Les mascotes són una part fonamental de la vida d’aquells qui en tenen. Fins i tot, algunes de les cares conegudes de les nostres comarques tenen algun animal de companyia, ja siguin gats, gossos o altres espècies, que formen part de la seva família. Des dels que passen dies lluny de casa i enyoren al seu animal, fins als que no poden separar-se’n mai. Alguns ens obren les portes de casa seva per descobrir-los.

Amors bestials

Mascotes, l’altra cara dels amants dels animals

Tenir animals ha sigut, des de l’edat de pedra, una part important de la humanitat. Gats, gosssos, cavalls, peixos o animals més exòtics han acompanyat les persones en funció de l’època i l’espai. I avui en dia, molta gent pot dir que, quan arribi a casa, es trobarà un animal de companyia esperant-lo. A més, ara a l’estiu és quan les mascotes prenen un paper més important, ja que la gent passa més temps a casa i, per tant, pot jugar amb un animal de companyia.

També són una part essencial de la vida d’algunes de les persones més destacades de les nostres comarques. No tothom té mascotes, però els que les tenen se les estimen i les cuiden com una part més de la seva família. Molts d’ells, ja sigui per la feina convencional o bé pels diferents viatges laborals, poden ser poc a casa, però tots fan el possible per poder passar el màxim de temps amb els seus animals preferits. 

Tots els animals, com totes les persones, tenen la seva història. N’hi ha que van arribar a les famílies des de ben petits, i n’hi ha que van ser adoptats després. N’hi ha de més esquerps i de més afectuosos, de més actius i de més quiets. Però tots reben un gran amor dels seus amos. Totes les persones amb les quals hem parlat estan enamorades dels seus. Diuen que el gos és el millor amic de l’home, hi haurà qui preferirà un altre animal. Però tots acaben formant part de la família.

Dani Pérez

JUGADOR DEL BAXI MANRESA

«La Boira és sinònim d’afecte incondicional i la millor manera de desconnectar»

La vida del jugador de bàsquet professional acostuma a estar lligada a viatges i canvis de club gairebé constants. És per això que gaudir d’un bon ambient familiar és imprescindible. Desconnectar de la pressió i obligacions professionals, del judici al qual, com a personatge públic, estàs sotmès després de cada partit. I la millor manera de fer-ho, per a Dani Pérez, és des del sofà de casa amb la Boira al costat, el seu poodle mini de color marró de tot just quatre anys. «És sinònim d’alegria i afecte incondicional. Cada vegada que algú de la família entra per la porta de casa se’ns menja a carícies, és igual si torno d’estar un cap de setmana sencer fora, o si hem marxat deu minuts a prendre alguna cosa o a comprar al supermercat». De fet, tanta estima té a la família, que «quan veu que et prepares per sortir, se’t queda mirant perquè no marxis».

Els animals de companyia sempre han estat presents a la vida del base del Baxi, que comenta que «des de petit m’agradaven les mascotes, però suposo que com passa a moltes famílies, els meus pares no em van deixar tenir un gos fins que me’n pogués fer càrrec». I així va ser: quan l’hospitalenc tenia divuit anys va adoptar per primera vegada un gos, que «encara és viu», juntament amb els seus pares. «Ells eren una mica reticents amb adoptar-ne un, però amb els anys li han agafat un afecte destacable». Però els anys passen, i la carrera de Pérez sobre els parquets requeria molt de moviment:«marxar de casa, viatjar amb l’equip, passar temps fora...». 

Aleshores, però, el de l’Hospitalet va conèixer la Laura, que des de fa quatre anys és la seva dona. Dos enamorats dels animals que van perdre la seva primera gossa «de manera accidental» abans que Pérez es convertís en jugador del club manresà. Va ser dur, diu, però quan la parella va arribar a la capital del Bages, i «vaig sentir a parlar de la ventrada de caniches petits de la Boira, no vaig dubtar a regalar-li a la Laura».

