El Partit Demòcrata es debat entre el gir progressista i la via moderada

Aquest 2026 és any electoral als Estats Units. Se celebren les legislatives a l’equador del segon mandat de Donald Trump i dos anys abans de les pròximes eleccions presidencials. Però la cita amb les urnes troba el Partit Demòcrata encara immers en una crisi d’identitat. En un sistema dominat per dos partits, guanyar exigeix aplegar votants amb prioritats molt diferents. I allà afloren les divisions internes.

D’una banda, l’ala tradicional –la que va apostar per Joe Biden com a figura de consens– vol recuperar els moderats i els independents. De l’altra, el sector progressista – la cara més visible del qual és ara l’alcalde de Nova York, Zohran Mamdani– pretén mobilitzar joves, treballadors i votants desencisats. Ho fa amb un discurs econòmic més agressiu, dirigit contra els multimilionaris, les grans empreses i els grups de pressió que influeixen en la política del país, entre ells els lobbies vinculats a Israel.

Cap dels dos sectors domina clarament les primàries, però els candidats més a l’esquerra ja han demostrat aquest any que poden competir en estats frontissa, els que alternen entre mans republicanes i demòcrates. A Michigan, el progressista Abdul el-Sayed va vèncer per poc Haley Stevens, recolzada per l’aparell del partit i pel Comitè d’Afers Públics Estats Units-Israel (AIPAC). A Wisconsin, la socialista demòcrata Francesca Hong va perdre per un estret marge davant David Crowley. Dos estats frontissa i dues carreres gairebé empatades que reflecteixen les divisions del partit.

La frontera de l’edat

L’edat dibuixa la frontera més clara entre els dos corrents. Els sondejos d’aquestes primàries situen entre el 60% i el 80% el recolzament progressista entre joves. En alguns districtes universitaris, El-Sayed va arribar al 95% dels vots, mentre que Hong va obtenir entre el 70% i 80% en barris amb població jove de Milwaukee. Els electors de més edat, en canvi, prefereixen candidats més tradicionals.

La bretxa generacional es creua amb altres factors demogràfics, com els ingressos. Als barris amb rendes superiors a 150.000 dòlars anuals, s’imposen els candidats moderats. No obstant, per sota d’aquest llindar, els resultats són més heterogenis, cosa que mostra que el nivell d’ingressos, per si sol, tampoc determina el vot.

El vot afroamericà continua sent un dels suports més sòlids del sector tradicional. Molts votants negres mantenen una forta fidelitat al Partit Demòcrata, tot i que les seves posicions personals siguin moderades o fins i tot conservadores en algunes qüestions, perquè mostren molta menys disposició a votar pels republicans. Això ajuda a entendre per què electors que van votar per figures de consens com Biden poden sentir-se menys còmodes amb candidats situats més a l’esquerra, amb propostes econòmiques i socials més pròximes a la socialdemocràcia europea. En aquestes primàries, aquest electorat va tornar a oferir una base especialment sòlida als candidats moderats.

Zones rurals

El canvi decisiu està en qui s’ha afegit a aquesta nova esquerra. A Michigan i Wisconsin, Bernie Sanders va aconseguir en les seves primàries el suport de blancs de classe treballadora de zones rurals que se sentien oblidats. Però, després que Hillary Clinton guanyés la candidatura demòcrata, molts van votar per Donald Trump en les presidencials. Trump va saber explotar aquest ressentiment econòmic. Ara, no obstant, l’ala progressista no pretén tant recuperar aquests votants com poder atraure un electorat nou.

Universitaris, professionals qualificats i residents dels suburbis, abans més inclinats a l’ala tradicional, com la representada per Clinton, mostren ara més fam per opcions rupturistes. Els mou, sobretot, el desencant amb la inacció del Partit Demòcrata des de la tornada de Trump a la Casa Blanca. El cost de vida s’ha convertit en un poderós factor de mobilització, juntament amb les dificultats d’accés a la sanitat, el deute estudiantil i la demanda de limitar el poder de les grans fortunes. Aquestes preocupacions han fet més acceptables propostes fins fa poc considerades d’extrema esquerra als Estats Units.

El-Sayed resumeix aquest reenfocament polític en un missatge directe, associat al populisme econòmic: "Diners fora de la política", "diners a la butxaca" i afegeix "Medicare per a tothom", amb referència al sistema públic de cobertura sanitària universal que defensa l’ala progressista.

La política internacional també entra a l’agenda. L’ala progressista mira de canalitzar les protestes universitàries que denuncien el genocidi a Gaza i reclamen que un futur Govern demòcrata limiti el seu suport a Israel. Per a molts joves i sectors del vot afroamericà, llatí i asiàtic, Gaza és, a més, un símbol d’injustícies que connecten amb problemes interns dels EUA, com per exemple la repressió migratòria, el racisme i la xenofòbia.

Les legislatives mesuraran si aquesta coalició pot créixer fora de les primàries. Per guanyar una elecció general, els demòcrates necessiten sumar independents, moderats i treballadors menys vinculats al partit. El discurs econòmic de Mamdani ofereix la principal via d’expansió, però el sector tradicional també està incorporant aquest llenguatge i aquestes demandes. Les eleccions del novembre seran la prova de fins on pot moure’s el Partit Demòcrata sense perdre capacitat per construir una majoria més àmplia de cara al 2028.