El PP troba en la crisi de Ceuta la gran carta final contra Sánchez

El Partit Popular, com tota força que lidera l’oposició en un determinat moment, treballa durant tota una legislatura, com la que aquest curs polític toca a la seva fi, per enderrocar democràticament el Govern, buscant les seves debilitats. I en la crisi de Ceuta desencadenada aquest estiu, de manera completament imprevista, ha cregut trobar-ne la més gran.

Aquesta setmana, quan arrenqui el curs polític més decisiu dels últims anys –en el qual se celebraran les eleccions generals encara sense data i les municipals i autonòmiques del maig–, Alberto Núñez Feijóo posarà tota la carn la graella en aquesta matèria, singularment en el ple de dijous vinent, on Sánchez compareixerà per primera vegada després de la seva intervenció a Ceuta en els primers dies de la crisi, si bé tres dies abans, avui, es pronunciarà en una entrevista a la cadena SER. I la vigília del debat el líder popular estarà en la concentració davant l’ajuntament de Madrid en defensa de l’espanyolitat de Ceuta, una acció que de manera simultània tindrà lloc en tots els consistoris d’Espanya, després d’una convocatòria realitzada pel PP a través de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP) que ha despertat les crítiques de l’esquerra, per considerar que s’instrumentalitza l’organisme.

Des que el novembre del 2023 Sánchez va aconseguir tirar endavant la seva investidura, gràcies al recolzament dels seus socis de l’anterior mandat, al qual va poder incorporar en aquesta ocasió Junts, aquests punts febles en l’acció governamental detectats per Feijóo han anat canviant. Així doncs, la llei d’amnistia pactada amb els independentistes a canvi d’aquest recolzament va ser la primera d’aquestes fites, i contra la qual més agressivament va actuar el PP, incloent diverses mobilitzacions de carrer.

Però de seguida, el mateix any 2024 en què es va aprovar la norma que concedia l’oblit penal als capitostos del procés, i gairebé alhora, va aparèixer un altre element sobre el qual consolidar la tasca de desgast a l’Executiu: la corrupció. Al principi amb la primera batuda de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil, en la qual van ser arrestats el comissionista Víctor de Aldama i Koldo García, l’estret col·laborador de l’exministre José Luis Ábalos, aquests dos últims ara a la presó després d’una dura condemna del Tribunal Suprem coneguda aquest mateix any. Després amb les investigacions obertes a Begoña Gómez, la dona del president, i al germà d’aquest, David Sánchez, ja condemnat.

El 2025 el cataclisme polític que va suposar l’informe de l’UCO sobre Santos Cerdán, que llavors era el totpoderós secretari d’Organització del PSOE, va portar el PP de nou al carrer, en concentracions on per primera vegada els conservadors van utilitzar el polèmic terme "màfia" per referir-se al Govern de coalició entre el PSOE i Sumar. Aquest 2026 l’accident ferroviari d’Adamuz i els nous episodis que van posar de manifest els problemes endèmics a Rodalies van portar Feijóo a esgrimir un altre argument contra el Govern, el del deteriorament de les infraestructures.

Segons han explicat diverses fonts del PP des de l’allau migratòria que es va viure els últims dies de juliol a la ciutat autònoma, i partint que consideren molt greus totes les circumstàncies anteriors aquesta crisi suposa un salt qualitatiu, també en les seves conseqüències polítiques.

Imatge d’inacció

El diagnòstic de Génova és que Sánchez ha perdut el pols per la imatge d’inacció donada aquest estiu, amb els coneguts episodis del president recomanant cançons i llibres a les xarxes socials mentre a Ceuta començava una situació de col·lapse que un mes després es fa cada vegada més insostenible.

També per la tardança a designar algú al capdavant, cosa que ha recaigut finalment en el ministre de Política Territorial, Ángel Víctor Torres; igualment per la guerra oberta a compte del paper del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) entre els ministres d’Interior i de Defensa, Fernando Grande-Marlaska i Margarita Robles, respectivament, i finalment, pels equilibris retòrics de l’Executiu (potser amb l’única excepció de Robles) a l’assenyalar i exigir responsabilitats al Marroc. Les crítiques al Govern són gairebé unànimes entre tots els grups polítics, des de la dreta fins a l’esquerra, inclosos els nacionalistes.

En les anàlisis dels populars, i en termes de crisi d’Estat, hi ha pocs precedents, i potser el més pròxim en el temps –amb permís de l’anterior allau migratòria del 2021, de bastanta menor envergadura – seria la crisi a Catalunya de la qual l’any que ve es complirà una dècada. Tot i que això ja no ho diuen els populars, després d’aquella crisi Mariano Rajoy amb prou feines va estar uns mesos a la Moncloa, fins a la moció de censura del 2018.

Subscriu-te per seguir llegint