La Xina evita el canal de Suez i Ormuz amb la ruta per l’Àrtic de la mà de Rússia

El vaixell Dubai Tower va salpar el 15 d’agost del port de Ningbo, al sud de Shanghai, cap a la cornisa septentrional russa, on serà recolzat per una flotilla de barcos trencaglaç, fins a atracar amb els seus 20 mariners i 1.700 contenidors al port britànic de Felixstowe. Seran 20 dies, gairebé la meitat dels que requereix la tradicional ruta pel canal de Suez, i cinc menys que el trajecte per tren. Aquests gels de l’Àrtic, refugi dels més indòmits aventurers durant segles, seran ara una autopista per al prosaic transport de mercaderies. Potser li falta romanticisme però li sobra rellevància logística i geopolítica: una revolució, segons l’opinió dels més optimistes.

No és el primer vaixell de càrrega que solca el que va ser una llosa impenetrable. El 2024 hi va haver 15 trànsits i l’any passat es va batre el rècord amb 23. Però la companyia xinesa Sea Legend ha inaugurat una línia regular, amb barcos assignats i una sortida setmanal durant els dos mesos en què el desglaç permet la navegació. La ruta acostarà la fàbrica global al mercat europeu. Els vaixells hauran carregat les seves bodegues anteriorment a les ciutats xineses de Dalian, Shanghai, Qingdao o Fuzhou i allargaran el seu trajecte fins a Rotterdam o Hamburg.

La ruta és ideal per als productes més fràgils a la calor, com ara vehicles elèctrics, bateries de liti i panells solars. Són, en resum, aquells en els quals la Xina no té rival i que Brussel·les ja tem que arribin de manera massiva.

El president xinès, Xi Jinping, ja havia demanat el 2017 a Moscou que ajuntessin els seus esforços en la Nova Ruta de la Seda Polar, però la proposta va acabar morint per culpa de la desconfiança russa a una creixent presència del veí al pati del darrere. Tot ha empès des d’aleshores cap a aquesta ruta. La desconnexió russa d’Occident després de la seva invasió d’Ucraïna no va deixar cap més alternativa que l’abraçada xinesa. "És la ruta més eficient, segura i fiable", va admetre mesos enrere Vladímir Putin, el president rus.

L’escalfament global ha continuat obrint corredors. Ja entre 1981 i el 2010 va disminuir el gel perpetu de l’Àrtic un 27% i la tendència s’ha accentuat. La massa gelada es va reduir un 5,8% entre el 2024 i el 2025, la retallada anual més gran des que n’hi ha registres, segons la Universitat de Southampton. Els estius sense gel s’esperaven cap a mitjans de segle però podrien arribar ja la pròxima dècada, segons els últims càlculs, cosa que apunta a un dràstic i immediat eixamplament de l’actual finestra de navegació de dos mesos.

Tancament d’Ormuz

La nova ruta també evita els colls d’ampolla de les línies tradicionals i les convulsions en un món on les mercaderies ja no flueixen amb alegria. El tancament de l’estret d’Ormuz durant la guerra de l’Iran ha reafirmat la convicció xinesa que mai sobren alternatives per exportar les seves mercaderies i importar l’energia. Moltes navilieres han evitat el canal de Suez des que els rebels houthis van començar els seus atacs al mar Roig a finals del 2023 com a resposta a la invasió de Gaza i la ruta alternativa a través del sud de l’Àfrica suma una cinquantena de dies. Molta de la influència global nord-americana ha descansat en el control de les rutes marítimes i dels passos crítics com el canal de Panamà o l’estret de Malacca. En cercles xinesos es parla del "dilema de Malacca" pels efectes devastadors que provocaria el seu tancament pels Estats Units i estimular la creació de gasoductes a través de Mianmar, Àsia Central i Rússia. Una ruta regular pel nord alleujaria la Xina de moltes preocupacions.

Pequín i Moscou han modelat aquesta iniciativa durant anys amb investigacions científiques i monitoritzacions constants dels nivells de gel. La Xina ja va fixar la seva estratègia el 2018 reclamant-se com a "país pròxim a l’Àrtic", participa des del 2013 com a observador en el Consell de l’Àrtic i compta amb el 55% de la construcció naval del món. Rússia, al seu torn, ofereix una flota sense comparació de vaixells nuclears trencaglaç, el seu litoral (la pràctica totalitat de la ruta transcorre per la seva Zona d’Exclusió Econòmica) i la gestió. L’empresa estatal Rosatom opera la ruta, dissenya els corredors en funció del gel, concedeix els permisos i socorre els barcos amb problemes.

Els Estats Units han admès que arriben tard i els seus moviments remarquen la seva desesperació. Han encarregat a la carrera diversos vaixells trencaglaç a les drassanes finlandeses i han amenaçat d’annexionar-se Groenlàndia davant de la perspectiva d’una romeria de barcos russos i xinesos per l’Atlàntic Nord.

L’impacte

El sector debat aquests dies l’impacte de la ruta gelada. En les condicions actuals només pot transportar un percentatge ínfim de les mercaderies globals i les grans navilieres occidentals l’han descartat, probablement incòmodes per lidiar amb Rússia. El temps dirà si els seus avantatges superen els riscos, els alts costos operatius i l’estreta finestra de navegació.

Alguns indicis empenyen a l’optimisme. La companyia sud-coreana PanStar també emprendrà un viatge experimental a finals de mes malgrat les friccions entre Seül i Moscou. I les drassanes en confirmen les ganes, amb 167 barcos per navegar en el gel fabricats l’any passat a tot el món, la xifra més alta de la dècada.