La incorporació de la Boira a la família els va ajudar a acabar de superar la pèrdua de la Sidra. «La Boira està enamorada de l’aigua» confessa Pérez, que recorda el primer dia que la van portar al Parc de l’Agulla, «un dimecres al matí que gairebé teníem tot l’espai per a nosaltres». L’absència de gent i l’energia de la gossa va motivar que la parella li tragués la corretja. Tot anava bé fins que va enfilar un ànec: «el va perseguir pel costat del llac, i quan es va posar dins l’aigua, la Boira hi va anar al darrere, sense dubtar-ho. Sort en va tenir d’aquell inconscient que sembla que tenen tots els gossos de saber nedar», reviu Pérez. Això sí, l’experiència va marcar positivament la Boira, que des d’aquell dia, cada vegada que torna a passejar pel Parc de l’Agulla, «acaba, segur, dins l’aigua».

Respecte als animals i a la natura

Una de les màximes que comparteixen Pérez i la seva dona a l’hora d’educar el seu fill, el Leo, és «el respecte per la natura i tots els animals». El Leo és un nen que ha conviscut sempre amb la Boira, i «l’ha après a respectar. Per a nosaltres, com a pares, era una prioritat cabdal que des de l’inici entengués que la Boira és una més de la família». Una circumstància que Pérez no va dubtar a eixamplar amb una visita al Zoo del Pirineu d’Odèn. 

«Creiem que ara, més que mai, és imprescindible que el Leo desenvolupi un respecte cap a la natura i la resta d’animals. Una reserva d’animals que fuig del concepte tradicional dels zoos, ens va semblar molt adequat». La muntanya i els espais naturals també són els entorns que serveixen al base de l’Hospitalet per desconnectar, a més de «conèixer grans iniciatives que tenim a prop de casa».

Núria Bacardit

PERIODISTA DE TV3

«Un dia vaig tornar d’un reportatge a una granja amb un altre gat»

Núria Bacardit és la corresponsal de TV3 a les nostres comarques. Amb una dilatada carrera a la televisió pública, també té dues mascotes. La seva família, tot i haver tingut gossos quan era petita, està avesada també als gats: la seva mare en té dos, el seu germà i la seva germana també són propietaris de felins i ella, en té dos més. 

Ells són el Miquel (tot i que li diuen Miki) i la Mortadela, en honor a la sèrie de còmics del Mortadelo y Filemón. El Miki va ser el primer a arribar, ara fa tres anys i mig, i «era d’una masia que tenien gats, van tenir una camada, no sabien què fer-me, la meva germana se’n va quedar un, i jo em vaig quedar aquest», explica. 

El cas de la Mortadela, que té dos anys, és més curiós. «Fent un reportatge un dia en una granja de vaques, vaig veure una gateta molt petita, d’un meset o així, molt escanyolida, i bastant famèlica, i el pagès em va dir, que si no me l’enduia, entre les guilles i tot, es moriria, i vaig tornar del reportatge amb un altre gat». Tal i com explica, els dos noms, un de molt humà i l’altre, ben original, els van triar per votació familiar.

Gats i gossos

Bacardit explica que, «curiosament, a mi m’agraden tots els animals, però jo sempre he volgut tenir un gos». Quan era petita, a casa van tenir un gos, el Patufet, que va viure 13 anys, «i era fantàstic i m’encanten els gossos, i de fet en tindria, si visqués en un pis més gran i amb una mica de sortideta». L’espai, combinat amb els horaris intempestius d’una periodista, fa que li sigui inviable tenir un gos, que requereix treure’l a passejar. «I el meu fill gran, que té quasi 14 anys, ho podria fer, però ja em veig a venir, perquè jo ho havia vist a casa meva, que eren baralles contínues per veure qui els treia a passejar», relata. Amb els gats, en canvi, «quan marxem de vacances, només cal que vingui la meva mare, els dona el pinso, juga una estona amb ells i ja n’hi ha prou». És molt diferent que un gos, «que et demana jugar contínuament, i que l’has de treure a passejar tres cops al dia». A més, el fet de ser dos gats, explica, «es fan molta companyia i juguen molt entre ells» i que, malgrat que el Miki tenia un any i mig quan va arribar la Mortadela, s’han avingut des del primer dia, i «es persegueixen entre ells, sobretot a les nits, ja que es passen el dia dormint, i «quan els humans ens n’anem a dormir, ells és quan comencen a jugar, i a perseguir-se, a llençar coses, etcètera». També assegura que juguen molt amb els seus fills.

