El PP compassa el seu discurs migratori a Vox però intenta mantenir un perfil institucional en l’acollida de menors

Al setembre es complirà un any d’un gir ideològic copernicà en la formació tradicional de la dreta espanyola, el Partit Popular (PP). El curs polític que va acabar aquest juliol passat es va iniciar amb una nova proposta migratòria d’Alberto Núñez Feijóo, que es va plasmar definitivament en un document presentat pel líder de l’oposició a Barcelona, i que va situar el PP, en poques paraules, com un partit dur en matèria migratòria. La formació amb dos presidents del Govern, José María Aznar, entre els anys noranta i l’inici de segle, i Mariano Rajoy, la passada dècada, que havien impulsat sengles processos de regularització d’immigrants amb bastantes similituds, almenys en la seva filosofia, amb el portat a terme aquest mateix any pel Govern de Pedro Sánchez, no només s’oposa radicalment a aquesta política, sinó que defensa qüestions que fins ara semblaven reservades exclusivament a Vox.

Al document en qüestió presentat a Catalunya (un gest polític gens fútil, tenint en compte per exemple el camí que se li augura fulgurant a una formació com Aliança Catalana) es van posar negre sobre blanc diversos encreuaments de Rubicó que des d’aleshores comprometen la posició de Feijóo, i que sens dubte han compassat el seu discurs al de Vox, amb què ara el PP ha reeditat coalicions de govern en fins a quatre comunitats autònomes. Per exemple, la defensa d’un visat per punts per als immigrants, a imatge i semblança del que ja hi ha en països com Austràlia, el Canadà o el Regne Unit; també l’enduriment dels requisits per obtenir la nacionalitat espanyola, inclosa l’elevació del nivell de castellà exigit; o la severa limitació de la figura de l’arrelament, per considerar-lo un «colador» a l’arribada d’immigració irregular. Però també la retallada en prestacions socials bàsiques, com l’ingrés mínim vital (IMV) –suggerint que hi ha un alt grau de frau entre la població migrant que ho percep– i fins i tot l’expulsió d’immigrants que delinqueixin o que reincideixin en delictes lleus.

Juntament amb tot això, un altre dels apartats d’aquest text que ara recobra plena actualitat: reforçar les proves d’edat per a menors immigrants, arribant Feijóo a proposar una futura reforma del Codi Penal que tipifiqui com a delicte el que un menor que entri de manera il·legal a Espanya no digui la veritat sobre la seva veritable edat.

Amb aquests elements s’ha articulat la política del PP en diversos eixos, el primer l’habitual «prioritat nacional» que l’extrema dreta ha aconseguit introduir en tots els pactes de coalició, subscrits de moment a Extremadura, Aragó, Castella i Lleó i Andalusia. Tot i que els populars addueixen que, més enllà del sintagma, i tal com estan redactats aquests acords, l’únic que s’estableix és que hi hagi prioritat en la prestació de serveis públics per a qui acrediti un empadronament més antic en determinada localitat, amb independència de la nacionalitat o origen.

I amb aquesta base doctrinal, és clar, s’afronta aquest estiu la crisi de Ceuta, una de les de més envergadura que ha viscut Espanya recentment, almenys des de l’anterior arribada massiva d’immigrants des del Marroc a la ciutat autònoma, ara fa cinc estius.

Feijóo, que des que va esclatar la crisi ha concedit una única entrevista, OK Diario, ha deixat clar en la mateixa que els menors han de tornar al Marroc, just quan es comença a discutir el seu repartiment entre les comunitats autònomes, exactament igual que va passar fa dos anys amb els menors arribats (en un nombre molt menor) a les Canàries, cosa que va portar llavors Santiago Abascal a trencar unilateralment tots els governs de coalició que per primera vegada s’havien posat en marxa amb el PP.

Asseure’s o no amb la ministra Rego

Malgrat tot això, el PP s’esforça per mantenir el seu perfil institucional i, per això, allunyat de les actituds de Vox, que aquesta mateixa setmana s’ha negat a asseure’s amb la ministra d’Infància, Sira Rego, d’Izquierda Unida. Una actitud, la dels tres responsables de menors en els governs d’Extremadura, Aragó i Castella i Lleó, que no donen suport a la resta de governs del PP (tampoc el de la Junta d’Andalusia, que tot i que de coalició amb Vox preserva a mans populars la competència en Infància) i que fins i tot els populars han criticat en públic. El vicesecretari de Política Municipal i Autonòmica popular, Elías Bendodo, una persona molt pròxima a Feijóo, va assenyalar que convé «asseure’s» per discutir sobre la crisi a Ceuta, justament el que va evitar fer el seu soci.

El PP es continuarà asseient amb el Govern central, la pròxima vegada el dia 27 en la Conferència Sectorial d’Infància i Adolescència, de nou presidida per la ministra Rego. I sense perdre la formalitat institucional ni donar cap plantada, els consellers dels seus governs autonòmics tornaran a posar sobre la taula les seves objeccions de fons al repartiment de menors que es troben a Ceuta.

Entre els estrategs que han pilotat aquest gir destaquen dos noms del PP madrileny tot i que no necessàriament pròxims a Isabel Díaz Ayuso (la presidenta madrilenya, fins i tot, ha mantingut en moltes ocasions posicions discrepants amb Vox en aquesta matèria) com la vicesecretària de Coordinació Sectorial de la direcció nacional, Alma Ezcurra, també eurodiputada, i el portaveu adjunt a l’Assemblea de Madrid, Rafael Núñez Osca. Dirigents d’una generació posterior a la de Feijóo que consideren que el partit senzillament ha actualitzat el seu discurs davant una realitat nova que afecta Espanya tant com la resta de països de la Unió Europea (UE).

Des d’aquest punt de vista, solen argumentar que és Sánchez i per extensió l’esquerra espanyola els que no farien una adequada lectura política del moment present, i posen com a exemple la primera ministra socialdemòcrata de Dinamarca Mette Frederiksen i les seves actituds igualment dures en matèria migratòria, molt abans de la sonada carta conjunta que aquest estiu ha firmat amb la cap del Govern italià, Giorgia Meloni.

Feijóo, que l’any que ve tindrà la seva última oportunitat d’arribar a la Moncloa, té clar que el seu temps és diferent del d’Aznar i el de Rajoy, ja que també és diferent, entre altres coses, una dreta europea amb uns referents en què ja no figuren Angela Merkel o Nicolás Sarkozy, per exemple, sinó perfils com els de Marine Le Pen o l’esmentada Meloni. I aquest és el temps en què aspira a presidir el Govern.