El tallafoc alemany

L’escalfament polític alemany es mesura en xifres: les dels percentatges a què arriba la ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD). De la seva pròxima cita amb les urnes depèn el futur del brandmauer o tallafoc que fins ara la manté aïllada en l’espectre parlamentari germànic. És un partit xenòfob i identificable com a prorús, tan radicalitzat que espanta altres ultres europeus, com el Rassemblement de Marine Le Pen o els Fratelli de Giorgia Meloni. Però les enquestes apunten que escalarà fins al rècord absolut del 41% o 42 % dels vots a les eleccions regionals del 6 de setembre a Saxònia-Anhalt, a l’est d’Alemanya. Després d’aquests comicis vindran 15 dies després els de Mecklenburg-Pomerània Occidental, un altre land de l’est on també li pronostiquen la posició de primera força, amb un 36%.

Com es pot aïllar un partit que està sota observació dels serveis secrets d’Interior pel seu radicalisme, però que va a l’alça a les urnes, és la pregunta que es fan molts alemanys. Un estudi jurídic recent de l’ONG Societat pels Drets de la Llibertat establia que l’AfD és un partit amb propòsits anticonstitucionals. Aquesta anàlisi i les conclusions de l’espionatge sobre les seves activitats haurien de conduir a una demanda d’il·legalització davant del Tribunal Constitucional per almenys un dels tres òrgans habilitats per fer-ho –el Govern federal, la cambra baixa (Bundestag) o l’alta (Bundesrat)–. Però no es decideix ningú a demanar la prohibició d’un partit que, a escala nacional, ocupa la primera posició en intenció de vot, amb el 28%. O, en altres paraules, com es pot fer ara el que no es va fer el 2017, quan va entrar al Bundestag amb un 12,7% dels vots.

Els nivells de toxicitat de l’AfD han anat en ascens paral·lelament al seu auge electoral. Va irrompre com a força parlamentària aquell 2017, sis anys després de la seva fundació i impulsada pel vot de protesta contra el gairebé milió de refugiats que Alemanya va rebre en la crisi migratòria del 2015. A les generals següents va caure lleugerament fins al 10,4%. Però a les del 2025 es va enfilar fins al 20,8%. A escala regional el 2024 va assolir una gran fita, amb el 32% a Turíngia amb Björn Höcke, el seu líder més radical, que sosté que Alemanya seria un país preciós amb un 20% menys de població, una al·lusió al percentatge de ciutadans d’origen estranger.

Costa amunt per a Merz

Així, l’AfD es va enlairar a Turíngia, per primer cop, fins a nivells que a Alemanya remeten al tant per cent amb què Adolf Hitler va arribar al poder el 1933. En qüestió de mesos va derogar la seva democràcia i va posar els fonaments per a la dictadura del Tercer Reich. Després de Turíngia, dos länder més de l’est d’Alemanya també van situar l’AfD per sobre de la franja del 30%, Saxònia i Brandenburg.

"Que a Alemanya un partit de l’extrema dreta entri en un Govern tindria connotacions diferents de les d’altres països de la UE. Té a veure amb la nostra història. Farem tot el possible per evitar-ho", va assegurar el canceller Friedrich Merz en una extensa roda de premsa abans de la pausa estival.

Les eleccions de l’est d’Alemanya marcaran l’inici d’una tardor molt costeruda per a Merz i els seus socis socialdemòcrates, en tots dos casos sota mínims en la valoració ciutadana. La pregunta de quant resistirà el tallafoc comporta la de què passarà amb el rearmament impulsat per Merz, amb l’endeutament disparat per la despesa en defensa, si aquestes inversions immenses acaben gestionades per un Executiu en què estigui implicada l’AfD.

La qüestió no solament afecta la política nacional, sinó també l’europea. Merz i el president francès, Emmanuel Macron, miren de tancar acords de cooperació militar a contrarellotge davant la previsió d’una possible arribada de Le Pen a l’Elisi. Mantenir el tallafoc sobre l’AfD d’Alice Weidel i Tino Chrupalla, els dos copresidents del partit, però alhora defensar la vitalitat de l’eix París-Berlín, potser amb Le Pen, pot ser el pròxim gran malson per a l’Alemanya afeblida de Merz.