"Et paren pel carrer per anar al front"

Són històries de por, resiliència i incertesa, que molt probablement comparteixen amb el gruix de la població masculina de la Federació Russa en edat militar. Però sobretot, posen sobre la taula que, per a una part significativa dels ciutadans russos, les expectatives i els somnis han quedat truncats a causa d’una guerra iniciada pel president Vladímir Putin fa quatre anys i mig, i els ha abocat a una vida en mode supervivència. Tres joves russos, que o bé havien sigut cridats a files, o bé van desertar, o bé no volien arriscar-se a ser allistats per la força, parlen per a EL PERIÓDICO des d’un país estranger i expliquen com han aconseguit esquivar els riscos que implicava servir a l’Exèrcit. Els noms són ficticis per evitar-ne la identificació.

"Han amenaçat la meva mare"

L’Anatoli no va tenir sort. Havia acabat el servei militar obligatori el 2021, mesos abans de l’inici de la invasió d’Ucraïna, i dedueix que per aquesta raó a l’Exèrcit li va resultar molt interessant convocar-lo a la primera ocasió, durant la mobilització parcial decretada per Putin fa quatre anys. "Em van cridar a files la tardor del 2022, vaig passar una setmana al centre de reclutament i vaig decidir fugir", explica. Va abandonar el país per via aèria, després de viure un moment de tensió extrema al control de passaports d’un dels aeroports moscovites. "Crec que la funcionària [de fronteres] sabia que fugia, però al final em va deixar passar", continua.

Ara, instal·lat en un país que no té frontera terrestre amb Rússia, treballa com a tècnic especialista en una empresa de la qual no vol revelar el nom i, amb l’ajuda d’ONG de drets humans, espera poder arribar a un país de la UE els pròxims mesos, tot i no tindre passaport estranger. "El vaig demanar a l’ambaixada, vaig passar el procediment de certificació de nacionalitat i em van telefonar dient-me que me’l denegaven i que acudís a la legació perquè m’expliquessin el motiu; no hi vaig anar", rememora.

Com que es tracta d’una deserció, Anatoli ha sigut inclòs en una llista federal russa de cerca i captura, i seria arrestat en el cas de tornar al seu país. La pressió, això sí, s’ha traslladat a la seva família. Els seus pares han rebut diverses trucades telefòniques i, en una ocasió, fins i tot una visita de la policia militar. "No els han pressionat físicament, però sí emocionalment. A la meva mare li van arribar a dir que li podia passar alguna cosa inesperada".

"No volia anar a l’Exèrcit"

Més enllà de no voler col·laborar en la invasió d’un país estranger, la negativa de Serguéi a acudir a files es fonamenta en motivacions ideològiques, pacifistes i antimilitaristes. "Havia llegit les memòries de militars russos a Txetxènia i l’Afganistan" i entenia el tracte "vexatori" que rebien els soldats per part dels comandaments d’un Exèrcit que considera sense valors i amb nivells de corrupció molt elevats.

El Serguei va arribar al seu lloc de residència actual l’abril passat. Igual que l’Anatoli, va passar entre 20 o 30 minuts d’incertesa al control de passaports de l’aeroport de la seva ciutat abans que li permetessin embarcar a l’avió.

Tot i que no havia sigut mobilitzat mitjançant una carta oficial, coneixia casos de joves de la seva edat que havien sigut detinguts pel carrer i obligats a firmar un contracte d’allistament, una cosa que li va passar a un parent llunyà que viu a Saràtov. "A Rússia no tenim drets, i et poden amargar la vida de moltes maneres si no firmes, et poden posar en una situació en què no et pots negar".

La situació de Serguéi és extremament precària. Va entrar al país de destí com a turista, i no té permís de residència. No obstant, el va tranquil·litzar la intervenció a TVDozhd, la principal cadena de televisió russa independent, una entrevista amb un ministre local del país on viu que garantia que els fugitius i desertors no serien retornats a Rússia.

"Tenia por de matar"

Vitalii extrema les precaucions abans de parlar. Demana un anonimat total, i limitar possibles pistes respecte al seu lloc de residència actual o a circumstàncies personals que permetin identificar-lo.

I és que el seu cas difereix dels anteriors. Va decidir firmar un contracte com a voluntari per participar en la guerra perquè havien mobilitzat els seus germans, i no va voler deixar-los enrere, fins al punt d’arribar a trepitjar sòl ucraïnès. Ara, el seu temor principal és que el trobin i l’enviïn "de tornada a la zona de l’Operació Militar Especial", i amb aquestes paraules demostra que ha assumit del tot el llenguatge castrense de Rússia. Perquè el terme ‘Operació Militar Especial’ és l’eufemisme amb què es coneix en l’argot militar del Kremlin el conflicte d’Ucraïna per no donar la impressió que el país es troba en situació de guerra.

Va abandonar Rússia el febrer d’aquest any i, igual que en el cas d’Anatoli, s’ha dictat una ordre federal de cerca i captura contra ell. "La meva família ha sigut visitada per la policia militar". Vitalii ha tingut sort de poder escapar després d’haver passat una temporada a Ucraïna. Tal com explica a EL PERIÓDICO Alekséi Alshanski, exmilitar rus i investigador de l’organització independent ‘Conflict Intelligence Team’, una xarxa d’intel·ligència que monitoritza les activitats de l’Exèrcit rus, la deserció es complica moltíssim un cop el soldat ja ha trepitjat sòl ucraïnès. "Tot i que l’est d’Ucraïna és, segons la Constitució, part de Rússia, continua existint una frontera on es controlen amb severitat els moviments", explica. Un cop fora de la ‘zona especial’ militar, la fugida es fa més fàcil: "Rússia és un país molt gran, amb fronteres molt poroses", conclou.