Israel situa Turquia com a nou rival estratègic després dels míssils a Síria

La tensió entre Turquia i Israel comença a desbordar-se. El que va començar aquesta setmana amb "una advertència" israeliana en forma de míssils contra la presència turca a Síria, un atac que podria haver desencadenat una "confrontació militar directa" entre els dos països, segons va alertar l’enviat especial dels EUA a la regió, ha seguit aquest divendres amb una resposta judicial i una pluja d’insults. El govern de Recep Tayyip Erdogan ha demanat a la Interpol que faci efectiva l’ordre d’arrest internacional que Ankara va emetre el novembre contra Benjamin Netanyahu per l’assalt contra una de les flotilles de Gaza. Netanyahu no ha tardat a respondre, anomenant a Erdogan "dictador antisemita" i advertint que no es deixarà intimidar.

Més enllà del menyspreu mutu que es professen els dos líders, en el fons de l’assumpte hi ha motius de rivalitat estratègica. Un rerefons que va sortir a la llum aquest dimarts, quan Israel va bombardejar la base aèria d’Abu-Duhur al nord-oest de Síria, on poc abans havien estat treballant operaris turcs "en la reconstrucció", segons fonts sirianes citades per Middle East Eye. Washington va reaccionar alarmat, però no havia sigut un error. Netanyahu va confirmar un dia després que l’atac va ser una advertència deliberada. "No tolerarem que la presència militar turca es desplaci cap al sud perquè suposa una amenaça per a nosaltres. Ho havíem deixat clar en termes generals", va dir en una entrevista. "El missatge va arribar a destí, però aparentment no ho van sentir bé, així que ens assegurem que s’entengués millor", va afegir referint-se al bombardeig. Damasc va negar després que hi hagués militars turcs a la base o cap intenció de transformar-la en una base turca.

A la nova Síria sorgida després de l’enderrocament d’Assad i el final de la seva devastadora Guerra Civil, Turquia juga un paper primordial. Ja no només per mantenir a ratlla els kurds a prop de les seves fronteres, sinó com a valedor del nou Govern d’Ahmed Al Sharaa, l’antic gihadista reconvertit en president del país. Fins ara més moderat dels que tots esperaven. L’estiu passat els dos països van firmar un acord de cooperació militar, pel qual Ankara es va comprometre a ajudar a reconstruir les forces armades sirianes amb recolzament logístic, armament i formació. De moment res més, si bé s’ha discutit la possibilitat de reforçar l’acord perquè Turquia tingui eventualment bases militars al país. Com les va tenir i continua tenint Rússia, tot i que amb un estatus inferior al que els va concedir Assad. En l’equació siriana, també ha entrat Qatar, que ha passat a proporcionar gas a Damasc a través de Jordània. O Aràbia Saudita, que contribueix a pagar el sou dels seus funcionaris. Tant Doha com Ankara són ara anatema per a Israel: les capitals més pròximes als islamistes de la Germandat Musulmana i els principals obstacles sunnites per a les seves ambicions hegemòniques a la regió.

Síria és un país sobirà i té dret a aliar-se amb qui vulgui. Però la reconfiguració del mapa sirià xoca amb l’estratègia regional d’Israel, centrada a mantenir febles i fracturats els seus veïns. No en va, des de la caiguda d’Assad, els seus militars ocupen il·legalment 230 quilòmetres quadrats addicionals de territori sirià, presència que facilita la desestabilització del país. Addicionalment fa la cort als drussos i als alauites, dues minories sirianes. Israel també ha afegit als seus dominis la major part de Gaza i el sud del Líban, on pretén quedar-s’hi de manera permanent.

Complicat de gestionar

La creixent presència turca a Síria complica, no obstant, aquests plans. A diferència d’Israel, Ankara treballa per una Síria unida que li permeti expandir la seva influència a la regió. Fa mesos que un dels motius pels quals l’aparell politicomilitar israelià assenyala la Turquia com el pròxim gran rival estratègic de l’Estat jueu. Més complicat de manejar a llarg termini que l’Iran, segons afirmava un recent article a Maariv. Tant pel seu estatus com a membre de l’OTAN com per les seves capacitats militars. "Vull ser molt clar. Turquia i Qatar han guanyat influència a Síria i la persegueixen en altres llocs de la regió. Des d’aquí vull advertir-ho: Turquia és la nova Iran", va dir al febrer l’ex primer ministre israelià, Naftali Bennet. Israel ha passat directament a les amenaces. Mentrestant, Erdogan, caut, ha evitat la confrontació directa amb Netanyahu i ha tancat un pacte de defensa conjunta amb l’Aràbia Saudita i el Pakistan. La prova més evident és que l’islamista continua permetent que el petroli de l’Azerbaidjan encreuament el seu territori amb destinació a Israel. Aquest cru representa més del 40% del petroli israelià. Però al mateix temps Erdogan continua movent fitxes per reforçar les seves aliances regionals, expandir la seva influència i cobrir-se l’esquena davant el gran esbirro regional. Recentment, Turquia va tancar un acord de defensa col·lectiva amb l’Aràbia Saudita i el Pakistan, un altre esdeveniment que ha aixecat ampolles a Tel Aviv.