos. També li atribueixen la responsabilitat principal. Els que ja tenen 20 anys no el van conèixer en l’exercici del poder, i tampoc el troben a faltar. No tenen temps ni, potser, desig d’una immersió nostàlgica en allò que no han viscut. Una illa arruïnada amb prou feines els convida a imaginar maneres de fugir.

"Ni pa sense llibertat, ni llibertat sense pa", va proclamar Fidel en entrar a l’Havana el 8 de gener de 1959. I va dir llavors a la revista Bohemia que es retiraria del comandament polític quan a la seva barba despuntés el primer cabell blanc, el símptoma inequívoc de l’envelliment. No va succeir ni una cosa ni l’altra, per una combinació de factors que també desafien aquests dies d’apagades una de les seves frases més recurrents, "la història m’absoldrà", pronunciada el 21 de setembre de 1953 durant el judici per l’atac a una caserna militar que va suposar el seu bateig armat.

Fill d’un immigrant gallec que va arribar a posseir terres a Birán, a l’orient de l’illa, de dimensions tan grans que el van portar a construir una sala de primers auxilis i una escola, gairebé un petit Estat, el "Comandant en Cap" ha estat perseguit pel número sis. A més de l’any de naixement (1926), va iniciar la lluita armada el 1956, va abandonar el càrrec el 2006 a causa d’una malaltia i va morir el novembre del 2016. Ara, el 2026, el Govern es va avançar a l’"aniversari" amb exposicions, concerts, conferències i sentits discursos del president Miguel Díaz-Canel, en els quals es van destacar el seu coratge i la seva talla intel·lectual i política. Un Castro altruista i visionari sorgeix dels discursos i les lloances estatals. L’aniversari revifa alhora la discussió crítica amb el seu fantasma.

Una llei aprovada després de la seva mort va prohibir erigir-li monuments o utilitzar el seu nom per batejar institucions públiques. El rostre que solia imprimir-se en tanques es va anar pelant per efecte del salnitre fins que, amb el pas del temps, va deixar de tenir preeminència. El centenari li ha donat una altra visibilitat tènue. També sorgeix la constatació que existeixen tants "Fidels" com discursos que permeten enfrontar-lo: el nacionalista i el jacobí, el que volia construir el socialisme i el comunisme alhora i aquell que va fomentar el turisme com a taula de salvació després de l’enfonsament soviètic; hi ha el purista i el que sostenia que les prostitutes cubanes eren les més cultes del món. Molts més "Fidels", el promotor de la lluita armada continental i el pragmàtic de les relacions internacionals.

Els Simpson i el final temut

Hi ha un capítol de Els Simpson de 1998 en què Homer, el senyor Burns i Smithers viatgen a Cuba amb un bitllet d’un bilió de dòlars. En un moment se sent Fidel dir, abans de quedar-se amb els diners: "Camarada, la nostra nació està arruïnada, no tenim més opció que abandonar el comunisme". Davant les expressions de lament, afegeix: "Ho sé, ho sé. Però sabíem des del principi que això no funcionaria". El Govern cubà es va enfadar, i molt, amb Matt Groening. Però el Fidel real no va trigar gaire a coincidir amb la seva caricatura. El novembre de 2005, poc abans de fer un pas al costat en la funció pública, el "Comandant en Cap" es va presentar a l’Aula Magna de la Universitat de l’Havana i va dir una cosa que 21 anys després té una ressonància especial: "Aquest país pot autodestruir-se per si mateix; aquesta Revolució pot destruir-se, els que avui no la poden destruir són ells... Nosaltres sí, nosaltres la podem destruir, i seria culpa nostra".

El reconeixement d’aquesta possibilitat es llegeix a través de la lent que ofereix la conjuntura més dramàtica que afronta l’illa. També hi va haver un temps en què el primer dels Castro, després de l’enfonsament soviètic, va admetre que "entre els molts errors que hem comès tots, el més important era creure que algú sabia de socialisme o algú sabia com es construeix". Aquelles frases deixaven entendre que el laboratori social que va ser el castrisme tenia possibilitats eternes de correcció. Enmig del "setge energètic" de Washington i les sancions econòmiques cada vegada més agressives, Díaz-Canel, el relleu dels Castro, promou una obertura al capital estranger, si és cubanoamericà, millor, la privatització a escala, un nou ús de la terra i, a més, un ajust que el vell Fidel hauria titllat de "neoliberal". Només faltaria que Washington hi donés el vistiplau perquè Cuba canviés radicalment. Però Trump i el secretari d’Estat, Marco Rubio, semblen buscar una solució al vell problema cubà més humiliant i dràstica.

Divisions internes

A l’espera de la possibilitat d’una solució negociada, el Partit Comunista mostra opinions cada vegada més enfrontades respecte de la viabilitat d’un programa d’aquesta naturalesa. De fet, encara que no formalment, una subtil divisió comença a manifestar-se dins d’aquesta formació, una cosa que potser ningú preveia per al centenari de Fidel. Cada facció, la que defensa l’obertura i la que li té por pel record del que va passar a l’URSS amb Gorbatxov, es considera "fidelista".

Díaz-Canel va encapçalar el "Col·loqui Internacional Fidel: llegat i futur", i va dir als convidats, com si aquest rerefons no existís, que "estudiar i assumir amb convicció l’obra immensa del Comandant en Cap, tant en pensament com en acció, és una necessitat imperiosa per a tots els que estem obstinats a promoure transformacions econòmiques i socials que aturin el procés d’asfíxia al qual està sent sotmesa la Revolució Cubana, com a part d’una guerra criminal que dura ja més de sis dècades". I va afegir: "salvar la Revolució Cubana d’una de les amenaces més greus que ha afrontat en 67 anys, sota agressions de tota mena, és el repte més gran de la nostra generació i ens honra assumir-lo convençuts que vencerem".

Un cognom que no diu el mateix

El significat del cognom Castro ha mutat. Va designar Fidel i després el seu germà, Raúl, el primer promotor de les reformes i artífex del restabliment de les relacions amb Washington durant l’era de Barack Obama, tan criticada pel seu germà. Però Castro remet actualment a Sandro Castro, net del "pare fundador" i veritable bon vivant en una illa devastada. L’altra figura és més complexa. Raúl Guillermo Rodríguez Castro, més conegut com "El Cangrejo", va passar de ser el guardaespatlles del seu avi Raúl Castro a convertir-se en el principal interlocutor informal entre l’Havana i Washington.

És fill de Déborah Castro Espín, la filla gran de Raúl Castro, i del difunt general Luis Alberto Rodríguez López-Calleja, fundador de l’imperi militar GAESA, que va quedar en el punt de mira dels EUA. És conegut per la seva afició a la roba de disseny i als viatges en jet privat. Va arribar a justificar les seves despeses d’una manera sorprenent: els diners provenien d’"amics adinerats i admiradors" que ajudaven a mantenir una vida sense preocupacions. "Ara, quan la pressió interna i externa sembla a punt de desbancar la família del poder, alguns dels seus descendents s’ofereixen com a possible Castro III, el nou messies capaç de mutar la naturalesa obsoleta del règim i aconseguir el futur prometedor sense que desaparegui la dinastia", va assenyalar Mario Juan Valdés Navia al portal 'CucaxCuba'.

Fidel, mentrestant, va ser motiu de missatges evocadors del president rus, Vladímir Putin, i del seu homòleg xinès i secretari general del Partit Comunista de la Xina (PCX), Xi Jinping. Una carta sempre és més barata que un vaixell amb petroli, ironitzen a l’illa.