Les primàries republicanes per a les legislatives del novembre revelen esquerdes en el poder electoral de Trump

Les eleccions legislatives del novembre seran per a Donald Trump una mena de plebiscit en l’equador del seu segon mandat. Però el test ja ha començat: les primàries republicanes per escollir els candidats de les midterm han deixat entreveure esquerdes inèdites en la coalició conservadora que el va portar a la Casa Blanca. Tot i que en l’última dècada Trump ha aconseguit modelar el Partit Republicà al seu gust, la guerra contra l’Iran i l’augment del cost de vida han perjudicat la credibilitat del mandatari.

«En les últimes dues setmanes hem vist com el seu poder de demanar el vot per a determinats candidats es comença a esquerdar a diferents parts del país», explica a EL PERIÓDICO Scott Huffmon, director del Centre de Recerca sobre Opinió Pública i Polítiques Públiques de la Universitat de Winthrop, a Carolina del Sud. Aquest estat, tradicionalment republicà, li serveix, segons explica, per observar tendències incipients entre els conservadors abans que es repliquin a la resta del país. Tot i així, adverteix que no es tracta d’una ruptura: «El control de Trump sobre el partit potser ja no és tan absolut com semblava, però continua sent aclaparador», afegeix Huffmon.

Lleialtat abans que mèrits

Per a Trump, la lleialtat acostuma a pesar més que la idoneïtat o les probabilitats d’èxit dels seus elegits. Vegeu l’elecció de personalitats de Fox News per a càrrecs del seu gabinet, com Pete Hegseth, secretari de Defensa (nomenat com a secretari de Guerra). En les primàries del partit ha prioritzat la mateixa lògica, tot i que no sempre amb els resultats esperats.

Florida, que va votar aquest dimarts, ha sigut un exemple dels límits del suport presidencial. El congressista Cory Mills, envoltat d’escàndols sexuals i financers i sota investigació del Comitè d’Ètica de la Cambra, malgrat haver rebut el suport de Trump, va acabar perdent. De fet, el president va excloure el nom de Mills de la seva llista de suports just abans dels comicis, quan va veure que perdria.

«Fins ara, el suport de Trump depenia sobretot de la lleialtat, però comença a pesar també la capacitat de guanyar, perquè no li agrada perdre», analitza Huffmon, i assenyala que al seu estat, a Carolina del Sud, Trump també va donar un cop de volant: davant la possibilitat que la seva candidata inicial perdés, Trump va acabar donant suport també al seu rival, en el que va anomenar un «cosuport».

Error de càlcul

Això no significa que hi hagi una rebel·lió antitrumpista. «La gran majoria dels candidats que guanyen sense el suport de Trump continuen alineats amb ell i voldrien comptar amb la seva benedicció», explica a aquest diari Seth C. McKee, professor de la Universitat Estatal d’Oklahoma, un altre bastió republicà des del qual ha estudiat el comportament del partit durant dècades.

La Casa Blanca defensa que, comptant tots els seus suports, manté una taxa d’èxit del 98%, amb 233 victòries entre 238 candidats avalats. Però aquesta xifra està inflada per nombrosos candidats que no tenien cap oposició. El risc és cometre un error estratègic. «El Partit Republicà compta de sortir airós als estats on és fort. Però, en les conteses més disputades, una alineació més clara amb Trump pot ser un desavantatge, perquè les condicions polítiques a curt termini afavoreixen clarament els demòcrates», diu McKee.

L’exemple és Texas, on està en joc un escó crucial per al Senat dels EUA. Malgrat tractar-se d’un feu republicà, els demòcrates presenten James Talarico, un candidat poc convencional que ha guanyat projecció nacional amb un discurs de cristianisme progressista. Trump va decidir donar suport al fiscal general de Texas, Ken Paxton, que es va imposar malgrat els escàndols que l’envolten. El seu rival, John Cornyn, senador des del 2002 i amb un sòlid historial de suport a les propostes de Trump, era el preferit de l’aparell republicà. Però Trump mai li va perdonar un comentari del 2017 en el qual va afirmar que l’acomiadament del llavors director de l’FBI, James Comey, no frenaria la investigació sobre la ingerència russa en les eleccions del 2016.

McKee llança una advertència sobre com les legislatives es poden girar en contra de Trump: «No sembla que la seva prioritat sigui maximitzar les possibilitats del seu partit. El cost de la vida, una guerra opcional en la qual s’ha ficat i que té molt poca popularitat i un discurs cada vegada més estès sobre la corrupció política i l’amiguisme són la recepta perfecta per a un desastre en les eleccions de mig mandat».

Controlar el partit o el Congrés

El cert és que la guerra amb l’Iran ha obert discrepàncies en la base trumpista, ja que el sector que es defineix com a defensor de l’‘Amèrica primer’ considera que dirigir recursos cap a l’exterior va en contra d’aquest objectiu. Des de l’inici de la guerra de l’Iran, la popularitat de Trump ha caigut i se situa en el 36,9% d’aprovació, enfront del 59,4% de desaprovació.

Un dels problemes de Trump és que prova d’exercir el seu poder en dos fronts al mateix temps: «Trump vol controlar el partit per tirar endavant la seva agenda. Però controlar el partit no serveix de res si perds el Congrés. I viceversa: si guanyes el Congrés però els que són dins ja no et són lleials, també et debilites», argumenta Huffmon.

El dubte de cara al novembre és, per tant, fins a quin punt el suport de Trump incrementa les possibilitats dels candidats al Congrés, al Senat i a les governacions dels diferents estats. Que un votant canviï de partit és el cas més extrem –i la batalla política principal, sobretot als anomenats «estats frontissa»–, però, sense anar tan lluny, «la disminució de l’entusiasme i, alhora, de la participació» ja seria dolorosa per als republicans, assenyala Huffmon, i conclou: «L’esquerda és encara microscòpica, però està començant a aparèixer».