La periodista bagenca també explica que, malgrat això, la seva història amb els felins ja ve de lluny. «Fa uns vint anys que tinc gats. Quan ens vam ajuntar amb la meva parella, ell tenia un gat, jo una gata, i quan els vam ajuntar va ser un mes de xou fins que es van avenir», i des d’aleshores n’han tingut. Bacardit explica que «realment em fascinen, perquè si els observes, fan unes animalades que em fan molt riure, i als meus fills també i crec que, per a ells, créixer amb animals és molt xulo».

Hi ha qui diu que els gats són o bé molt afectuosos o bé molt esquerps, i Bacardit té una mica de cada. «Tenen un punt d’esquerps, sobretot la que vam treure de la granja, no sabem com va ser el seu primer mes de vida, si encara en té records molt traumàtics, perquè és molt poruga. Però l’altre, tot i que és molt bestiota i a la mínima ja t’ha esgarrapat, li agrada molt jugar i quan ens veu, o sent que pugem per l’ascensor, s’emociona», relata. A més, explica que també són animals sociables i els agrada que els acariciïn. 

En els moments de més feina, estar amb els gats és una manera d’escapar-se de la tensió. «Jo crec que tenir animals, en general, és com una teràpia antiestrès, perquè els agafes, els fas mimos, i això et relaxa», explica. Això passa, sobretot, a l’hivern, «que busquen més escalforeta, se’t pugen a sobre la falda, i els acaricies, i és molt relaxant».

En un futur, no descarta tenir més gats a casa, tot i que, ara per ara, «jo crec que amb el pis petit, dos és suficient». Tot i així, explica que la seva filla ha anat diversos cops al Ninus CatCafè de Manresa, una cafeteria on hi tenen gats de la protectora, i li encanten els gats que hi tenen, i li «encantaria si me n’emportés», ja que són gats que es poden adoptar. Tot i així, reafirma que «tenir animals a mi m’agrada, i jo crec que als nens els va bé», i que si no fos per l’espai, conviurien amb més gats i el gos que també vol.

Manel Alías

PERIODISTA DE TV3 I CATALUNYA RÀDIO

«Quan jo estava a la guerra la gossa notava que passava alguna cosa»

Manel Alías ha estat molts anys explicant a Catalunya el que passava a Moscou a través de TV3, i s’ha convertit en un dels periodistes més ben valorats de la cadena gràcies a la tasca realitzada en la cobertura del conflicte bèl·lic a Ucraïna, anant als camps de batalla i jugant-se la vida per explicar què estava passant sobre el terreny, cosa que l’ha fet rebre nombrosos reconeixements. I, quan arriba a casa, sempre s’hi troba la Sofí, la seva gossa, que és de la raça bichon maltès de nou anys. Alías la descriu com «molt, molt petitoneta, i amb el cabell molt blanc».

La història de com va conèixer a la Sofí també és curiosa: «Jo no tenia previst tenir cap animal a casa, no m’havia passat mai pel cap, i fins que em vaig enamorar d’una persona que tenia una gossa. Recordo que en el sopar que em va explicar que tenia la gosseta, m’havia dit abans que tenia un fill. Va ser molt honesta perquè sapigués la seva situació personal, però el que sí que és cert és que em va impactar més ‘el tinc una gosseta’ que ‘el tinc un fill’», relata. Això es devia a que «jo m’havia imaginat vivint amb fills, però amb animals no, perquè ja havia decidit que no en tindria, és a dir, la gossa va venir donada per l’amor a la que després va ser la meva dona».

