Atònits

Mentre cremaven les muntanyes i Ceuta afrontava una invasió en tota regla, Espanya entrava a l’agost, mantenint l’inmovible descans estival, instal·lada en un clima de suspensió de la realitat, agreujat per un govern acèfal i una opinió pública estupefacta per l’espectacle d’abandonament de les responsabilitats.

Van arribar explicacions, acusacions, compareixences i versions contradictòries. Primer passen les coses. Després intentem comprendre-les. Quan arriben les disquisicions, ja estem ocupats amb l’emergència següent.

Incendis, immigració, baralla parlamentària, corrupció. Cada problema es pot discutir per separat. Però el ciutadà no ho viu per separat. Ho rep tot alhora.

Ceuta és l’esdeveniment més desconcertant de l’estiu: en vint quilòmetres quadrats s’han concentrat sobirania, frontera, seguretat, immigració i drets humans. Milers havien de ser atesos; els menors, protegits; els residents, emparats per serveis que no podien aturar-se. Els jutjats van arribar a registrar dues-centes denúncies diàries mentre que els reforços no s’hi incorporarien fins al setembre. L’Estat arriba tard.

Els incendis deixen la mateixa vulnerabilitat. Fins al 17 d’agost havien afectat 254.730 hectàrees i provocat 42 grans focs. Espanya coneix el risc, però cada any sembla descobrir-ho. De les 404 preguntes orals formulades al Govern al Congrés des del setembre del 2025, només una va guardar relació amb els incendis. Les emergències duren el que les seves imatges a la televisió.

Frontera, foc, corrupció, incertesa. Ceuta qüestiona la seguretat territorial; els incendis, la capacitat de protegir-la; els sumaris, la confiança en el poder. I queda flotant, sense resposta, una pregunta: ¿qui té el control?

El desconcert ha pujat un esglaó. Espanya discuteix línies vermelles que semblaven fora de qüestió: Constitució i forma d’Estat: model territorial i amnistia; independència judicial i separació de poders. S’hi afegeix la confiança electoral, que també ha entrat en el debat públic.

No totes les sospites tenen proves ni totes les acusacions mereixen crèdit. Però la democràcia també s’erosiona quan la sospita substitueix la prova.

Els espanyols no qüestionen la democràcia, però dubten que les institucions estiguin a l’altura. Vuit de cada 10 la consideren el millor sistema, mentre amb prou feines dos es declaren satisfets. La legitimitat de principi resisteix mentre la pràctica es deteriora. Una majoria tampoc confia que la justícia tracti tots per igual. Símptomes de país atònit.

¿Pot conservar la seva autoritat una democràcia amb ciutadans que garanteixen les seves regles? A aquesta crisi s’hi afegeix la degradació de la responsabilitat pública. Un ministre no pot amagar-se darrere d’una frase. No és un comentarista: té poder, firma, decideix, ordena, nomena, regula, distribueix recursos i respon davant del Parlament i els ciutadans.

Qui coneix la seva matèria pot advertir, resistir i dir que no. Pot deure lleialtat al president; no la renúncia al seu criteri. El problema comença quan el coneixement tècnic incomoda el Govern. Els que no en saben causen el problema; els que sí, callen per no convertir-se ells mateixos en problema. Llavors l’error es fa mètode i la conveniència substitueix el criteri.

La sanitat posa l’erosió a l’altura del cos, del temps i de la por. Una escridassada parlamentària s’apaga amb el televisor; una operació que no arriba entra en la vida. El sistema suscita orgull però costa accedir-hi.

¿Qui decideix?

Aquí és on es troben les preguntes: Ceuta, ¿qui controla la frontera? Sanitat, ¿qui garanteix l’assistència? Incendis, ¿qui els prevé? Justícia, ¿qui respon? Govern, ¿qui decideix? I el ciutadà, ¿qui em protegeix quan el sistema falla?

No estem atònits només davant els fets, sinó davant els que havien d’impedir-los, corregir-los i explicar-los. L’erosió comença quan un ministre no sap; quan sap i calla; quan s’equivoca i no rectifica; quan el Parlament pregunta i la resposta es converteix en tràmit; quan l’oposició exagera fins a fer irrellevant la denúncia. La responsabilitat pública comença on acaba l’explicació. El problema no és que passin coses greus, sinó que cada vegada resulti més difícil trobar qui respon. L’estupor és la reacció de qui espera que les coses tinguin sentit. Un ciutadà indignat creu que algú les pot arreglar; un atònit espera una explicació. El veritablement perillós arriba quan, després de massa explicacions sense conseqüències, deixa d’esperar les dues coses.