Garantia de seguretat

La invasió russa d’Ucraïna a l’est i les amenaces dels EUA a Groenlàndia i Islàndia a l’Atlàntic Nord han donat un nou atractiu a la pertinença a la Unió Europea (UE), en què els països que aspiren a formar part del bloc no veuen només un atractiu econòmic sinó sobretot una garantia de seguretat, en un context geopolític cada vegada més impredictible.

Quan els islandesos acudeixin demà a les urnes per decidir si el seu país ha de reobrir les negociacions d’adhesió amb la UE, no serà determinant la promesa d’una prosperitat econòmica, sinó el paraigua de seguretat que el bloc ofereix. Tretze anys després de congelar les converses, Reykjavík veu en la pertinença a la Unió una manera de protegir la seva sobirania davant l’amenaça de Washington.

Aspiració d’Ucraïna

Aquesta lectura no és nova. Des de l’inici de la guerra a Ucraïna, Kíiv considera la seva entrada a la UE no ja com una aspiració lògica sinó com una garantia de seguretat necessària davant l’amenaça de Rússia, fins i tot en un escenari de pau. El mateix passa amb altres països de l’esfera d’influència del Kremlin com Moldàvia. La política d’ampliació ha tingut sempre un important component geopolític. De fet, la UE entén l’adhesió com una extensió de la seva influència sobre els seus veïns. Però en el passat, la motivació per entrar al bloc era sobretot econòmica. Que Islàndia, una economia de mercat integrada a Schengen, que és també membre de l’OTAN, es plantegi entrar al bloc dona una idea del pes de la qüestió de seguretat en aquest moment.

"Avui, l’ampliació forma part de l’esforç més ampli per garantir l’estabilitat i la seguretat a llarg termini del nostre continent", reconeix la comissària d’ampliació, Marta Kos, a EL PERIÓDICO. Per Kos, això és un reflex que el bloc és cada vegada més atractiu en un món en constant canvi i que "l’ampliació està reprenent el seu paper com a estabilitzador geopolític d’Europa", va subratllar en un discurs dimarts a Croàcia, l’últim país a entrar al bloc. "En un món on ens enfrontem a pressions des d’Orient i Occident, on les velles aliances s’esvaeixen i en sorgeixen altres de noves, on les dependències s’instrumentalitzen i on patim atacs directes contra la nostra democràcia i la nostra forma de vida, enfortir-nos junts és el nostre actiu més actiu", va afegir l’eslovena.

"La invasió russa d’Ucraïna va transformar el procés d’ampliació, que va deixar de ser una simple expansió de la UE i del mercat únic europeu per convertir-se en un procés geopolític, al dotar-lo d’una clara dimensió de seguretat", explica a aquest diari Nina Vujanovic, analista del think tank Bruegel. El procés d’adhesió, pràcticament paralitzat des del 2013, es va reactivar amb la guerra. "Per a un país com Ucraïna, ingressar la UE i les seves estructures i institucions significa estabilitat i seguretat a llarg termini", afegeix.

El cas d’Islàndia, malgrat no enfrontar-se a un conflicte actiu, no és menys evident. "Sabem que això [la renovada aspiració] ha sigut provocat principalment per les afirmacions de [el president dels EUA, Donald] Trump sobre l’Àrtic", assegura a aquest mitjà Tinatin Akhvlediani, que dirigeix el departament d’ampliació del Centre Europeu d’Estudis Polítics (CEPS).

Amb Trump amenaçant de prendre el control de Groenlàndia, que en alguna ocasió ha confós amb Islàndia, la seguretat s’ha convertit en un aspecte fonamental. Tant Islàndia com Groenlàndia, que es troben actualment sota control de Dinamarca, són membres de l’OTAN. Reykjavík veuria en la pertinença a la UE una garantia de seguretat que seria favorable per a la seva sobirania.

Per primera vegada en dècades, l’ampliació no és cap a l’est o els Balcans sinó cap al nord. El cas d’Islàndia podria ser determinant per al futur del bloc. "És un cas especial" perquè posa de manifest no només que els països pobres i en conflictes actius veuen l’atractiu de pertànyer a la UE, sinó també "economies pròsperes, democràcies estables que ja formen part del mercat únic", opina Akhvlediani.