Cap a un Bizum europeu: la UE busca un escut davant les sancions dels EUA a través de Visa o Mastercard

Després de ser inclòs en la llista de persones sancionades pels Estats Units per imputar el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, per presumptes crims de guerra a Gaza, el jutge francès del Tribunal Penal Internacional Nicolas Guillou va deixar de sobte de poder utilitzar serveis com Amazon o Airbnb. També li van impedir, de manera més greu, fer servir qualsevol mitjà de pagament habitual. Les principals infraestructures de pagament que operen a Europa són nord-americanes: Visa, Mastercard i American Express.

El de Guillou no és un cas únic. En una situació similar hi ha la relatora especial de les Nacions Unides sobre els territoris palestins, Francesca Albanese, sancionada pel Govern de Donald Trump després d'informes en què va descriure com a genocidi la guerra d'Israel a Gaza.

«La política cada vegada més imprevisible de l’Administració Trump ha demostrat que els sistemes de pagament poden convertir-se en un instrument de pressió geopolítica, o, en tot cas, una font d’incertesa», apunta David Ramos

Les empreses privades europees no volen problemes amb l’Administració nord-americana i solen bloquejar els comptes de persones o entitats afectades per les sancions de Washington. El 2014, BNP Paribas va acceptar pagar gairebé 9.000 milions de dòlars a les autoritats nord-americanes per tancar una investigació sobre operacions fetes amb països sotmesos a sancions dels Estats Units, com l’Iran, el Sudan i Cuba. Aquelles operacions estaven permeses per la legislació francesa. Aquell episodi va posar de manifest el poder dels Estats Units per castigar per operacions portades a terme fora del seu territori.

Vulnerabilitat estratègica

El Banc Central Europeu (BCE) ha advertit de la vulnerabilitat estratègica que suposa la dependència europea de les grans xarxes de pagament americanes. Gairebé dos terços de les operacions amb targeta de la zona euro passen per companyies no europees.

«Europa ja disposa de bona part de la infraestructura necessària. El repte consisteix a recórrer aquesta «última milla»: una solució paneuropea, interoperable i fàcil d’utilitzar que redueixi la dependència de les grans xarxes internacionals de targetes i reforci l’autonomia estratègica europea en un àmbit tan crític com els pagaments», explica a EL PERIÓDICODavid Ramos, professor de Dret Mercantil de la Universitat Carles III de Madrid. «La clau no està tant en qui sigui el propietari de la infraestructura, o que n’hi hagi una o algunes, interoperables, com que resulti senzill per a l’usuari i s’aconsegueixi una adopció massiva. Per a això fa falta coordinació entre bancs, autoritats i empreses tecnològiques».

Alguns països ja compten amb alternatives. A Espanya, Bizum ha començat a acceptar-se als comerços com a mètode de pagament digital. N’hi ha prou amb descarregar-se l’aplicació Bizum Pay al mòbil, vincular-la amb el compte bancari i acostar el telèfon al datàfon. En aquesta transacció no hi intervenen les xarxes nord-americanes.

A França, Alemanya i Bèlgica ja funciona una alternativa, anomenada Wero, que utilitzen més de 50 milions de persones. Permet fer pagaments entre particulars i està ampliant els seus serveis al comerç electrònic i als pagaments en botigues físiques. Forma part de l’European Payments Initiative (EPI),una iniciativa paneuropea per crear una alternativa a les xarxes de pagament com Visa i Mastercard.

Al febrer, Wero, Bizum i un grup de plataformes nacionals es van aliar per garantir que les plataformes d’un país poguessin ser utilitzades en un altre de la UE. Bancomat (Itàlia), Bizum (Espanya), SIBS-MB WAY (Portugal), Vipps MobilePay (Noruega, Dinamarca, Finlàndia i Suècia) i EPI Company (França, Alemanya, Bèlgica i Països Baixos) van firmar un acord d’interoperabilitat. Es tractava, deien en el comunicat, de reforçar la sobirania europea en matèria de pagaments i permetre transaccions transfrontereres a partir del 2027. Entre totes, compten amb 130 milions d’usuaris i inclouran inicialment 13 països europeus, equivalents al 72% de la població de la UE.

¿Per què importa tot això?

La raó primordial d’aquests moviments és estratègica. «La política cada vegada més imprevisible de l’Administració Trump ha demostrat que els sistemes de pagament poden convertir-se en un instrument de pressió geopolítica, o, en tot cas, una font d’incertesa», apunta David Ramos. «No es tracta de ser dràstics, i deixar d’utilitzar Visa o Mastercard, sinó de tenir alternatives fiables».

Els exemples de l’Índia i el Brasil

Hi ha diversos models possibles, el públic, el privat o el mixt.

A l’Índia, el Unified Payments Interface (UPI) és un esquema de pagaments basat en una infraestructura propietat dels bancs. Formalment és un sistema privat, tot i que el Banc de la Reserva de l’Índia va exercir un paper decisiu per coordinar tots els actors i facilitar la seva posada en marxa.

El Brasil té PIX, un sistema completament públic: tant la infraestructura com l’esquema de pagaments pertanyen al Banc Central del Brasil. Permet fer pagaments i transferències mitjançant un codi QR sense necessitat de compartir el número de compte bancari. L’autenticació es fa mitjançant biometria, PIN o altres mecanismes de seguretat, cosa que simplifica el procés per al consumidor.

«És un cas especialment interessant perquè gestiona més de la meitat de totes les transaccions de pagament del país, malgrat que Visa i Mastercard continuen tenint una presència molt important», argumenta Ramos. «Una de les claus del seu èxit va ser que el Banc Central del Brasil, una institució molt respectada, va obligar totes les entitats financeres, nacionals o estrangeres, amb més de 500.000 clients a oferir PIX. Aquesta obligació va permetre arribar a una massa crítica des del principi».

Ha tingut tant d’èxit que ha atret les crítiques de l’Administració Trump, cosa que, al seu torn, només ha reforçat l’afecció dels brasilers cap a «seva» PIX.

L’euro digital

En l’horitzó d’aquesta autonomia estratègica de pagaments apareix un altre projecte europeu: l’euro digital, impulsat pel Banc Central Europeu. Un euro digital valdria exactament un euro i permetria pagar des del mòbil o mitjançant una targeta, tant en botigues físiques com per internet, a tota la zona euro.

El BCE el presenta com una eina per reforçar l’autonomia europea en els pagaments i reduir la dependència de proveïdors estrangers. El projecte contempla que els ciutadans puguin disposar d’un moneder d’euros digitals proporcionat per un banc o un altre proveïdor de serveis de pagament.

No obstant, una moneda digital és difícil de posar en marxa, i d’èxit incert. Per això, la pregunta és si l’euro digital pot donar l’impuls polític per crear un sistema europeu de pagaments, o si és millor apostar directament per un ecosistema de pagaments paneuropeu, que evolucioni des de Bizum, Wero, etcètera i plantejar-se l’euro digital una vegada aquest ecosistema estigui funcionant. El pragmatisme econòmic, i els exemples del Brasil, l’Índia o la Xina, suggereixen el segon, però a Europa la moneda única té un significat polític especial.