Tot i això, assegura que estar amb la gossa és molt positiu per a ell, malgrat que inicialment en fos escèptic. «Tenim una relació molt bonica», explica. En aquest context, ajuda especialment el fet que sigui un animal obedient: «He arribat a fer cròniques de ràdio amb la gosseta a la falda, i s’ha comportat molt bé, sabent que en aquell moment no podia bordar, ni fer cap soroll estrany». «M’agrada molt i m’està fent molta companyia», explica. 

Malgrat ser una gossa tranquil·la, el periodista berguedà assegura que «jo no m’hauria imaginat mai que d’un cos tan petit poguessin sortir uns crits tan importants», sobretot quan arriba algú a casa o hi ha menjar pel mig. Alías diu que «em fan patir els veïns» pel soroll que fa quan es posa nerviosa, però assegura que no passa dels crits i que la Sofí «és totalment inofensiva». «A diferència de les persones, ella, cada cop que jo he arribat a casa, cada cop, cada cop, m’ha rebut rient a la seva manera, m’ha rebut sempre molt contenta», assegura.

Una part més de la família

Durant l’època que va estar a Moscou, la Sofí era allà, ja que «la vaig conèixer a Moscou, perquè la meva companya és d’allà», però, quan ha fet viatges, com els recents a Ucraïna com a corresponsal de guerra, «la trobo a faltar, i ella a mi també». Alías explica que, «quan jo vaig estar a la guerra, ella va notar que estava passant alguna cosa a casa, nosaltres ens vam pensar que s’havia posat malalta, i ens van explicar que, en aquest cas, la meva dona, que ella sí que estava amb la gosseta, segur que estava nerviosa pel que em pogués passar, i la gossa notava que alguna cosa estranya passava a casa i no identificava el perill. I això, d’alguna manera, la va estressar, o preocupar. Nosaltres ens pensàvem que estava malalta, i no, es veu que era això», relata. 

La Sofí doncs, és una part més de la família. «Li he fet bromes, alguna vegada, a la meva dona dient-li que si mai m’abandona, que espero que no, que la gossa me la quedo jo», diu Alías. Un dels avantatges de tenir gos, bromeja, és que «he detectat que, quan surto amb aquesta gosseta al carrer, se m’acosta tothom. És a dir, que em va bé per fer relacions». 

Per tant, tot i que la seva relació amb els animals li va arribar per sorpresa i pràcticament de rebot, assegura que «ara estic molt content», tot i que diu que «això suposo que passa una mica com amb els fills, no? Aquesta, perquè és la meva». Diu que «si ara, pel que fos, aquesta gosseta es morís, no sé si n’aniria a buscar una altra», ja que, per motius pràctics, li és complicat gestionar-s’ho quan marxen de viatge o quan ell és fora per feina. «M’agraden molt els animals, en general. Però tenir-los a casa... no m’imagino amb cap altre que no sigui la Sofí», explica. 

Alhora, també pensa en què «tenim un fill petit de tres anys i mig, que li encanta, està enamoradíssim de la gosseta, fins i tot, quan plora el nen es posa a plorar en solidaritat la gossa també». Per tant, tot i no veure-ho gaire clar, creu que mai es pot dir mai, perquè ell s’havia imaginat una vida sense animals i ara li costa imaginar-se que seria si no pugués estar amb la Sofí.

