Josep Bou: «Pablo Casado em va fer promeses si m’afiliava al PP i li vaig dir que amb mi s’equivocava»

L’adeu d’Alberto Fernández Díaz de l’Ajuntament de Barcelona el 2019 va deixar el PP al caire de l’abisme municipal. Les enquestes auguraven la seva desaparició del consistori i no hi havia candidat. Amb Catalunya encara immersa en el clima del procés, Pablo Casado, llavors líder del PP nacional, es va treure un as de la màniga i va apostar per Josep Bou, president d’Empresaris de Catalunya, fabricant de pa i rostre habitual del constitucionalisme davant l’independentisme.

«Vaig entrar a l’Ajuntament perquè Casado m’ho va demanar. Al principi no em va convèncer; em vaig convèncer sol. Em preocupava el que pogués passar a Catalunya. Si el PP desapareixia de Barcelona, el següent era [desaparèixer] del Parlament», recorda Josep Bou (Vic, 1955) en conversa amb EL PERIÓDICO des del despatx de la seva empresa de brioixeria, Pansbou, a Montcada i Reixac. Bou parla de política com algú que encara se sent més empresari que expolític: un home de negocis més acostumat a la fàbrica que a l’argumentari del partit. Potser per això va encaixar tan poc –i tan bé alhora– al PP.

Just sota l’oficina, les màquines escupen barres de pa a velocitat industrial. Se’n produeixen 94 per minut; unes 39.000 cada set hores. Una xifra molt semblant al nombre de vots que va obtenir en les seves primeres –i úniques– eleccions municipals a què es va presentar. Va vorejar l’abisme: va obtenir 37.000 paperetes, un 5,01 %quan el mínim per entrar al consistori és el 5%. «La política municipal és molt fatigant, no te l’acabes, però, probablement, és la més bonica de totes perquè parles amb la gent directament i veus els seus problemes», comenta, convençut que va prendre la decisió correcta. També considera que va encertar quan, quatre anys després, va rebutjar tornar a presentar-se.

La primera decisió, explica, no la va prendre sol. La segona, sí. Abans d’acceptar la proposta de Casado va anar a «demanar permís» als seus treballadors i després a la seva dona. «Si em doneu autorització, ho faré. Si no, em quedo amb vosaltres», li va dir Bou als seus empleats. L’empresari va abandonar el despatx uns minuts i, al tornar, es va trobar amb una bandera d’Espanya hissada. «Allò era un sí», puntualitza. La seva dona també es va sumar a la causa. A casa i a la fàbrica, Bou tenia majoria absoluta.

La política municipal és molt fatigant, no te l’acabes, però probablement és la més bonica de totes perquè parles amb la gent directament i veus els seus problemes

Recorda el seu pas per la política com una de les experiències més intenses de la seva vida. «Van ser quatre anys, però és com si n’hagués viscut vint. El treball era molt intens i aquells anys també», explica. Entre 2019 i 2023, Ada Colau va completar el seu últim mandat, Jaume Collboni li va arrabassar la vara de comandament el 2023, va esclatar una pandèmia i encara van colar els últims serrells del procés, amb les manifestacions en resposta a la sentència de l’1-O la tardor del 2019.

Bou defensa que va fer una oposició «constructiva», malgrat comptar només amb dos regidors i tenir davant un govern d’un color «radicalment oposat» al seu. «Colau em tractava com si fos una espècie d’animal feixista», comenta l’exedil, que reivindica haver mantingut una bona relació amb representants de tots els colors polítics perquè, assegura, sempre va posar per davant el tracte humà a les sigles. En aquest mapa d’afectes inesperats situa el socialista Albert Batlle, de qui parla meravelles: «El regidor més professional de tots; molta gestió i poca política».

Un independent al consistori

En aquelles eleccions del 2019, Bou va funcionar millor del que esperava ell mateix, el partit que representava i els seus adversaris. No es va afiliar al PP llavors, ni després. Es va presentar com un independent que lluitava contra els «separatistes», no li agrada anomenar-los «independentistes», diu que és una paraula massa «bonica». Al crit de «¡Visca Espanya i visca el Rei!», va reivindicar els seus «22 cognoms catalans», va defensar una alternativa de dretes no sobiranista i va enrojolar més d’un a primera fila en la seva presentació de la candidatura. Inclòs Casado. Però va funcionar: va aconseguir salvar el PP de la desaparició amb dos regidors. Óscar Ramírez i ell van formar una dupla que mai es va caracteritzar, precisament, per la seva unitat. En diverses ocasions, explica Bou, votaven diferent i mai van arribar a tenir una cosa semblant a una amistat.

