Quan Cuba va poder ser un estat de la I República

"S’ha perdut Cuba, s’han perdut altres possessions d’ultramar; els desastres han arribat fins on no podia imaginar ningú", va admetre Práxedes Mateo Sagasta el 22 de febrer de 1899 al Congrés. El llavors president del Govern va posar paraules al que acabaria coneixent-se com el desastre del 98: Cuba, Puerto Rico, les Filipines i l’illa de Guam havien deixat de ser espanyoles. Aquest és el final d’aquesta història. Però de vegades saber el desenllaç obliga a preguntar-se com s’hi va arribar. Sobretot quan, tot just 25 anys abans, Cuba i Puerto Rico havien estat a punt de convertir-se en estats de la I República espanyola, al mateix nivell que Catalunya, les Balears o l’Andalusia Alta.

Tot va començar en un calorós dia de juliol de 1873, acabada d’estrenar la primera experiència republicana d’Espanya. Emilio Castelar es va entregar llavors a la redacció del nou projecte de Constitució. Durant les setmanes anteriors, una comissió de 25 diputats, cadascun del seu pare i de la seva mare, havia mirat de posar-se d’acord. Les negociacions van ser laborioses i Francesc Pi i Margall, president de la República, va acabar apressant Castelar una mica. S’explica que aquest va redactar el projecte en tot just 24 hores.

El resultat van ser 117 articles, presentats al Congrés el 17 de juliol. Aquell text, cridat a convertir-se en la cinquena Constitució d’Espanya, arribava precedit per uns paràgrafs que donaven compte de la dificultat d’una empresa així. "En la divisió territorial hem trobat grans dificultats", admetien els 17 signants, aliens al fet que aquella qüestió continuaria –i continua– sent un dels maldecaps del país. Això sí, creien haver arribat "a un arranjament prudentíssim en la qüestió".

La solució, recollida al primer article, deia així: "Componen la Nació espanyola els Estats de l’Andalusia Alta, Andalusia Baixa, Aragó, Astúries, les Balears, les Canàries, Castella la Nova, Castella la Vella, Catalunya, Cuba, Extremadura, Galícia, Múrcia, Navarra, Puerto Rico, València, les Regions Basques". Disset Estats formarien així la República d’Espanya, amb "completa autonomia economicoadministrativa" i "tota l’autonomia política compatible amb l’existència de la Nació".

Cuba i Puerto Rico quedaven integrats en el disseny federal en peu d’igualtat amb els altres estats. El projecte tampoc s’oblidava de les Filipines, Fernando Poo, Annobón i Corisco– totes tres al golf de Guinea– ni dels establiments espanyols de l’Àfrica. Tots, "a mesura dels seus progressos", també es podrien anar convertint en estats. Els mateixos redactors coneixien el risc. "Fundar una República, i una República federal sobre sòl sembrat de tantes ruïnes de l’antiga monarquia sempre és una cosa arriscada i difícil", advertien. El pronòstic va quedar curt.

Problemes més urgents

Un mes després, sota el sol de l’agost, els diputats van començar a debatre el projecte al Congrés. La discussió va durar quatre dies, de l’11 al 14. Llavors, la República travessava una crisi molt més urgent. Un mes abans havia esclatat la revolució cantonal, impulsada pels republicans federals "intransigents", que reclamaven un canvi immediat i no volien esperar que les Corts aprovessin una Constitució.

Amb aquest panorama, va ser el mateix Castelar, autor del projecte, qui va posar fre a la discussió. El 20 d’agost va llançar des de la tribuna una pregunta que resumia la situació: "¿Ens hem d’entretenir a discutir una Constitució, quan amb prou feines sabem si demà conservarem la llibertat que hi ha en les nostres ànimes, ni la terra que tenim sota les plantes? [...] Mentre discutim aquí sobre llibertat i sobre federació, es mor la llibertat i es mor la Pàtria". Un mes després, el projecte va quedar definitivament aparcat.

I amb el projecte es va esvair aquella possibilitat d’integrar Cuba i Puerto Rico com a estats d’una república federal espanyola. El temps va continuar avançant cap al desastre del 98. Hi va haver crides a concedir una autonomia més àmplia a Cuba o Puerto Rico per contenir les ànsies independentistes, però no es van arribar a materialitzar mai. Les polítiques més federalistes no es van tornar a posar sobre la taula fins que la guerra d’independència a l’illa caribenya ja estava en marxa.

El desenllaç va arribar el 1898. Espanya va perdre Cuba, Puerto Rico i les Filipines al final d’una breu guerra contra els Estats Units que va posar fi, de manera abrupta, a les últimes restes del seu gran imperi ultramarí. Un imperi en què vint-i-cinc anys abans Cuba i les Filipines gairebé van ser estats, però això no va passar mai.