Maria Mercè Tarragó

JOIERA, PROPIETÀRIA DE LA RELLOTGERIA COPÈRNIC

«Les mascotes ens poden aportar més felicitat que les persones»

Joiera de professió, Maria Mercè Tarragó és una dona apassionada per les mascotes i que sempre ha buscat la seva companyonia per gaudir d’una vida més saludable. Des dels 18 anys, treballa a la Joieria Rellotgeria Copèrnic de Manresa i forma part del partit de Junts per Manresa. Actualment, és regidora a l’oposició i en l’anterior mandat havia estat la regidora delegada de Ciutat Saludable. Tarragó viu amb el seu fill petit, en Jan, de 23 anys, en el seu domicili del carrer de Carrasco i Formiguera i afirma que «mai se sent sola» perquè disposa de la «lleial fidelitat» dels seus dos gats, la Flor i el Tom.

La Merx, com l’acostumen a anomenar i conèixer les persones del seu entorn, va adoptar les seves mascotes a la protectora Aixopluc de Manresa. Els dos gats són germans de la mateixa camada i els va anar a buscar el 2019. Quan van arribar al nou destí d’acollida, la Flor i el Tom van compartir llar amb el Xök, el gos que tenien i que va morir el passat mes de maig. «Durant aquest temps van viure molt bé perquè el Xök era molt dòcil i molt maco. Sempre es va avenir amb els gats», assegura Tarragó. La pèrdua del gos, però, va ser difícil de superar i és que tan sols tenia set anys. «Ens va deixar després de dos anys de malaltia i d’haver-lo de sondar tres cops cada dia. El veterinari em va dir que ningú faria el que jo he fet per aquest animal: passejar-lo cada dia tres quarts d’hora, arribar a casa perquè no ha fet pipí i haver-lo de sondar», explica amb tristor.

L’estima cap al Xök era tan gran que fins i tot el Jan va decidir tatuar-se la cara de l’animal. El buit que va deixar el ca el van ocupar la Flor i el Tom, dos gats de tonalitat fosca i que tampoc oblidaran mai a la família per la gran quantitat de coses que li aporten a la propietària. «Em transmeten molta pau i em donen seguretat. L’any passat em vaig adonar gràcies a ells que tenia un ratpenat dins de casa. Donen una feina relativa i et recompensen amb la companyia que fan. No sabria viure sense gats» Tarragó, a més, considera que la felicitat i alegria que poden aportar les mascotes «pot ser superior a la que aporten les persones».

Sobre les particularitats dels seus felins, la també associada a la UBIC de Manresa des del 1978, en destaca la «jovialitat» i la «tranquil·litat». «Els agrada molt el contacte amb les persones i quan arriba el meu fill ja es posen darrere la porta perquè l’escolten des de tres hores lluny». Tarragó no té cap preferència entre els dos germans, però sí que reconeix que «el Tom és més dòcil, ja que es deixa mimar i agafar més, i la Flor és més esquerpa». 

Maria Mercè Tarragó està completament dedicada en la seva professió de vocació, la Joiera Rellotgeria Copèrnic, fundada pels seus pares l’any 1964. «Des de petita sempre llençava la motxilla de l’escola i corria per anar-me’n a la botiga». A més, va fer cursos d’especialització vinculats a la joieria i el comerç, va ser membre directiva de la Junta Directiva de la UBIC, de la Junta de Guimerà Comerç, i sòcia i secretària del Club Rotary Manresa, organització que promou diferents campanyes solidàries a escala local i també en l’àmbit global. Això no obstant, un dels càrrecs on ha assolit un paper més rellevant i ha defensat les necessitats de les mascotes és en la seva posició com a regidora delegada de Ciutat Saludable.

En l’anterior mandat municipal, Tarragó va proposar la creació d’espais per a gossos, ja que la ciutat manca de zones específiques pels quissos. «Manresa està fora de les necessitats que tenim d’espais per a gossos, i jo ho he reivindicat moltes vegades. N’hi ha un, però és deplorable l’estat en què es troba. M’agradaria que es pogués fer una zona a cada barri i que l’equip de govern apostés per això». La regidora a l’oposició va justificar aquesta necessitat per l’augment de les mascotes entre les famílies. Una decisió que s’ha de prendre a consciència. «Avui en dia les famílies no tenen una mascota, sinó més d’una. Tenir un gos o qualsevol altre animal és una responsabilitat molt gran. Penso que és una decisió que no pots prendre a cop calent, ja que hi ha unes despeses i una responsabilitat». 

