Els estius que van canviar Espanya

1976 - La primera amnistia de Suárez

Tot just vuit mesos després de la mort del dictador Francisco Franco, el Govern d’Adolfo Suárez (Unió de Centre Democràtic, UCD) va aprovar el 30 de juliol el reial decret llei d’amnistia que va permetre alliberar o cancel·lar responsabilitats per nombrosos delictes d’intencionalitat política (rebel·lió, sedició, deserció...) i va obrir el camí cap a la reconciliació que va suposar la Transició. No va ser l’amnistia general de l’octubre de 1977, però sí el primer gran gest polític de Suárez a qui Joan Carles I havia posat de president només uns dies abans, el 3 de juliol. L’1 havia dimitit Carlos Arias Navarro, en qui el Rei ja no confiava.

1981 - La UCD i el PSOE ideen les autonomies

El president del Govern, Leopoldo Calvo-Sotelo (Unió de Centre Democràtic, UCD), i el líder de l’oposició, Felipe González (PSOE), van firmar el 31 de juliol els anomenats Acords Autonòmics. És el primer gran pacte d’Estat segellat en democràcia i a l’estiu. Acabava de passar el cop d’Estat del 23 de febrer i Executiu i oposició van intentar ordenar i generalitzar l’Estat de les autonomies. Incloïen criteris sobre el mapa autonòmic, els estatuts, les competències, les transferències, el finançament territorial i el projecte que desembocaria, un any més tard, en la llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic (LOAPA).

1992 - Primera reforma de la Constitució

Les Corts van modificar l’article 13.2 de la Carta Magna per permetre que els ciutadans comunitaris poguessin no només votar, sinó també ser candidats en les eleccions municipals. La reforma, necessària per ratificar el Tractat de Maastricht, va ser sancionada el 27 d’agost. Era la primera vegada que s’obria la Constitució després de ser aprovada el 1978 i va aconseguir rapidesa, consens i en ple estiu. Era la primera vegada que es feia amb agosticitat un canvi de la llei de lleis, però no seria l’última.

1997 - L’assassinat de Miguel Ángel Blanco

ETA va segrestar el 10 de juliol Miguel Ángel Blanco, regidor del PP a Ermua (Biscaia), i va donar al Govern 48 hores per acostar els seus presos a presons del País Basc. L’ultimàtum va paralitzar el país. Milions de persones van sortir al carrer, amb les mans pintades de blanc, per exigir-ne l’alliberament. El Govern no va cedir. El 12 de juliol, esgotat el termini, els terroristes li van disparar dues vegades al cap i el van abandonar greument ferit. Va morir l’endemà. El seu assassinat va provocar una reacció social sense precedents contra ETA i va donar origen a l’anomenat esperit d’Ermua. Aquell estiu, la por va començar a canviar de bàndol: per primera vegada, una part de la societat basca es va enfrontar públicament i en massa al terror.

2002 - Recuperació de l’illot de Perejil

El matí de l’11 de juliol, gendarmes marroquins van desembarcar a Perejil, un illot a tot just 250 metres de la costa marroquina i a uns vuit quilòmetres de Ceuta. Van plantar-hi tendes, van hissar la bandera i van trencar un equilibri que ningú s’havia atrevit a alterar. Espanya els va exigir la retirada; el Marroc s’hi va negar. A trenc d’alba del 17 de juliol va arribar la resposta. L’operació espanyola Romeo-Sierra va començar amb helicòpters Cougar deixant a l’illot a 28 militars d’operacions especials que van envoltar els sis soldats marroquins que el custodiaven. No hi va haver trets: després d’una ordre per megafonia, van deposar les armes i van ser traslladats a Ceuta. El desallotjament va durar una hora, però la crisi va tardar tres dies a tancar-se. El 20 de juliol, per mediació dels Estats Units, Espanya va retirar les tropes.

