La trampa del poder a Roma

A poc més d’un any que acabi formalment la legislatura a Itàlia i el país comenci a mirar de cara cap a les eleccions generals del 2027, la política a Roma desprèn una estranya sensació de rutina. Històric laboratori d’Europa on s’assagen abans que enlloc les mutacions del poder, Itàlia viu avui sota una paradoxa assimilada. Giorgia Meloni, líder de Germans d’Itàlia (partit hereu del postfeixista Moviment Social Italià), va arribar al Govern fa ara gairebé quatre anys i avui s’ha institucionalitzat, ja no és percebuda com una amenaça per a Europa i, gràcies a les seves tàctiques de pragmatisme estratègic, molts italians no només l’han assimilat, sinó que –almenys, fins ara– el seu poder ha comptat amb una sòlida base.

Malgrat aquesta aparent estabilitat al palau Chigi, el flanc més dur de la dreta s’ha tornat també un terreny convulsiu. Qui ha jugat a avançar Meloni per la dreta a Itàlia en aquests anys ha sigut Matteo Salvini. El líder de la Lliga, sufocat per l’hegemonia de la seva sòcia de Govern, ha intentat dia rere dia marcar perfil amb un discurs més radical. Recentment ho ha demostrat erigint-se en estendard de la causa d’un joier condemnat per matar a trets dos assaltants que fugien després d’un robatori. I ho ha tornat a escenificar amb les seves últimes declaracions: castigar la negligència educativa dels pares i imputar responsabilitat penal a menors a partir dels 14 anys, una maniobra rebuda amb serioses objeccions de constitucionalitat pels juristes.

La sorpresa potser és que aquesta carrera pel cop d’efecte dona de moment un resultat, com a mínim, incert. I la raó –més enllà de l’inevitable desgast natural que pateixen les coalicions quan assumeixen la gestió d’un Govern– té un nom propi: el general Roberto Vannacci, figura mediàtica i populista que ha aconseguit capitalitzar el malestar de l’electorat ultrasobiranista.

Una de les últimes enquestes elaborades per YouTrend/Agi retrata avui un equilibri pràcticament estàtic entre dos blocs: la coalició de dretes liderada per Meloni i l’anomenat Camp llarg de l’oposició, sorgit de l’aliança entre el Partit Democràtic i el Moviment 5 Estrelles. Segons aquestes dades, el bàndol de centreesquerra cotitza en l’actualitat un 44%, mentre que la coalició de dreta se situa en el 41%.

Amb això, els analistes insisteixen que tot pot canviar, però l’autèntica novetat rau en una altra dada: l’entorn del 7% que assoleix Futur Nacional, la formació política articulada entorn de Vannacci, que acaba de néixer i ja supera folgadament els partits moderats del centrisme. És aquesta la raó per la qual, segons el sociòleg i politòleg Ilvo Diamanti (Demos & Pi), Vannacci li està fent un mal favor a la coalició de dretes. "Resta recolzaments de manera directa a la mateixa majoria de govern", funcionant com un imant per a l’electorat ultrasoberanista, segons ha explicat Diamanti.

Discursos més extremistes

Per això també, els observadors donen per segur que els líders de la dreta apujaran els decibels dels seus discursos més extremistes en l’època preelectoral. El seu objectiu: fidelitzar els seus en la carrera cap a les urnes. La incògnita és fins on arribarà aquesta empenta en un país on el mateix partit de la primera ministra ha hagut de contenir-se per governar. Com analitza el politòleg Piero Ignazi, "el partit de Meloni alterna encara els accents tribunicis del passat amb la bon ton institucional", obligat a acatar els marcs republicans per mantenir el poder. Una lectura que complementa el politòleg Lorenzo Castellani, a l’assenyalar que després de la prova del poder Meloni ha governat brindant alhora "estabilitat i prudència", imposada per la mateixa inèrcia de l’Estat de dret i la burocràcia italiana en vista de les temptacions de radicalització.

Els experts insisteixen, en aquesta línia, que seria un error interpretar l’actual jerarquia política com un xec en blanc sense barreres de contenció. El motiu: Itàlia conserva un esquelet constitucional i institucional que ha demostrat capacitat de reacció quan s’han estirat massa els fils del joc democràtic. Ja ha passat. Quan al mapa europeu van despuntar derives violentes –com el fenomen del grec Alba Daurada–, el poder judicial i les institucions italianes van mostrar on acabava la tolerància de l’Estat. Les aventures neofeixistes de tall explícit van ensopegar així fins a caure en el fracàs.