Tarragó no és animalista, però defensa rotundament els beneficis de tenir mascotes a casa, sobretot entre els més petits. «Tenir animals responsabilitza els nens, que veuen uns hàbits a seguir i aporten relaxació i benestar a l’entorn familiar. Tot són avantatges i és saludable, però els has de poder mantenir i cuidar perquè són éssers vius», puntualitza la joiera.

Amb tot, de ben segur que Maria Mercè Tarragó no deixarà de tenir mascotes a casa seva, una tradició que s’ha convertit en una extensió de la seva vida i que la defineix com a persona.

Nadine Romero

TIKTOKER 

«M’estimo més el meu gos Dongo que depèn quina persona»

La creadora de contingut manresana Nadine Romero va adoptar fa un any el Dongo. Aquest labrador retriever de color xocolata va convertir-se en el seu nou company de vida mesos després que la seva anterior mascota, un altre gos, morís amb només quatre anys. «El meu gos és com el meu fill». Així defineix la tiktoker i ballarina bagenca el seu ca. Romero confessa que el Dongo la «té enamorada» des del primer dia que el va tenir en braços, tot i no ser el gos que la seva parella i ella estaven buscant en un primer moment. 

Un cop el van adoptar, amb només quatre mesos, va arribar el primer repte, posar-li un nom. Va ser més fàcil del que a priori semblava. «La meva parella havia pensat a dir-li Dongo, però a mi al principi no m’acabava d’encaixar», afirma. Tot va canviar quan va el va conèixer. Confessa que quan va veure’l i va «sentir la connexió que hi tenia», va arribar a una conclusió: aquell gos s’havia d’anomenar Dongo.

La pèrdua de la seva anterior mascota, el Paquito, amb només quatre anys, la va deixar a ella i a la seva família molt dolguda. «Encara ens costa parlar del tema després d’un any. No ho hem superat», lamenta. Tornar a tenir una mascota no va ser una decisió fàcil, Romero sentia «que estava traint el Paquito adoptant-ne un de nou» i, a més, no se sentia prou preparada per tornar a estimar un animal. No va ser fins un any després de la mort del Paquito que la manresana va notar que li mancava una cosa, «l’estima que només pot donar-te un gos».

Llavors va decidir adoptar el Dongo, un procés que va anar lligat a la seva anterior pèrdua i al buit que això va deixar-li. «Només coneixes el que se sent quan has perdut un animal si n’has tingut un», assegura.

Ara, el Dongo ja pesa 34 quilos i la manresana el descriu com un gos «sociable, amable i familiar». «Estic segura que ell donaria la vida per mi. L’estimo més que depèn quina persona», diu entre rialles. Tot i això, assegura que també és molt trapella i que quan era més petit li havia trencat gorres i sabates. Encara recorda quan va mossegar-li una gorra que s’acabava de comprar a Nova York. Llavors, va ser una de les primeres vegades que va mostrar l’animal a les xarxes socials. Ara, ja és habitual veure’l. «A la gent li agrada que l’ensenyi i m’ho demanen sovint», diu. Les marques amb les quals ella ha col·laborat també han pensat en el gos, com quan, per exemple, una botiga de peluixos en va enviar un també per al Dongo.

A les xarxes, ocasionalment, també mostra com passeja el Dongo. De fet, aquesta és una de les seves activitats conjuntes preferides. «Per a mi, un dia perfecte amb ell comença sortint a passejar-lo pel camp i després passar la tarda descansant junts a casa», explica Romero. El Dongo és molt actiu i li encanta «córrer pel bosc», però al mateix temps, gaudeix molt quan fan «un dia de relaxació a casa». Ambdós s’han convertit en el tàndem perfecte.