2003 - Espanya envia tropes al centre de l’Iraq

El Consell de Ministres de l’11 de juliol va aprovar el desplegament de 1.300 militars al centre-sud de l’Iraq. Espanya ja hi havia enviat soldats al març, però aquesta vegada no anaven a una missió humanitària que operaven des de vaixells al golf Pèrsic. En aquest segon enviament, ja es van establir a les províncies de Diwaniya i Najaf. Els espanyols s’havien manifestat des de principi d’any en contra de la participació en una guerra llançada pels EUA i el Regne Unit i a què el llavors president José María Aznar (PP) havia donat suport. Pocs mesos més tard, el 14 de març del 2004, en les eleccions generals, el partit conservador va perdre el Govern. Tres jornades abans un atemptat d’Al-Qaeda contra diversos trens a Madrid havia deixat 192 morts i 1.856 ferits.

2011 - La reforma exprés de l’article 135

Aquella primavera i estiu la crisi financera va colpejar Europa i es va acarnissar amb alguns països com Espanya. El llavors president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE), i el cap de l’oposició, Mariano Rajoy (PP) van segellar un acord inesperat: reformarien la Constitució per blindar l’estabilitat pressupostària. El nou article 135 limitaria el dèficit estructural de les administracions i atorgaria "prioritat absoluta" al pagament dels interessos i el capital del deute. Tot va passar a una velocitat desconeguda. La proposta va entrar al Congrés el 26 d’agost i va ser aprovada el 2 de setembre per 316 vots davant de cinc. No hi va haver referèndum perquè no ho va demanar el nombre necessari de parlamentaris.

2012 - El gran ajust portat a terme pel PP

El dèficit de l’any anterior havia sigut molt més gran del previst i finançar el deute resultava cada vegada més difícil. El dia 11 de juliol, el president del Govern, Mariano Rajoy (PP), va pujar a la tribuna del Congrés i va anunciar un ajust de 65.000 milions d’euros per als següents dos anys i mig. L’IVA general va passar del 18% al 21% i el reduït, del 8% al 10%. Els empleats públics van perdre la paga extraordinària del desembre; la prestació d’atur va baixar del 60% al 50% des del setè mes per als nous beneficiaris, i va desaparèixer la deducció per habitatge per a nous compradors des del 2013. El Govern ho va presentar com un sacrifici inevitable per recuperar la confiança i contenir el dèficit. La crisi ja no era una xifra llunyana: havia entrat en la vida quotidiana.

2014 - Rajoy i Mas, en direcció al xoc

El president del Govern, Mariano Rajoy (PP), i el de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas (CiU), es van reunir a la Moncloa el 30 de juliol descomptant ja els dies que faltaven per al 9 de novembre, dia que els sobiranistes havien anunciat que farien una consulta independentista. El Procés havia començat. En aquesta trobada de dues hores, Mas li va entregar a Rajoy 23 reclamacions sobre finançament, dèficit i infraestructures. El president li va exigir una sortida política, que l’Executiu central proposés almenys una tercera via si no volia un pacte fiscal especial amb Catalunya. Rajoy va rebutjar qualsevol de les dues opcions i no van arribar a cap acord. Alguns ja van sospitar que era el camí cap al xoc total.

2020 - Joan Carles I abandona Espanya

Joan Carles I va comunicar el 3 d’agost a Felip VI que marxava del país. La decisió va arribar després de mesos d’informacions sobre els seus negocis i comptes a l’estranger, i amb la Corona intentant contenir el dany. Durant uns dies, el seu destí va ser un misteri; després, la Zarzuela va confirmar que el país elegit per a aquest exili eren els Emirats Àrabs Units, on continua vivint. L’home que va simbolitzar la Transició va sortir d’Espanya gairebé d’amagat per intentar tancar una crisi per a la monarquia sis anys després d’haver deixat el tron també després de l’escàndol de la cacera a Botswana i la seva relació amb Corinna Larsen.