L’ONU alerta de la "greu" crisi de drets que pateixen les afganeses

A dos quarts de nou del matí, Khadija Amin es preparava per presentar el telenotícies i xerrava, amb el cafè a la mà, amb les companyes de redacció. "Ens demanàvem si ens deixarien presentar mai les notícies sense vel. Nosaltres ja no en portàvem pel carrer, només per sortir per la tele", explica. Era el 15 d’agost del 2021 i aquelles periodistes perdrien la feina de sobte aquella mateixa tarda. "No ens podíem imaginar que al cap d’unes hores prendrien Kabul", recorda en conversa amb EL PERIÓDICO.

Va presentar les notícies i va sortir a gravar un reportatge. Llavors li va trucar el seu editor per dir-li que no tornés a la redacció, que anés a casa i es posés fora de perill. Va tornar a la feina durant tres dies més; era l’única. Els talibans la van amenaçar de mort. En aquell moment va acceptar que havia de fugir del país. La va evacuar l’Exèrcit espanyol. A Madrid la va rebre la ministra de Defensa, Margarita Robles. Cinc anys després, recorda sobretot la velocitat de l’ensorrament del país: "No sabia que es podien perdre tants drets tan ràpid".

100 decrets

"Cap altre grup en la història recent ha desmantellat fins a aquest punt els drets de les dones i les nenes mitjançant lleis, polítiques i pràctiques", assegura a aquest diari Sarah Knibbs, representant adjunta de l’ONU Dones a l’Afganistan. Si fa cinc anys el Govern talibà assegurava que aquest cop seria més inclusiu amb les dones, la realitat no ha pogut ser més diferent: des d’aleshores, els talibans han aprovat 100 decrets que han anat "institucionalitzant la discriminació de les dones" i creant el que Knibbs defineix com "la crisi de drets de les dones més greu del món".

L’Afganistan és l’únic país del món que prohibeix a nenes i dones accedir a l’educació secundària i universitària. Més de la meitat de les afganeses assegura que només surt de casa una o dues vegades al mes, i set de cada deu descriuen la seva salut mental com a dolenta o molt dolenta. Si les restriccions continuen, l’ONU calcula que el país pot perdre més de 25.000 professores i treballadores sanitàries d’aquí al 2030, fet que agreujaria les crisis educativa i sanitària.

Risc de "normalització"

"Un dels riscos més grans que afronten avui les dones i les nenes afganeses és la normalització: que el món s’acostumi a les restriccions que pesen sobre les seves vides", adverteix Knibbs. Més de 10,7 milions de dones i nenes necessiten assistència humanitària. L’OMS ha advertit de dificultats per mantenir programes sanitaris per la falta de finançament, mentre els països més rics destinen més fons a defensa i menys a cooperació internacional. S’hi afegeixen les dificultats per desplegar sobre el terreny personal humanitari femení capaç d’arribar fins a les dones que necessiten assistència. Knibbs defineix les organitzacions de dones com "un dels últims salvavides que queden".

L’ascens dels talibans ha deixat pas a una "pau negativa": "l’absència d’una guerra oberta, però sense veritable seguretat ni llibertat", en paraules de Halema Wali, cofundadora d’Afghans for a Better Tomorrow. Aquesta oenagé, amb seu a Nova York, teixeix una xarxa d’afganesos en la diàspora que es recolzen mútuament, així com els seus parents al país: "Hi ha una angoixa compartida: els qui en vam poder sortir vam viure preocupats pels qui s’hi van quedar", afegeix.

"Veig la meva pròpia família patint amb problemes de salut mental, amb un país que va a pitjor i res que els doni esperança", comparteix Wali. Ho assenyala especialment en el cas de les dones que han quedat confinades a les seves llars, amb els seus projectes de vida interromputs de cop i "sense cap altra opció real que acceptar l’statu quo dels talibans", ja que exigir la recuperació de drets pot implicar detenció, agressions físiques o mort.Aquesta normalització avança per la via diplomàtica. Wali cita el cas d’Alemanya, que ha acceptat funcionaris consulars afganesos per facilitar deportacions, i denuncia les concessions d’Occident en matèria de drets humans a canvi de cooperació per reforçar les seves fronteres, mentre augmenten les restriccions a les arribades, fins i tot per raons humanitàries. "S’estan tancant els camins cap a la regularització tant per les restriccions dels països veïns de la regió com per les imposicions de l’Administració Trump", afegeix.

També recorda que activistes i organitzacions afganeses com la seva van reclamar ja el 2018 que les dones havien de participar en les converses de Doha amb els talibans per garantir el seu paper en el Govern, una cosa que mai va passar.

La resistència que queda

Des de Madrid, Khadija Amin, amb l’ajuda de l’ACNUR, va fundar l’ONG Esperanza de Libertad, que connecta dones afganeses que fan bolsos i braçalets a casa seva i comercialitza aquests productes a Espanya. Els ingressos íntegres tornen a l’Afganistan, de vegades mitjançant mecanismes informals, perquè moltes manquen de compte bancari, cosa que els proporciona una forma de subsistència.

Amin coneix aquesta fragilitat en primera persona: els seus tres fills són a l’Afganistan amb el seu pare, que no li permet veure’ls, i assegura que, en matèria de custòdia, les mares no tenen "cap dret". Amb tot, prova de mantenir-se positiva. "La situació és molt difícil, però veure aquestes dones que continuen lluitant, malgrat tot, ens dona esperança que algun dia la situació pugui canviar".

Subscriu-te per seguir llegint