David Parcerisa, geòleg manresà, arran del cas del Nepal: "La societat i la classe política s'ha de formar en riscos geològics i escoltar els professionals"

Els desastres naturals amb conseqüències catastròfiques posen en evidència la falta d'informació o el desconeixement general que hi ha hagut històricament a l'hora de fer planificacions urbanístiques en determinats punts geogràfics. Un bon exemple és l'esllavissada gegantina a la regió fronterera entre el Tibet i el Nepal, que ja ha deixat un balanç provisional de 543 morts i més de 1.400 desapareguts. A més, la crisi climàtica incrementa la probabilitat de que es produeixin determinats fenòmens naturals que prèviament tenien un temps de recurrència molt elevat i que poden tenir impactes negatius a casa nostra, com les inundacions o els incendis forestals.

Una nova realitat que requereix, indubtablement, prendre decisions per mitigar els efectes d'aquests desastres naturals. Així ho sosté David Parcerisa, geòleg manresà i professor a la UPC Manresa, que fa una crida a la sensibilització de la societat i de la classe política: "hem de formar-nos en riscos geològics i escoltar els professionals de les ciències de la Terra quan es planifica el territori. No podem evitar tots els fenòmens naturals, però sí que podem aconseguir que ens afectin el menys possible".

En aquest sentit, apunta a una responsabilitat compartida entre científics, administracions i societat que pugui preveure els fenòmens naturals adversos. "Una construcció pot semblar perfectament segura durant dècades i, de sobre, trobar-se exposada a un desastre extraordinari", alerta. Exposa el cas conegut del càmping de Biescas, al Pirineu aragonès, que va patir les conseqüències d'una riuada inesperada arran d'unes pluges torrencials l'any 1996. "Un flux d'aigua, fang i roques es va canalitzar per una vall, i quan aquesta vall va desembocar en una zona més plana on hi havia el càmping, tota aquella massa es va expandir sobtadament i va provocar una tragèdia", explica.

Riuada del Nepal

El tràgic episodi de Biescas té algunes característiques similars als del Nepal, però aquest últim amb una magnitud molt més colossal i amb les glaceres com a actor destacat. Malgrat haver-hi diverses hipòtesis en joc, Parcerisa assenyala que el desencadenant inicial "va ser una enorme esllavissada que es va produir a prop de Langtang Lirung, en una zona d'alta muntanya i glaceres, a uns 5.200 metres d'altitud". Inicialment, també hi va haver informacions contradictòries sobre si un terratrèmol havia provocat l'esllavissada. Finalment, però, els registres sísmics disponibles "semblen indicar que es va produir primer l'esllavissada i aquesta va generar el senyal sísmic".

"Els experts consideren que molt probablement no es tractava únicament d'una massa de gel procedent de la glacera, sinó que podria haver afectat una massa molt més gran de substrat rocós de la muntanya", assenyala el geòleg. "Aquesta massa de roca i gel va començar a baixar i es va transformar en una colada de detritus, és a dir, una enorme massa d'aigua, fang, gel, sediments i blocs de roca que circula per una vall a una velocitat molt elevada", precisa.

El que encara està per determinar és com es va formar la colada de detritus. "La primera hipòtesi és que l'esllavissada hauria provocat un taponament de la vall, creant una presa natural. L'aigua s'hauria anat acumulant darrere d'aquesta barrera fins que la presa hauria acabat cedint", descriu, per una banda. "La segona és diferent. Segons alguns científics, el mateix despreniment hauria provocat la fusió de gel i hauria incorporat aigua al material mobilitzat, generant directament la colada", conclou, per l'altra.

El permafrost

Però per què ha fet tant mal? Parcerisa argumenta que la zona de muntanya de l'Himàlaia és "molt elevada, amb valls estretes, profundes i fortament canalitzades, amb pendents molt pronunciats. Això fa que el flux de material pugui arribar als 100 km/h", subratlla.

Una circumstància que s'ha agreujat perquè en aquestes valls, diu Parcerisa, hi ha "poblacions senceres, infraestructures viàries, turistes i altres elements exposats". De fet, l'esllavissada ha fet miques desenes de quilòmetres d'una autopista.

Si aquest fenomen en concret pot haver estat motivat pels efectes del canvi climàtic és una incògnita, però Parcerisa té clar que, com exposen els experts, aquests successos siguin més freqüents perquè s'està degradant el permafrost, que són "capes de subsol que fins ara romanien congelades de forma permanent durant tot l’any. El gel que hi ha dins de les fractures de les roques pot actuar com una mena de ciment natural que contribueix a mantenir cohesionades les masses roqueses", descriu. Amb l'augment de temperatures, quan es fon el gel, "aquesta funció de ciment es perd i el substrat por quedar desestabilitzat", assegura.

En tot cas, un fenomen com aquest és molt poc probable a Catalunya i els Pirineus. "No tenim glaceres comparables a les de l'Himàlaia", però alhora avisa: "hem d'anar en compte amb els episodis de precipitació molt intensa perquè hi ha valls estretes".

On sí que es poden produir fenòmens semblants és als Alps. "Hi ha muntanyes on una part de la massa rocosa es troba en procés d'inestabilització", comenta. Per això, "hi ha científics que monotoritzen de manera constant determinades glaceres. La vigilància és una eina fonamental per detectar canvis en aquests corredors de risc i, quan sigui possible, activar sistemes d'alerta", avisa

Defugir dels interessos econòmics

A casa nostra, Parcerisa destaca positivament que "s'ha avançat molt en la identificació i delimitació de les zones inundables. "Quan es planifica una construcció, cal tenir en compte aquests mapes i riscos". I tot i que ja no es puguin enderrocar les àrees urbanitzades exposades a un determinat risc, sí que "a partir d'ara les decisions urbanístiques es prenguin tenint en compte els riscos naturals" . Ara bé, alerta el poder polític sobre els interessos econòmics, els quals no es poden sobreposar al risc geològic i ambiental a llarg termini.

Finalment, el professor de la UPC recomana aprendre del cas de la DANA al País Valencià, en què "es van minimitzar els riscos o no es va tenir prou en compte les evidències científiques", sentencia.