Els perills del pèndol

A finals dels anys 90, els Estats Units eren la terra promesa per a la recerca. A la recta final del seu mandat, Bill Clinton estava complint la promesa de doblar el pressupost estatal d’investigació. Això, sumat a la facilitat per aconseguir visats de treball, va fer que molts hi emigréssim sense pensar-nos-ho dos cops. El país es va convertir en el principal pol d’atracció de talent científic del món.

L’arribada al poder de George Bush el 2001 va estroncar el flux. La ciència va deixar de ser una prioritat i les fronteres es van tornar menys permeables, mentre que l’estat començava a marcar l’agenda de recerca tallant el finançament de línies que no considerava prioritàries, sovint per qüestions merament ideològiques. Els efectes d’aquest canvi de política es van començar a notar a poc a poc, i molts vam acabar marxant cap a Àsia o Europa.

Però ni tan sols els anys més foscos del mandat de Bush Jr. es poden comparar amb el pogrom que ha organitzat Donald Trump en el seu retorn a la Casa Blanca. La fixació per combatre tot el que li sembla massa intel·lectual l’ha portat a retallades mai vistes dels pressupostos de recerca, d’entre un 20 i un 50%, de moment (les previsions són encara pitjor de cara al 2027). Així, els diners que s’estalvia a fer avançar el coneixement els pot invertir en guerres o en remodelacions il·legals d’edificis històrics. Però el que encara és pitjor és la interferència tan disruptiva en l’agenda dels centres de recerca, que ha portat el govern a marcar el que es pot o no es pot investigar en funció dels seus capricis i en contra del que diuen les dades o els qui saben més del tema. Aquest nivell de destrucció del teixit intel•lectual era inaudit fins ara en països democràtics.

Professió nòmada.

Els científics estem acostumats a moure’ns pel planeta en funció d’on bufa el vent. La nostra és una professió nòmada que segueix la crida dels diners, no per enriquir-nos, sinó per poder finançar el que realment ens agrada, que és generar coneixement. Un coneixement que, recordem-ho, és la clau del progrés i de la constant millora de la qualitat de vida dels humans. Sempre acabem anant cap on l’economia és més forta i els líders que la controlen són més visionaris. Considerada en aquest context, la crisi que viu els Estats Units no ens hauria de sorprendre ni d’alarmar, perquè és part del flux històric, un pèndol que sempre ha estat en moviment.

Ara bé, aquest cop el pèndol està oscil·lant massa cap a l’altra banda i costarà molt que torni a un lloc raonable. Que es recompensi la ignorància donant-li poder (per exemple, posant Kennedy com a secretari de Salut) és un perill no només per al país que l’ha de patir, si no per a tot el món, perquè es converteix en un antecedent a imitar. No se’n parla tant, però els científics argentins també estan considerant l’èxode massiu com a única possibilitat de supervivència. Com se segueixi popularitzant el que inventen ellos, acabarà no quedant ningú amb prou recursos per innovar.

Subscriu-te per seguir llegint