Ser un independent que no es va casar amb les sigles no va ser fàcil. «Des de l’endemà de les eleccions sabia que no m’estimaven allà», diu, amb referència al PP català, al qual no va tenir objeccions a criticar obertament durant la seva etapa a l’Ajuntament. Sempre va comptar, no obstant, amb el suport de Génova, cosa que li va permetre completar el mandat malgrat les dificultats. «A Madrid sempre em van recolzar. Casado es va portar molt bé amb mi. En canvi, a Catalunya hi havia gent que es pensava que els volia treure el lloc», assegura sense objeccions.

Potser per aquesta incomoditat interna va rebre diversos consells per entrar formalment en el partit. «Em van aconsellar que m’afiliés i [Casado] em va prometre moltes coses que no diré, però li vaig dir que amb mi s’equivocava», relata. No volia entrar en la dinàmica orgànica dels partits, perquè entenia que només podia imposar el seu criteri si es mantenia al marge. «A mi no em podien dir res perquè no et poden fer fora d’un lloc on no hi ets; teniadebilitat al meu partit, però força per fer el que el meu criteri em deia», presumeix.

¿Per què va seguir malgrat les pressions? Per la gent. «Després de les eleccions em va parar un home pel carrer, em va agafar la mà, em va fer un petó i em va dir: ‘No ens deixi, confiem en vostè, l’hem votat’», relata Bou, emocionat, amb els ulls plorosos. L’episodi el va commoure i li va donar forces per mantenir el seu escó. «Vaig tenir 37.000 vots. Hi havia més gent que m’havia votat que gent que no m’estimava dins del partit», diu a tall de reflexió.

Li va costar anar-se’n perquè la política municipal el «va enamorar», però ho va fer, quan Casado ja havia saltat del partit després d’una crisi interna. També va prendre la decisió, diu, com a mecanisme de regeneració democràtica. Diverses fotos adornen el seu despatx, la majoria del seu pas per la política. Una mostra la presa de possessió de Colau amb els líders dels partits. «La majoria ja no hi són, i això és bo, és sa. Agafar-se a una cadira és dolent», assenyala. A la fotografia apareixen l’exalcaldessa (Barcelona en Comú), Collboni (PSC), Ernest Maragall (ERC), Quim Forn (Junts), Manuel Valls i el mateix Bou, entre d’altres. Guarda bon record de tots ells. Paradoxalment, va acabar forjant més amistats fora de la formació que representava que dins.

Doble paracaigudista

«Ser paracaigudista és molt complicat», comenta. Ho diu amb doble sentit. En política ho va ser: va aterrar al consistori barceloní sense militar en el PP, sense experiència institucional i amb bona part del partit mirant-lo de reüll. Però també ho va ser en sentit literal. Bou va formar part de la Brigada Paracaigudista, tot i que mai va arribar a anar a la missió del Sàhara, per a la qual es va preparar. Va ser una etapa que, assegura, el va fer més fort i li va inculcar una disciplina que després li va ser útil en la vida empresarial i municipal, tot i que sempre havia volgut ser capellà o bomber. El seu vídeo pujat a una bastida per apagar un foc a prop de la seu del PPC, pocs dies abans de les eleccions, confirma que tenia fusta per a això.

Va acabar sent empresari i polític. Ara mira la política des de fora. No es veu tornant a l’Ajuntament perquè no s’imagina deixant la seva empresa, a la qual dedica els set dies de la setmana i, segons diu, tota la seva vida. Explica que no se n’ha anat de vacances des que va sortir del consistori, que ha emprès diverses ampliacions a la fàbrica i que és feliç amb la seva feina. La política li va donar quatre anys que van valer per vint; la brioixeria, en canvi, encara el fa llevar-se quan encara és fosc, li dona despatx i una rutina que no està disposat a abandonar.